Els mallos, situats als Prepirineus d’Osca, estan formats per conglomerats del miocè, sediments amb còdols rodats de grandària significativa cimentats amb grava i arena, que tingueren el seu origen als cons de dejecció de cabals que vessaven cap a l’antiga depressió central de l’Ebre. Aquests dipòsits al·luvials han estat elevats pels plegaments de les capes inferiors i posteriorment erosionats, donant lloc a unes impressionants parets, de les quals hi ha altres exemples menors a la pròxima Agüero i en altres punts dels Prepirineus. Riglos és un paradís per als amants de la natura, sobretot per als aficionats a la muntanya i els escaladors (amb fàcil accés per a uns i espectaculars parets verticals d’aspecte arrodonit per als altres). Els mallos han inspirat diferents noms: Puro, Pisón, Castilla, Volaos, Cuchillo, Frenchín, Visera, Fire... Per ells ha passat la major part dels escaladors peninsulars, alguns dels quals han obert diferents vies d’escalada. Una llegenda conta que anteriorment hi havia una aldea, Foz de Escalete, en la qual vivia una anciana bruixa gegantina. El seu aspecte i grandària atemorien els vilatans. Farta d’inspirar paor, alçà les immenses roques i s’amagà.
2 comentaris:
Impressionants fotos. Jo vaig estar en Riglos fa un parell d'anys; eren les darreries d'agost i últimes hores de la tarda, amb la qual cosa vam gaudir també de la posta de cel des d'allà dalt; ben dit no des de dalt del tot, ja que pujar aquelles parets de pedra quedava molt lluny del nostre abast. Una clara sensació de vertigen em va acompanyar tota l'estona, tant si mirava cap amunt com si simplement caminava pels estrets carrerons de Riglos, la muntanya ben present com una ombra; miràvem amb admiració els joves escaladores que venien de la roca arreplegant les cordes i deslligant-se els cascos. Ens vam apropar a la base dels Mallos fins a tocar l'arenosa paret amb els dits; era vertiginós mirar cap amunt i vore volar els voltors i altres aus de rapinya i pensar '¿Com és que se sosté sense caure la immensa mole de pedra?' Imaginant una escalada que mai faríem conversàvem rierol avall; després, una breu parada en la carretera i mirar enrere per fer un parell de fotos de capvespre amb els mallos envoltats d'un blau més fosc.
Jo hi vaig estar durant les passades vacances de Pasqua. Hi vaig experimentar unes sensacions molt semblants a les descrites per vostè. A mi, l’espectacle de la natura mai no deixa d’imposar-me i meravellar-me. I a jutjar per les seus paraules, supose que a vostè deu passar-li el mateix.
Publica un comentari a l'entrada