Dies enrere parlava dels negocis que porten entre mans, amb el ciment, els abocadors o les obres públiques, els diferents clans de la Campània italiana. Arran d’aquestes al·lusions als Apenins, feia la següent broma: «Els titulars de premsa semblen línies de pentagrama amb les notes de la Suite italiana en què s’ha convertit la política local». Doncs bé, aquesta suite s’interpreta a moltes sales de concerts. Mirem, si no, l’afer de les pedreres. I no em referisc a les pedreres de la Vall de l’Infern, a dues passes de Les Baux de Provence, on Dante emplaçà el decorat de La Divina Comèdia o Cocteau rodà El testament d'Orfeu, una bellíssima pel·lícula. Parle de les pedreres de Montesa o Énguera. L’alcalde d’aquesta segona població, posem per cas, vol obrir-ne una a la zona de Benali (amb el mateix projecte que, presentat en 2007 per altra empresa, fou rebutjat vés a saber per què). Ell i el regidor d’urbanisme han emès una certificació —sembla que falsàriament i sense tenir competència per a firmar-la— assegurant que els terrenys on s’hauria d’instal·lar la pedrera no estan protegits.
«Quina cosa hi ha de particular a l’assumpte?», es demanaran vostès. Molt senzill: els tècnics municipals han contradit el senyor Arévalo i companyia; els terrenys objecte de disputa sí estan protegits. Als edils d’Énguera, sembla que els creix el nas, com a Pinocchio. La certificació que no haurien d’haver firmat es remet al nou PGOU, que encara no està aprovat. És més: el seu desenvolupament —impugnat per l’Advocacia de l’Estat, que al·lega múltiples irregularitats— ha estat suspès cautelarment per resolució del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. Arribats a aquest punt, convindria fer una mica d’història. Quan el senyor Santiago Arévalo guanyà les eleccions, l’any 1999, paralitzà una modificació del PGOU pendent d’aprovació definitiva, enllestida per l’anterior equip socialista, i encarregà un nou estudi. Pel que es veu, el nou estudi mai no li ha fet el pes a l’alcalde; ha canviat dues o tres vegades els tècnics de l’equip redactor. En definitiva, l’edil porta deu anys estudiant la nova planificació urbanística. I totes aquestes anades i tornades li poden haver costat al contribuent la xifra de 200.000 euros.
L’equip de govern pretexta que la Conselleria aprovà en abril del 2007 —per motius electorals, creuen molts— diversos PGOU, entre els quals, el d’Énguera. Ara bé: aquella aprovació —i ací tenim altra mentida piadosa— no havia d’entrar en vigor mentre no fos publicada al DOG, cosa del tot impossible, perquè les modificacions del pla han rebut l’informe desfavorable de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, per no garantir aigua suficient per als PAI previstos, i perquè estan, com ja s’ha dit, recorregudes als tribunals. Això no obstant, el senyor Arévalo es presentà a les darreres eleccions donant per fet que el nou PGOU ja tenia l’aprovació definitiva. El desenllaç de la història ja el sabem: malgrat els tripijocs esmentats, el PP obtingué la majoria absoluta a la capital de la Canal de Navarrés i, des de llavors, als populars els han vingut les presses per aplicar les especificacions d’un pla amb existència, a hores d’ara, merament espectral. Passant-se la legalitat vigent per l’arc triomfal, han anat aprovant diferents projectes que porten camí d’acabar-se la Serra d’Énguera —tot el Massís del Caroig, si els deixen—.
El plenari municipal, amb els vots socialistes en contra, ha autoritzat els següents projectes: l’obertura de la pedrera; la creació d’un abocador a Navalón, en un indret de gran interès paisatgístic; dues urbanitzacions en zona rústica; tres parcs eòlics —que no compleixen els requeriments preceptius— a la zona de Salomón i Benalaz, qualificada com a LIC, Lloc d’Interès Comunitari, i pendent de ser declarada per la Unió Europea ZEPA, Zona d’Especial Protecció d’Aus (l’indret és un espai protegit que el futur pla destina a instal·lacions d’energies renovables); la construcció de 300 habitatges en sòl industrial, al solar de l’antiga fàbrica Piqueras y Marín (el PAI, adjudicat a Vidal, amo de la coneguda cadena de supermercats, preveu augments d’edificabilitat i l’eliminació d’un fumeral de la tèxtil)... No, la Canal no és Campània. Però s’hi esdevenen episodis que ja coneixen els habitants de Poggiomarino, Casal di Principe o Pozzuoli. Serà cosa de donar-se pressa, si volem veure per última vegada els paratges de la Serra d’Énguera. D’ací uns anys, és possible que no quede res.
«Quina cosa hi ha de particular a l’assumpte?», es demanaran vostès. Molt senzill: els tècnics municipals han contradit el senyor Arévalo i companyia; els terrenys objecte de disputa sí estan protegits. Als edils d’Énguera, sembla que els creix el nas, com a Pinocchio. La certificació que no haurien d’haver firmat es remet al nou PGOU, que encara no està aprovat. És més: el seu desenvolupament —impugnat per l’Advocacia de l’Estat, que al·lega múltiples irregularitats— ha estat suspès cautelarment per resolució del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. Arribats a aquest punt, convindria fer una mica d’història. Quan el senyor Santiago Arévalo guanyà les eleccions, l’any 1999, paralitzà una modificació del PGOU pendent d’aprovació definitiva, enllestida per l’anterior equip socialista, i encarregà un nou estudi. Pel que es veu, el nou estudi mai no li ha fet el pes a l’alcalde; ha canviat dues o tres vegades els tècnics de l’equip redactor. En definitiva, l’edil porta deu anys estudiant la nova planificació urbanística. I totes aquestes anades i tornades li poden haver costat al contribuent la xifra de 200.000 euros.
L’equip de govern pretexta que la Conselleria aprovà en abril del 2007 —per motius electorals, creuen molts— diversos PGOU, entre els quals, el d’Énguera. Ara bé: aquella aprovació —i ací tenim altra mentida piadosa— no havia d’entrar en vigor mentre no fos publicada al DOG, cosa del tot impossible, perquè les modificacions del pla han rebut l’informe desfavorable de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, per no garantir aigua suficient per als PAI previstos, i perquè estan, com ja s’ha dit, recorregudes als tribunals. Això no obstant, el senyor Arévalo es presentà a les darreres eleccions donant per fet que el nou PGOU ja tenia l’aprovació definitiva. El desenllaç de la història ja el sabem: malgrat els tripijocs esmentats, el PP obtingué la majoria absoluta a la capital de la Canal de Navarrés i, des de llavors, als populars els han vingut les presses per aplicar les especificacions d’un pla amb existència, a hores d’ara, merament espectral. Passant-se la legalitat vigent per l’arc triomfal, han anat aprovant diferents projectes que porten camí d’acabar-se la Serra d’Énguera —tot el Massís del Caroig, si els deixen—.
El plenari municipal, amb els vots socialistes en contra, ha autoritzat els següents projectes: l’obertura de la pedrera; la creació d’un abocador a Navalón, en un indret de gran interès paisatgístic; dues urbanitzacions en zona rústica; tres parcs eòlics —que no compleixen els requeriments preceptius— a la zona de Salomón i Benalaz, qualificada com a LIC, Lloc d’Interès Comunitari, i pendent de ser declarada per la Unió Europea ZEPA, Zona d’Especial Protecció d’Aus (l’indret és un espai protegit que el futur pla destina a instal·lacions d’energies renovables); la construcció de 300 habitatges en sòl industrial, al solar de l’antiga fàbrica Piqueras y Marín (el PAI, adjudicat a Vidal, amo de la coneguda cadena de supermercats, preveu augments d’edificabilitat i l’eliminació d’un fumeral de la tèxtil)... No, la Canal no és Campània. Però s’hi esdevenen episodis que ja coneixen els habitants de Poggiomarino, Casal di Principe o Pozzuoli. Serà cosa de donar-se pressa, si volem veure per última vegada els paratges de la Serra d’Énguera. D’ací uns anys, és possible que no quede res.
(publicat a Levante-EMV, el 24/01/09)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada