dissabte, 14 de març de 2009

És impossible tenir els ous i els colomins

Qualsevol persona sap —sense necessitat d’haver llegit gruixuts toms de dret polític o filosofia del dret— que un partit és una agrupació de gent que intenta prendre el poder polític —o, almenys, influir en ell—, per tal d’usufructuar els avantatges de posseir-lo i afavorir els seus interessos de grup, facció o classe social. Com que la política està tan desprestigiada, molts creuen que aquests interessos són merament tangibles, oblidant que sovint es defenen també altres postulats diguem-ne més immaterials: objectius, per exemple, d’índole ètica o ideològica (en relació al sistema educatiu, al model familiar, al concepte de ciutadania, al paper de la religió en la vida social...). En definitiva, com que els partits solen reivindicar un determinat model social, aspiren a canviar o cisellar la realitat d’acord amb els seus postulats.

Quin ha de ser, a casa nostra, l’objectiu prioritari d’un partit nacionalista? Evidentment, tractar de canviar la realitat social; segons totes les enquestes, els valencians se senten majoritàriament espanyols. El nacionalisme ha d’afrontar, doncs, una comesa ben ímproba: canviar el sentiment d’adscripció nacional de nombrosos conciutadans. Es tracta, no cal dir-ho, d’un objectiu molt difícil d’assolir des d’instàncies merament cíviques, entitats culturals o plataformes ciutadanes. La vastitud del projecte exigeix l’eixamplament de la base electoral i una presència significativa a les institucions. El valencianisme ha de sortir, per tant, del cercle viciós en què roman des de fa temps: el bucle de l’escassa presència política per manca d’espai electoral, i de l’escàs espai electoral per manca de major presència política.

El Bloc, que ja havia provat de trencar aquesta situació de maneres molt distintes, ha marcat, al congrés celebrat el proppassat cap de setmana, una nova tàctica: la d’abraçar com a propis tots els valencianismes possibles. Aquesta tàctica, que explica perfectament la ponència política aprovada, té tres derivacions xocants: el Bloc adopta totes les simbologies, ofereix acollida a totes les adscripcions i propugna un model per a la societat valenciana massa confús. Pretén encabir tots els símbols —la bandera de la franja blava i la quadribarrada, l’himne de l’exposició i la moixeranga— i totes les identitats, des del regionalisme de qui es considera tan espanyol com valencià a l’independentisme catalanista, passant per les diverses formes de valencianisme —autonomista, federalista o independentista.

Els defensors d’aquestes tesis addueixen que cal adaptar-se a la realitat; els detractors, que es renuncia a canviar la realitat. La ponència marc suma en un totus revolutum tots els interessos i tots els matisos de l’espectre ideològic. «Tot és nostre» i «totes i tots cabem al Bloc», proclama el text, oblidant que el progressisme i el valencianisme que s’hi propugnen podrien tenir cabuda, perfectament, al si del PSOE (en aquest sentit, la ponència fa unes distincions entre centralisme i centralitat molt difícils d’entendre). En resum: si la sensació de no ser carn ni peix incomoda els actuals votants, el Bloc podria obtenir, en pròximes conteses, pitjors resultats electorals. «És impossible tenir els ous i els colomins», fa la dita popular.

A Xàtiva, per exemple, els electors del Bloc sabien fins ara que votaven un partit nacionalista. El seu espai electoral ha anat creixent perquè, sense mentir sobre llurs veritables intencions, els nacionalistes, en comptes de fer vexil·lologia o metafísica, s’han dedicat a llançar propostes polítiques interessants per a la ciutadania. Els xativins creien, per tant, que el Bloc, tot i ser titllat per molts de catalanista, era mereixedor de confiança. Ara, però, la formació corre el risc de ser percebuda com un partit regionalista o —pitjor encara— com una gàbia de grills. El resultat podria ser catastròfic: el vot regionalista continuaria monopolitzat pel PP i el d’altres opcions valencianistes podria anar a parar a ERPV, EUPV, PSOE... Les divergències entre grups antagònics que volen usufructuar el mateix espai polític propiciarien, per tant, l’enèsim daltabaix electoral i la consagració definitiva del bipartidisme.

(una versió més breu d’aquest article ha estat publicada a Levante-EMV, el 13/03/09)