divendres, 9 de gener de 2009

El victimisme dels jueus

Aquests dies, els terribles atacs d’Israel contra la Franja de Gaza han provocat les previsibles comparacions entre sionisme i nazisme i les inevitables i reiterades al·lusions al victimisme jueu. El lloc http://elpenjoll.blogspot.com/, per exemple, té penjat un post, Hitler, Israel i Palestina, en què s’esmenten la Reductio ad Hitlerum i la Llei de Godwin. Altre lloc, Toni Cucarella en roba de batalla, també ha penjat el post Holocaust palestí, en què es fa l’esmentada comparació. Com que el tema és ample i complex, anem a pams: tenen fonament les acusacions de victimisme llançades contra els jueus? Si es tracta d’acusacions genèriques, no!

S’ha de tenir present que, al llarg de tota la seua història, el flagell de l'antisemitisme no ha deixat d’afligir el poble jueu. Els seus exilis són més antics que la picor: des del segle XVIII aC, els jueus han patit múltiples desterraments i diàspores (especialment durant els imperis faraònic, assiri, babilònic, persa, romà...). A partir d’època medieval, els jueus es veieren obligats a viure en calls (del llatí callum, pas estret entre dos murs). Aquesta denominació es correspon amb la italiana ghetto. Els calls foren nombrosos a l’antiga Corona d’Aragó. N’hi hagué a Barcelona, Girona, Besalú, Lleida, Montblanc, Tortosa, València, Xàtiva, Elx, Oriola, Palma de Mallorca...

Encara que els jueus comptaven amb protecció reial, la discriminació popular fou molt activa. Era habitual que, des de les esglésies, es promogueren assalts als calls. Els jueus tenien prohibit, a molts països, treballar en nombroses feines; només se’ls permetia d’exercir activitats, com el préstec, la medicina o el comerç, que els cristians consideraven impures. L’aïllament en fou culpable d’una animadversió que culminà en successius atacs i expulsions. Els jueus d’alguns calls (com ara els de Perpinyà o Mallorca) foren obligats a portar cosida a la roba l'estrella de David o un tros de tela en forma de roda, groga i roja, anomenada rodella o “roda dels jueus”.

Entre 1378 i 1391, les comunitats jueves d’Aragó i Castellà foren contínuament atacades. Hom acusà els jueus de provocar el terrible brot de pesta negra del segle XIV. Els calls de Barcelona i Mallorca, entre d'altres, van ser assaltats el 5 d'agost del 1391. En Aragó, la prèdica de sant Vicent Ferrer inspirà periòdics disturbis antisemites. A partir del segle XV, els jueus foren expulsats de diverses contrades alemanyes, austríaques i italianes: de Viena i Linz, el 1421; de Colònia, el 1424; d’Augsburg, el 1439; de Baviera, el 1442; de Peruggia, el 1485; de Vicenza, el 1486; de Parma, el 1488; de Milà i Lucca, el 1489; de Toscana, el 1494... Als regnes de Castella i Aragó, l’expulsió s’esdevingué el 1492, per ordes dels Reis Catòlics.

Entre 1449 i 1474, també hi hagué freqüents atacs contra els marrans, nom ofensiu que es donà als jueus convertits al cristianisme. La persecució de la Inquisició —dirigida per Tomás de Torquemada, ell mateix d’orígens conversos— fou terrible. En patiren les conseqüències personatges com Lluís Alcanyís, Lluís Vives, Teresa de Cepeda... Lluís Vives hagué de fugir a Flandes (la Inquisició arribà a l’extrem de desenterrar el cadàver de la mare per a cremar-lo a la foguera). Com a conseqüència de les persecucions, molts jueus hagueren de marxar cap a l’est: als Balcans, a l’Imperi Otomà, a Polònia, a Rússia... França i, sobretot, els Països Baixos també els van acollir —Amsterdam comptà amb una nombrosa colònia jueva—.

Al segle XVII, s’esdevenen noves atrocitats; entre 1648 i 1667, els cosacs exterminaren a Polònia i Ucraïna vora 100.000 jueus. Napoleó, que prèviament havia consagrat la plena carta de ciutadania per als jueus —a condició que remeteren llur religió a l’àmbit privat—, publicà els anomenats Decrets Infames (1808). Els drets dels jueus foren revocats, però, després de la batalla de Waterloo (1815), la qual cosa provocà la persistència dels calls i els pogroms. A finals de segle, encara esclatà a França el cas Dreyfus; un oficial d’estat major jueu fou acusat de traïció.

El cas dels xuetes mallorquins mereix menció a part. Després dels atacs del 1391, bona part dels jueus s’exilià o abandonà la seua fe. El 1435, els últims membres de la comunitat foren obligats a abraçar el cristianisme. Molts d’ells, però, continuaren practicant llur anterior religió, sota l’aparença de catolicisme, agrupats en la Confraria de Sant Miquel (o dels Conversos), posteriorment de Nostra Senyora de Gràcia. Entre 1673 i 1695, es desfermà una nova persecució contra aquests conversos (xuetes). En 1691, se celebraren diversos actes de fe i Francesc Garau, jesuïta, teòleg i participant actiu en els processos inquisitorials, publicà La Fe Triunfante, destinada a perpetuar el record i la infàmia dels conversos ajusticiats.

La publicació subministrà les bases ideològiques en què recolzà la segregació dels xuetes. Fou reeditada el 1755, serví d'argumentari per a limitar els drets civils dels xuetes i va inspirar un libel de 1857, La Sinagoga Balear o historia de los judios mallorquines. Els xuetes condemnats per la Inquisició eren obligats a vestir la gramalleta, un hàbit penitencial amb característiques decoratives que informaven dels delictes comesos i de la pena imposada. Finalitzat un acte de fe, hom pintava un retrat del condemnat vestit amb la gramalleta. A Mallorca, aquests quadres, amb els noms dels retratats, s’exposaven al claustre de Sant Domènec. L’exhibició pública perpetuava el record exemplificant de la sentència. Els retrats romangueren exposats fins a 1820, any en què un grup de xuetes assaltà Sant Domènec i els cremà.

A partir del segle XX, s’anomenaren pogroms (del rus погром) els alçaments populars de caràcter violent, espontani o premeditat, que solien culminar amb el linxament o assassinat de persones d'origen jueu, i l'espoli de llurs béns i propietats. L'origen de la paraula data de l'any 1881, quan el tsar Alexandre II fou assassinat a la ciutat de Sant Petersburg. Els jueus foren acusats falsament del magnicidi, raó per la qual esclatà a Rússia una onada de violència antisemita que es perllongà fins a l'any 1884. De resultes d’aquell pogrom, hom calcula que vora dos milions de jueus russos emigraren als Estats Units entre 1881 i 1920. Aquest no fou l'únic brot antisemita esdevingut a Rússia. Són nombrosos els pogroms documentats durant la Revolució del 1917 i la posterior Guerra Civil (1918-1921).

L’antisemitisme continuà alimentant els atacs violents contra la població jueva. L’esdevingut la Nit dels vidres trencats, a l'Alemanya nazi (entre el 9 i el 10 de novembre del 1938), culminà al terrible holocaust en què perderen la vida entre cinc i sis milions de jueus europeus. El sionisme, moviment fundat a la segona meitat del segle XIX per rabins i pensadors jueus de l'Europa oriental, encaminat a reconstruir en Palestina una pàtria disposada a acollir els jueus de tot el món, és, en gran part, la resposta jueva al racisme de la societat occidental. Precisament, la creació de l’estat d’Israel fou possible per la mala consciència dels països europeus. Els jueus residents al nou estat hebreu se senten totalment identificats amb el seu exèrcit. La història d’ignomínies que han patit els ha convençut que han de defendre’s ells mateixos. No volen tornar a ser ovelles camí de l’escorxador.

Ara bé, en un país democràtic, el responsable de l’exèrcit és, evidentment, el seu govern legítim. Per això, en rebutjar els atacs d’Israel a la Franja de Gaza, cal precisar amb molta cura quins són els destinataris de la nostra condemna: només el partit que governa, Kadima —una escissió de l’ultradretà Likud— i, en tot cas, la majoria electoral que el recolza —de la qual forma part, per cert, el Partit Laborista— són responsables de l’agressió. Per culpa seua, les antigues víctimes han acabat convertint-se en botxins. Cal fer aquesta precisió, per a no caure, per enèsima vegada, a l’antisemitisme més barroer. També s’ha de proclamar ben alt que els fanàtics militants de Hamàs —per bé que estiguen al bàndol dels oprimits— són tan integristes i ultradretans com els membres del Likud. Hamàs és una organització totalitària i fonamentalista que pretén imposar la Sharî'a. Els palestins innocents es troben, per tant, en un veritable laberint.

2 comentaris:

Vicent ha dit...

Cal apuntar que Hamas és la resposta, la conseqüència.

Degut a la propaganda sionista, solem parlar de la "resposta" israeliana: que sí és "desproporcionada", que si és així o aixà. Però el llenguatge no és innocent, té implícits missatges enverinats. En aquest cas situa a Hamas com l'origen del problema, i això és fals.

Hamas és la conseqüència d'una política d'ocupació que assassina, humilia els palestins amb els checkpoints, destrueix terres, colonitza, impedeix l'accés a bens bàsics, etc. Hamas és la ràbia d'un poble massacrat al que no li queda més que tractar de mantenir la dignitat. "Qui sembra l'odi recull la ràbia", diu un escrit d'unes samarretes que he vist per ahí.

No és just que Hamas haja mort 20 persones d'Israel en deu anys. Però -sincerament- puc entendre eixa resposta.

Hamas també fa una important tasca social. Això, junt amb el genocidi sistemàtic d'un poble humiliat, va fer que el poble elegira Hamas amb un 60% dels vots. També ho puc entendre.

El diumenge hi ha una concentració a Xàtiva, davant l'Ajuntament, en protesta pel genocidi.

Per finalitzar -disculpeu l'extensió del comentari- us deixe l'enllaç a un article aparegut hui a Público. Està escrit per Luisa Morgantini, vicepresidenta del Parlament Europeu; i és realment emotiu:

"A nuestros líderes políticos"
https://www.blogger.com/comment.g?blogID=4712486593081342309&postID=6749867173991672977

Ximo ha dit...

Hamàs fou, en part, una creació del Mossad, el servei secret israelià, que volia dinamitar l’OLP de Yasir Arafat. Israel, a fi de minar l’autoritat i el prestigi de què gaudia el desaparegut líder palestí, considerat pel jueus un terrorista i un enemic acarnissat de l’estat hebreu, aplicà la vella màxima “divideix i venceràs”. Com sol passar en aquests casos, el tir li va sortir per la culata. La criatura se li ha anat de les mans i no sap què fer per a exterminar-la. De fet, dubte que ho aconseguisca mai. Ara, els jueus preferirien mil vegades parlar només amb l’ANP de Fatah, abans que haver-ho de fer també amb el grup integrista. Arriben tard; Hamàs, com tots els moviments ultrareligiosos (d’acord amb una estratègia que altres confessions, la catòlica entre elles, han practicat sempre), ha desplegat una enorme activitat assistencial, subvencionada pel règim dels ayatolahs. Com que els palestins han de patir duríssimes privacions, les escoles, els hospitals i els subsidis que presta Hamás són un manà caigut del cel. Aquesta és la raó per la qual va guanyar les darreres eleccions municipals i legislatives celebrades als territoris sota control de l’Autoritat Nacional Palestina. Això no obstant, reitere una opinió molt assentada: Hamàs és una organització integrista i totalitària que pretén imposar la Shari'a. Per tant, a curt termini, no veig sortida al conflicte. De fet, tant el govern israelià com el grup Hamàs, sabedors que és impossible la victòria o la derrota absolutes, només aspiren, de cara a firmar una nova treva, a modificar la situació actual de la millor manera possible, és a dir, de la manera més avantatjosa per als interessos respectius (electorals al cas israelià).