dissabte, 28 de març de 2009

Flairances falleres

Si puc, tots els anys, quan arriben falles, fuig de Xàtiva. He de reconèixer que no sóc gens original. Són milers els valencians que també escapen del terrabastall. Com que es contravenen, durant les festes falleres, les normes sobre manipulació d’elements pirotècnics, diverses prohibicions —com la de consumir begudes alcohòliques a la via pública i subministrar-ne als menors— i els límits de soroll permesos, un riuada d’estrèpits inunda les places i els carrers de les nostres viles i ciutats. Jo deteste particularment el caos circulatori i el soroll provocat per esclats, despertades, cercaviles, mascletades, traques i revetlles.

Enguany, com que disposava de nou dies seguits de vacances, vaig decidir marxar a terres napolitanes. «Fuges d’un caos i vas a parar a un altre?», preguntava estranyat un amic meu. Tenia raó; segons com es mire, el paisatge urbà de Nàpols s’assembla molt al de la València en falles. Hi ha el mateix caos circulatori, la mateixa contaminació i la mateixa abundància de brutícia, deixalles, cartrons, vidres...

La nit d’arribada a la ciutat del Vesubi, fent un tomb per Piazza Garibaldi, em va sobtar una visió: un grup d’indigents havia encès, sota l’estàtua de l’heroi nacional per antonomàsia, una enorme foguerada alimentada amb cartrons i deixalles provenints de botigues del veí Corso Umberto I. El tremolí de les flames em féu recordar la nit de la cremà. Nàpols i València són dues ciutats agermanades per la història i la desídia de les autoritats, dues ciutats unides per la bellesa i el caos circulatori i especulatiu.

Altre dia, em sonà el mòbil mentre dinava en un restaurant de Via Toledo. Era la meua filla. «Papà! T’han tret a la falla de República Argentina», m’anuncià irònica. Està clar que el destí em volia castigar per la meua deserció. Efectivament, Jesús, Vicent i companyia havien decidit de col·locar-me —amb els amics dels esmorzars sabàtics a Caprichos—, entre els deixebles de Crist, a la Santa Cena de Vicente López, el famós quadre de les clarisses desaparegut de Xàtiva.

He vist una foto de l’apostolat i he de dir que mai no he sopat ni esmorzat amb algunes de les persones que hi apareixen (falten, en canvi, alguns habituals dels dissabtes a Caprichos que s’hauran sentit frustrats per no sortir a la falla). Tampoc no recorde haver reverenciat mai el messies de l’escena. Quant a les hipotètiques conspiracions, els tres o quatre assidus que ens mirem les rivalitats dels socialistes com qui veu un partit de tenis podem assegurar, amb prou fonament, que les seues intrigues solen ser d’opereta. Aquesta reflexió ja em va venir al cap mentre menjava unes orecchiette ben a prop del Teatro San Carlo de Nàpols. En definitiva, les meues vacances napolitanes han estat amerades de flairances falleres. Deu ser inevitable.

(publicat a Levante-EMV, el 28/03/09)