És possible de comparar els israelians amb els nazis? No! En tot cas, es podría fer una prova: comparar el III Reich de Hitler amb l’estat d’Israel. Ja sabem que l’arquitectura de l’estat nazi recolzava sobre bases ultranacionalistes i racistes. Sobre quines bases recolza Israel? L'estat hebreu no disposa de cap text constitucional escrit. La Declaració d’Independència supleix la manca de constitució (ben entès que, malgrat el seu contingut moral, el document no té caràcter legal). La segona part d’aquesta Declaració detalla com s’ha de desenvolupar l’organització de l’estat, el seu nom, els poders de què constarà, la convocatòria d’eleccions per a designar-ne els components i el compromís de redactar un text constitucional. La tercera secció de la Declaració d’Independència enumera els principis i fonaments de l’estat, i proclama la igualtat de tots els seus ciutadans sense distinció de raça, sexe o religió.
La Knesset (el Parlament d’Israel) ha aprovat, des del 1950, unes Lleis Bàsiques amb el propòsit que tinguen el mateix valor que una constitució. Aquestes lleis versen sobre assumptes diversos, com ara les Terres de l’Estat (1960), el President (1964), el Govern (1968 i 2001), les Forces de Defensa d’Israel (1976), el Sistema Judicial (1984)... El respecte als drets polítics i a les llibertats civils fan d’Israel un dels anomenats estats “lliures”. Precisament, l’existència de llibertats civils permet que grups com B'Tselem, organització d’intel·lectuals jueus defensors dels drets humans, critiquen obertament les actuacions governamentals a Gaza i Cisjordània. Per què no s’ha redactat, doncs, una constitució? Perquè la Declaració d’Independència anunciava que Israel tindria característiques pròpies del poble jueu, subjecte del nou estat. També anunciava que aquestes característiques haurien d’impregnar les diverses lleis. Aquests anuncis traduïen la influència del sionisme en la fundació d’Israel.
I ací rau el problema: els religiosos ortodoxos afirmen que les lleis jueves ja estan escrites a la Halajá (normes de transmissió oral, recollides al Talmud) i que no hi ha necessitat de declarar cap constitució; els laics, en canvi, exigeixen bandejar la Halajá i redactar una constitució adequada a les necessitats actuals del poble jueu. La Declaració d’Independència assenyalava que el nou estat es creava a recer de la “Roca d’Israel” (Tzur Israel en hebreu). Per als ortodoxos, aquesta expressió significa “Déu d’Israel”; en canvi, per als laics, que van rebutjar d’escriure el mot “Déu” a la Declaració, l’expressió significa “Esperit del poble d’Israel”. En definitiva, mai no ha estat possible posar d’acord els sectors enfrontats de la societat jueva. I clar, l’ambigüitat de la Declaració d’Independència permet que es dicten lleis que no tindrien cabuda en un país laic. Una norma basada als principis judaics és, per exemple, la Llei de Corts Nupcials Rabíniques, de l’any 1953. D’acord amb aquesta llei, es dóna a les Corts Rabíniques el dret de jutjar segons la Halajá en temes relatius a casaments i divorcis. Heus ací, de nou, la influència del sionisme a l’ordenament jurídic israelià.
Els fundadors del sionisme proclamaven el dret a l'existència d'un estat jueu construït en base a criteris ètnics i religiosos. El projecte, influït per algunes ideologies europees del segle XIX, tenia un fort component racista. Amb la creació de l’estat d’Israel, totes les aspiracions sionistes es veieren materialitzades. Des dels inicis d’Israel, l'objectiu declarat dels sectors sionistes fou l’expulsió dels pobladors palestins natius, per tal d’assegurar una majoria jueva que fes viable el nou estat jueu. La Resolució 3379 de les Nacions Unides, titulada Eliminació de totes les formes de discriminació racial, aprovada el 10 de novembre de 1975, determinava que el sionisme era una forma de racisme i discriminació racial. Bé que aquesta resolució fou revocada en una nova assemblea general celebrada el 1991, les acusacions de racisme envers Israel no han cessat.
Jueus de tot el món, pacifistes o defensors dels drets humans, han expressat el seu rebuig al sionisme i han criticat el tracte donat als palestins per l'estat d'Israel, negant legitimitat a un estat jueu d’ideologia sionista. Des de posicions religioses ortodoxes, grups com Satmar, Neturei Karta o "Jueus contra el Sionisme" s'oposen també al sionisme, en considerar que aquesta ideologia és contrària al judaisme. L'abril del 2008, un centenar de personalitats jueves britàniques —acadèmics, escriptors, actors, advocats o juristes— van expressar la seva oposició a celebrar el 60è aniversari de l'estat d'Israel: «No podem celebrar el naixement d'un estat fundat al terrorisme, les massacres i l’ocupació de la terra d'un altre poble. No podem celebrar l'aniversari d'un estat que practica la neteja ètnica, que viola la llei internacional, que infligeix un monstruós càstig col·lectiu a la població civil de Gaza i que segueix negant als palestins llurs drets humans i llurs aspiracions nacionals».
A aquesta paret llisa s’agafen aquells que estableixen comparacions entre nazisme i sionisme. Denuncien que Israel recolza als pilars de la raça i la religió, i que molts jueus reclamen la legitimitat del seu estat per ser l’estat del “poble elegit”. La qual cosa porta a l’exclusió de tots aquells que no formen part dels “elegits”. Dit d’altra manera: bé que ningú no discuteix el seu caràcter de democràcia parlamentària —amb un sistema pluripartdista, separació de poders i eleccions per sufragi universal—, es retreu a Israel que mantinga els postulats sionistes, convertint en paper mullat allò que afirma la seua Declaració d’Independència: que «tots els seus ciutadans són iguals sense distinció de raça, sexe o religió».
La Knesset (el Parlament d’Israel) ha aprovat, des del 1950, unes Lleis Bàsiques amb el propòsit que tinguen el mateix valor que una constitució. Aquestes lleis versen sobre assumptes diversos, com ara les Terres de l’Estat (1960), el President (1964), el Govern (1968 i 2001), les Forces de Defensa d’Israel (1976), el Sistema Judicial (1984)... El respecte als drets polítics i a les llibertats civils fan d’Israel un dels anomenats estats “lliures”. Precisament, l’existència de llibertats civils permet que grups com B'Tselem, organització d’intel·lectuals jueus defensors dels drets humans, critiquen obertament les actuacions governamentals a Gaza i Cisjordània. Per què no s’ha redactat, doncs, una constitució? Perquè la Declaració d’Independència anunciava que Israel tindria característiques pròpies del poble jueu, subjecte del nou estat. També anunciava que aquestes característiques haurien d’impregnar les diverses lleis. Aquests anuncis traduïen la influència del sionisme en la fundació d’Israel.
I ací rau el problema: els religiosos ortodoxos afirmen que les lleis jueves ja estan escrites a la Halajá (normes de transmissió oral, recollides al Talmud) i que no hi ha necessitat de declarar cap constitució; els laics, en canvi, exigeixen bandejar la Halajá i redactar una constitució adequada a les necessitats actuals del poble jueu. La Declaració d’Independència assenyalava que el nou estat es creava a recer de la “Roca d’Israel” (Tzur Israel en hebreu). Per als ortodoxos, aquesta expressió significa “Déu d’Israel”; en canvi, per als laics, que van rebutjar d’escriure el mot “Déu” a la Declaració, l’expressió significa “Esperit del poble d’Israel”. En definitiva, mai no ha estat possible posar d’acord els sectors enfrontats de la societat jueva. I clar, l’ambigüitat de la Declaració d’Independència permet que es dicten lleis que no tindrien cabuda en un país laic. Una norma basada als principis judaics és, per exemple, la Llei de Corts Nupcials Rabíniques, de l’any 1953. D’acord amb aquesta llei, es dóna a les Corts Rabíniques el dret de jutjar segons la Halajá en temes relatius a casaments i divorcis. Heus ací, de nou, la influència del sionisme a l’ordenament jurídic israelià.
Els fundadors del sionisme proclamaven el dret a l'existència d'un estat jueu construït en base a criteris ètnics i religiosos. El projecte, influït per algunes ideologies europees del segle XIX, tenia un fort component racista. Amb la creació de l’estat d’Israel, totes les aspiracions sionistes es veieren materialitzades. Des dels inicis d’Israel, l'objectiu declarat dels sectors sionistes fou l’expulsió dels pobladors palestins natius, per tal d’assegurar una majoria jueva que fes viable el nou estat jueu. La Resolució 3379 de les Nacions Unides, titulada Eliminació de totes les formes de discriminació racial, aprovada el 10 de novembre de 1975, determinava que el sionisme era una forma de racisme i discriminació racial. Bé que aquesta resolució fou revocada en una nova assemblea general celebrada el 1991, les acusacions de racisme envers Israel no han cessat.
Jueus de tot el món, pacifistes o defensors dels drets humans, han expressat el seu rebuig al sionisme i han criticat el tracte donat als palestins per l'estat d'Israel, negant legitimitat a un estat jueu d’ideologia sionista. Des de posicions religioses ortodoxes, grups com Satmar, Neturei Karta o "Jueus contra el Sionisme" s'oposen també al sionisme, en considerar que aquesta ideologia és contrària al judaisme. L'abril del 2008, un centenar de personalitats jueves britàniques —acadèmics, escriptors, actors, advocats o juristes— van expressar la seva oposició a celebrar el 60è aniversari de l'estat d'Israel: «No podem celebrar el naixement d'un estat fundat al terrorisme, les massacres i l’ocupació de la terra d'un altre poble. No podem celebrar l'aniversari d'un estat que practica la neteja ètnica, que viola la llei internacional, que infligeix un monstruós càstig col·lectiu a la població civil de Gaza i que segueix negant als palestins llurs drets humans i llurs aspiracions nacionals».
A aquesta paret llisa s’agafen aquells que estableixen comparacions entre nazisme i sionisme. Denuncien que Israel recolza als pilars de la raça i la religió, i que molts jueus reclamen la legitimitat del seu estat per ser l’estat del “poble elegit”. La qual cosa porta a l’exclusió de tots aquells que no formen part dels “elegits”. Dit d’altra manera: bé que ningú no discuteix el seu caràcter de democràcia parlamentària —amb un sistema pluripartdista, separació de poders i eleccions per sufragi universal—, es retreu a Israel que mantinga els postulats sionistes, convertint en paper mullat allò que afirma la seua Declaració d’Independència: que «tots els seus ciutadans són iguals sense distinció de raça, sexe o religió».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada