Les voltes que fa el món!

Antoni López Alemany, propietari de l’editorial Ulleye, actuà, durant la passada fira, d’una forma estranya: publicà un article meu sense demanar-me autorització, sense ni tan sols demanar-me parer —i clar, sense pagar-me un euro per la col·laboració—. A més, em féu reviure una experiència que ja havia experimentat fa trenta anys: l’experiència de comprar un llibre de la fira —en aquest cas, el Llibre alternatiu de la fira 2009— i trobar dins un pamflet amb una foto de quan jo tenia nou anys i estudiava als claretians. Això sí, l’editor desaprofitava una magnífica ocasió per a profunditzar en els fets que donaren peu a la petita polèmica —molt petita— de què parla al seu text introductori. En efecte, els militants del PCE (m-l) i del seu front armat, el FRAP, es van prendre molt malament el meu article Xàtiva: un camí cap a la democràcia, aparegut al llibre de la fira de 1979. La raó més superficial és òbvia: pensaren que no s’hi reflectia adientment el seu treball polític durant les acaballes del franquisme.

 

Decidiren, per tant, escampar un pamflet en què enumeraven les seues accions (algunes de les quals s’atribuïen en exclusiva, quan allò ben cert és que s’havien dut a cap en col·laboració amb altres grups). En el fons hi havia la típica visió desenfocada dels marxistes leninistes, que tendeixen a veure una revolució d’octubre en qualsevol acció de les denominades avantguardes obreres. De creure les seues afirmacions, la democràcia hauria arribat a Xàtiva només gràcies al seu esforç. Certament, alguns militants del PCE (m-l) —Eduard Serra, per exemple— feren un enorme sacrifici, possiblement poc explicitat al meu article. Però narrar totes les accions que el grup leninista reclamava com a pròpies equivalia a donar-li el protagonisme absolut de la meua crònica —potser, allò que en realitat trobaven a faltar els responsables del pamflet—.

 

Ara bé, cal explicar que hi havia altres motius més pregons per al descontent del PCE (m-l). En realitat, el pamflet era producte d’una enrabiada —el detall miserable de la foto ho delata—. Poc abans de les primeres eleccions municipals, hi havia hagut contactes entre els responsables locals d’aquella formació i la candidatura independent amb què jo mateix em vaig presentar a la contesa. Se’ls va oferir la possibilitat de participar a la llista, però les converses van fracassar. El PCE (m-l) exigia ocupar els primers llocs. Recolzava aquesta pretensió en la seua trajectòria lluitadora (per als nostres interlocutors, nosaltres érem uns petitburgesos revisionistes i “titistes”, per les nostres idees autogestionàries). Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, veig que la situació era totalment surrealista. Té gràcia la cosa; d’haver prosperat aquella exigència, el primer ajuntament democràtic de Xàtiva “podria” haver tingut un regidor del PCE (m-l).

 

I dic “podria”, perquè sempre he pensat que els votants haurien fugit espaordits. «On està la gràcia?», es preguntaran vostès. Recorde l’anècdota ocorreguda un dia de fira. Uns militants del PCE (m-l), que venien la Vanguardia Obrera, recriminaven l’actitud d’un xicot àcrata que es negava a adquirir la publicació. «Company, et negues a col·laborar?», li deien. «Col·laborar? Si per casualitat arribàreu a manar vosaltres alguna vegada, els primers que afusellaríeu serien els anarquistes!», contestà l’interpel·lat. S’ha d’aclarir que entre la militància local del PCE (m-l) i el FRAP hi havia gent que havia atracat, amb una escopeta de canons retallats, una empresa subsidiària de RENFE, per a robar la nòmina dels empleats. El responsable d’aquella acció (que, ves per on, no s’esmentava al pamflet) fugiria, temps després, a Albània, “pàtria dels treballadors”, governada llavors pel dèspota Enver Hoxha.

 

Hi ha coses que fa vergonya contar; sonen a pel·lícula. Aquells lluitadors antifeixistes sotmetien a “vigilància revolucionària” els elements que ells consideraven contrarevolucionaris. Amb el temps, vaig saber que jo mateix havia estat vigilat per un dels impressors del pamflet: controlava quines publicacions comprava a la llibreria La Costera, quines amistats freqüentava, amb qui festejava... Però allò més graciós —per a trencar-se de riure— és que alguns (no tots) d’aquells espietes revolucionaris i republicans militen ara al PP, o almenys simpatitzen amb ell. Els germans Blasco (especialment Rafael Blasco, conseller d’Immigració i Ciutadania) en són bon exemple. Les voltes que fa el món! El temps acaba col·locant cadascú al seu lloc.

 

(publicat a Levante-EMV, el 05/09/09)