Les pretensions religioses de reconstruir l’Eretz Israel —la Terra d’Israel o Gran Israel—, la subsegüent negativa a tornar les terres ocupades il·legalment, les violacions dels drets humans de què són objecte els habitants dels territoris ocupats i la negativa a negociar un estat palestí viable són factors que dificulten l’existència segura de l’estat hebreu. S’ha de tenir present que Israel no compta amb cap hinterland o rerepaís que atenue les pressions —la distància entre Tulkarem (vila àrab de Cisjordània) i Netanya (vila israeliana riberenca de la Mediterrània) deu ser menor que l’existent entre Almussafes i el Perelló—. En realitat, qualsevol ciutat israeliana situada al nord del Negev està a un tir de pedra dels veïns àrabs. Totes les fronteres de l’estat hebreu limiten amb països àrabs, de població clarament hostil, o amb la mar.
Es calcula que, després de la guerra del 1948, 726.000 palestins de les àrees ocupades per Israel foren desplaçats o exiliats. Des de llavors, 4.250.000 expatriats palestins estan disseminats per camps de refugiats de Cisjordània, Gaza, Líban, Síria, Jordània i altres països. Si els dirigents jueus no canvien d’estratègia, Israel mai no estarà segur, encara que compte amb l’exèrcit més potent de la zona; l’enorme taxa de natalitat àrab (tant als territoris ocupats com —atenció! — a l’interior d’Israel) és una bomba de rellotgeria que pot desequilibrar la composició ètnica de l’estat jueu i amenaçar la seua supervivència (de fet, les últimes notícies informen dels esforços de la dreta jueva per impedir la participació dels ciutadans israelians àrabs a la pròxima contesa electoral). Hi ha també, a banda i banda, les posicions religioses ultraortodoxes.
En vista de tot açò, els sectors jueus més radicals se senten atrets per la idea de la neteja ètnica. Caldria, però, dissuadir qualsevol vel·leïtat sobre això: la neteja ètnica és inviable, per raons òbvies —morals i fàctiques—. En resum: tard o d’hora, Israel haurà de negociar amb els països limítrofs i amb els palestins unes condicions de pau acceptables. Durant un temps, algunes veus advocaren per un sol estat, democràtic i laic, que acollís tothom: àrabs, jueus, cristians... Avui, aquesta idea és absolutament utòpica. Per una banda, les ferides infligides per uns i altres són massa pregones; per l’altra, la majoria jueva d’Israel no sembla disposada a deixar-se superar demogràficament. Així les coses, l’única idea factible, a mitjà o llarg termini, és l’existència de dos estats, diferenciats i viables, que es reconeguen mútuament i accepten conviure en pau. Mentrestant, continuarà creixent el nombre de víctimes innocents, especialment palestines.
Es calcula que, després de la guerra del 1948, 726.000 palestins de les àrees ocupades per Israel foren desplaçats o exiliats. Des de llavors, 4.250.000 expatriats palestins estan disseminats per camps de refugiats de Cisjordània, Gaza, Líban, Síria, Jordània i altres països. Si els dirigents jueus no canvien d’estratègia, Israel mai no estarà segur, encara que compte amb l’exèrcit més potent de la zona; l’enorme taxa de natalitat àrab (tant als territoris ocupats com —atenció! — a l’interior d’Israel) és una bomba de rellotgeria que pot desequilibrar la composició ètnica de l’estat jueu i amenaçar la seua supervivència (de fet, les últimes notícies informen dels esforços de la dreta jueva per impedir la participació dels ciutadans israelians àrabs a la pròxima contesa electoral). Hi ha també, a banda i banda, les posicions religioses ultraortodoxes.
En vista de tot açò, els sectors jueus més radicals se senten atrets per la idea de la neteja ètnica. Caldria, però, dissuadir qualsevol vel·leïtat sobre això: la neteja ètnica és inviable, per raons òbvies —morals i fàctiques—. En resum: tard o d’hora, Israel haurà de negociar amb els països limítrofs i amb els palestins unes condicions de pau acceptables. Durant un temps, algunes veus advocaren per un sol estat, democràtic i laic, que acollís tothom: àrabs, jueus, cristians... Avui, aquesta idea és absolutament utòpica. Per una banda, les ferides infligides per uns i altres són massa pregones; per l’altra, la majoria jueva d’Israel no sembla disposada a deixar-se superar demogràficament. Així les coses, l’única idea factible, a mitjà o llarg termini, és l’existència de dos estats, diferenciats i viables, que es reconeguen mútuament i accepten conviure en pau. Mentrestant, continuarà creixent el nombre de víctimes innocents, especialment palestines.
1 comentari:
La pregunta és: Israel pot conviure amb l'existència de la resistència palestina? Sembla que sí: els ciments de l'estat no es veuen amenaçats ni de lluny. És més, per als governants de torn és rendible l'escabetxina de palestins. Aleshores, els dirigents israelians potser no veuen cap necessitat d'arribar a una situació de pau.
El terrorisme té èxit si fa que la població es rebel·le contra els seus governants. En el cas d'Israel, la població està molt unida als dirigents.
Publica un comentari a l'entrada