dissabte, 10 de gener de 2009

"Suite italiana"

He de reconèixer que El padrí, la trilogia completa, és una de les meues debilitats com a cinèfil empedreït. Potser per això, en veig referències a tot arreu. Qualsevol esdeveniment, fins i tot el més nimi, em fa reviure les imatges filmades per Francis Ford Coppola. Fa uns dies, un amic de València, periodista jubilat, em va contar una anècdota absolutament cinematogràfica: havia vingut a Xàtiva, acompanyant la dona, i havia pogut entrar a la nau de Russini Quality, SL, empresa que està a nom d’una persona molt pròxima a l’alcalde de la ciutat. «Vam prémer el timbre. Algú ens observà a través de l’espiell. Finalment, ens deixaren entrar. De seguida vaig veure, entre les files de prestatgeries, que el president de la Diputació gesticulava enèrgicament davant el seu cap de gabinet, Emilio Llopis —alcalde del Genovés, vicesecretari provincial de comarques i president comarcal del PP—. Els dos anaven vestits de vint-i-un botó, amb unes corbates que semblaven italianes. Rus fumava un enorme cigar pur. Ningú no em va reconèixer», conclogué el meu amic (que, tanmateix, és una persona prou coneguda).

¿Veritat que aquesta combinació de jerarquia, política i negoci evoca la trilogia de Coppola? No sé vostès, però jo m’imagine Don Vito —Marlon Brando— donant ordes al seu consigliere Tom Hagen —Robert Duvall—: «Encarrega’t personalment de l’assumpte... Recorda’ls de manera discreta que haurien de compartir el negocis amb la família... Tracta’ls amb cortesia; no vull eixir als periòdics... Fes-los una proposta que no puguen rebutjar... Que semble un accident». I mentrestant, Connie, la filla del padrí, voletejant per la propietat familiar. Sovint, la realitat sembla inspirar-se en la ficció. Observen, si no, les pàgines dels periòdics: solen anar plenes de notícies que relacionen la política amb assumptes com ara la crisi del tèxtil, els negocis immobiliaris, la distribució comercial, l’obertura de locals d’oci, els abocadors... Els titulars semblen línies de pentagrama amb les notes de la Suite italiana en què s’ha convertit la política local.

Jo, atret per tot allò que ve dels Apenins, acabe de llegir Gomorra, de Roberto Saviano. El llibre enumera tots els elements amb què negocia la Camorra: contenidors, tèxtils, droga, armes, ciment, deixalles i, per extensió, homes, dones, xiquets... L’organització mafiosa —en realitat, una excrescència anòmala del Sistema— ho transforma tot en mercaderia, revelant-se com la punta de llança d’un capitalisme salvatge que es guia per principis ben simples: obtenir beneficis ràpids, elevats i lliures de càrregues ètiques. L’escriptor enumera l’extensa llista d’ajuntaments napolitans contaminats per la Camorra que han hagut de ser dissolts. És curiós com ressonen, al relat de Saviano, ecos familiars, melodies conegudes... Sí, ja sé que Xàtiva no és Secondigliano; els nostres empresaris no són camorristi ni membres de clans made in València. Ara bé, certs usos mercantils, sorgits de manera aïllada als nostres polígons industrials, semblen trasplantats des del port de Nàpols. ¿No hi ha, posem per cas, paral·lelismes evidents entre els magatzems tèxtils napolitans i els equivalents xativins que importen de Xina, a preus ínfims, peces de roba ja confeccionada, llesta per a ser etiquetada? ¿No resulta curiós que l’etiquetatge local recórrega a noms italians? ¿Pal·lien, aquests usos, la crisi del sector tèxtil?

De tota manera, més enllà dels possibles lligams entre política i negoci, res no permet d’establir analogies entre el nostre alcalde i qualsevol padrí de ficció; el personatge ocurrent i xerraire que interpreta Rus, un dia sí l'altre també, està a les antípodes de la gravetat i el silenci que encarna el personatge de Coppola. Dies enrere, el nostre edil es lamentava que els bancs havien donat massa facilitats a Llanera SL. «Abans de sol·licitar el concurs, la constructora hauria d’haver pagat als creditors de Xàtiva; encara deu 600.000 euros a un fontaner meu», feia l’alcalde. Aquestes paraules demostren que hi ha, efectivament, diferències entre la Campània i el País Valencià: mentre la Camorra protegeix els seus interessos amb nombrosos luogotenenti e soldati, el conglomerat polític i empresarial valencià només compta amb serveis de “fontaneria”. Altra confessió recent de Rus, «els bancs ens estan demanant que firmem la nostra pena de mort», palesen la impotència. Un padrí de veritat hi hauria enviat els killers.

(publicat a Levante-EMV, el 09/01/09)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

De vegades Alfonso té unes eixides humorístiques insuperables. Ara va i diu que els bancs donaven massa facilitats a Llanera SL! Ai que me muir de riure... Clar, com Rus no danava cap, les havien de donar els bancs.

Anònim ha dit...

Cuanta hipocresia: però que les caixes valecianes, les tres, no les governa el PP o què? Qui ha portat a la CAM a tindre que comprar-li 2.000 vivendes al Pocero a Seseña?, per exemple. Què no diuen res, Zaplana i Bono?