dissabte, 24 de gener de 2009

Estratègia o tàctica?

S’acosta la data del pròxim congrés del Bloc Nacionalista Valencià i creixen, com és natural, la polèmica, el debat i els comentaris al voltant de la Ponència Política i Estratègica. He de dir que, després d’haver-la llegit amb deteniment, m’he format una opinió més aviat crítica. Ja el títol del document em deixa una mica perplex. Estratègia? Jo trobe a faltar més concreció als dos punts cabdals de qualsevol plantejament estratègic: el lloc de què es parteix i el lloc al qual es vol arribar. Respecte de la primera qüestió, es fa, segons el meu parer, una anàlisi equivocada. «Per entendre el present i albirar el futur amb certes garanties, ens hem de remuntar als inicis i recordar que l’expansió del nacionalisme valencià d’arrel fusteriana, a final de la dictadura i principis de la democràcia, fou conseqüència de presentar la recuperació de la identitat nacional valenciana d’arrel catalana com a idea lligada indestriablement a la modernització i l’europeïtzació d’una societat ofegada pel franquisme, i que tal projecte va fracassar durant la transició». Fracassar? Em sembla que anem mal de memòria!

Si fem una anàlisi més rigorosa dels esdeveniments de la Transició, conclourem que allò, més que un fracàs, fou una resistència heroica contra forces insuperables. Cal recordar que, quan es convocaren les primeres eleccions democràtiques, hi havia un partit nacionalista sense legalitzar, el PSPV. La tàctica d’ajornar la seua legalització fou ben premeditada; hom volgué fer la guitza en benefici del PSOE (que degué estar darrere l'operació). A conseqüència d’allò, molts militants del PSPV es passaren al partit de Felipe González. I la ponència encarregada d’elaborar el text constitucional ens dedicà un article, el 145, per fer inviable el projecte fusterià. I un cop aprovada la Constitució, la campanya d’adhesions municipals promoguda pel primer president preautonòmic, Josep Lluís Albiñana, per tal d’accedir a l’autonomia per la via de l’article 143.2, fou bandejada de manera il·legal. Més tard, es desfermà una terrible campanya contra el valencianisme, promoguda per gent com Abril Martorell. La gent del PSOE s’acollonà. I vingueren la Batalla de València, les bombes i les agressions... En resum: el nacionalisme no fracassà; el “fracassaren”, que no és igual.

I quant al lloc d’arribada, la cosa més concreta que m’ha semblat llegir a la ponència és allò del valencianisme progressista i confederal. En realitat, poca substància. Fa l’efecte que els redactors s’hagen decantat més per la tàctica que per l’estratègia. El document, en aqueix intent tàctic de voler abraçar-ho tot, acaba desdibuixant el projecte nacionalista. Si aquesta sensació de no ser carn ni peix incomoda els simpatitzants actuals, el Bloc podria no obtenir els resultats electorals que es vindiquen. «No es poden tenir la mare i els pardalets», fa la dita popular. En realitat, el progressisme i el valencianisme que propugna el text de la ponència podrien tenir cabuda, perfectament, al si del PSOE, posem per cas. De tota manera, imagine que la redacció haurà rebut moltes esmenes. Ja es veurà com queda la cosa.

3 comentaris:

Vicent ha dit...

Sense haver llegit la ponència, a alguns fa temps que el Bloc ens transmet eixa sensació d'indefinició. A través de les declaracions que es fan, dels posicionaments, de certes actituds...
A mi em fa la impressió que és massa evident la pretensió d'evitar el descontent de sectors anticatalans. I això -opine- no pot condicionar un projecte que pretenga defensar uns principis de manera seriosa. Perquè, finalment, l'objectiu sembla ser el poder, i no la defensa d'unes idees mitjançant la pedagogia.
És clar que ha d'haver una estratègia. Però aquesta no hauria de desdibuixar uns principis.

Ximo ha dit...

Amic Vicent:

No crec, sincerament, que els dirigents del Bloc busquen allò que tradicionalment s’entén per poder. A quina classe de poder aspirarien? Al derivat de ser frontissa? Al d'inclinar la balança cap al costat que més convinga? Tot això està molt bé, però donaria, en tot cas, una quota de poder minsa. Jo crec, més bé, que s’intenta trobar el camí adient per a tenir presència institucional. Sense aquesta presència, els projectes nacionalistes no reeixiran mai. Ara bé, la qüestió és saber de quin projecte nacional parla la ponència del Bloc. Parlem d’aconseguir un cantó a la manera dels que formen la Confederació Helvètica? Què és açò, una fita merament estratègica, de cara a una meta més distant, o la finalitat última del Bloc? Com es menja, en definitiva, allò de situar la nació valenciana al concert de les altres nacions del món?

Salut!

Vicent ha dit...

Quan deia 'poder', em referia al que dius tu: presència institucional. Dit d'una altra manera, la recerca de vots.
Això és una obvietat quan parlem de partits polítics. Però jo parlava d'un canvi d'idees pensant en un únic objectiu: eleccions.
No tinc, en general, un bon concepte dels partits polítics. És clar que hi ha molta gent honesta amb bones intencions. Tanmateix, opine que la manera en què funciona l'assumpte fa que la majoria de polítics acaben abandonant els principis amb la mirada posada, exclusivament, en ocupar espais de poder.