dijous, 22 de gener de 2009

La vigència dels partits d'esquerra

La creació de partits polítics no és una innovació absoluta de les revolucions burgeses dels segles XVIII i XIX. Ja existien precedents molt antics. Al segle XIII, posem per cas, les oligarquies de les ciutats estat italianes estaven alineades a dos bàndols irreconciliables: els güelfs i els gibel·lins. Güelfs és el nom que rebien els partidaris de la política papal, enfrontats als gibel·lins. Aquestes faccions polítiques havien sorgit en Alemanya a la mort de l’emperador Enric V (1125); els güelfs, partidaris del papat, foren dirigits pels ducs de Baviera, descendents del duc Welf, de qui prengueren el nom, i els gibel·lins ho foren pels Waiblingen, que també els donaren nom, anomenats després Hohenstaufen en convertir-se en ducs de Suàbia. Aquests lluitaven per un poder imperial fort i contra el poder temporal del papa.

L’enfrontament entre la Santa Seu i l’emperador Frederic I Barba-roja pel dominium mundi trasplantà aquesta divisió a Itàlia, on les faccions preexistents en cada ciutat, obligades a prendre partit, s’inclinaren pel bàndol papal o per l’imperial segons llurs interessos locals, afinitats o rancors. Ni güelfs ni gibel·lins no tingueren mai cap ideologia precisa i uniforme. Pot constatar-se només una preponderància güelfa a les ciutats de govern comunal (Florència, Perusa, Bolonya i Pàdua). Les senyories (Milà, Verona, Màntua...) foren gibel·lines, bé que hi hagué excepcions notables, com la dels Este de Ferrara, que eren güelfs.

Fins al primer quart del segle XIV, les lluites aferrissades entre güelfs i gibel·lins dins de cada ciutat i entre unes ciutats i altres anaren lligades a les vicissituds de la política imperial a Itàlia. Després, aquests noms designaren només les faccions adversàries dins de cada ciutat, que responien a diversos interessos polítics i econòmics (sovint familiars) purament locals. A les ciutats on el triomf d’un dels partits suposà l’exili definitiu dels vençuts (els gibel·lins a Florència i a Bolonya, els güelfs a Pisa), els vencedors i llurs descendents només tingueren interès a conservar l’antic nom per justificar l’usdefruit exclusiu del poder i, sobretot, l’administració dels béns dels exiliats.

Al segle XVIII, els partits continuaren sent l’expressió ideològica de les oligarquies: els conservadors defensaven la vigència de l’Antic Règim; els liberals, en canvi, propugnaven els nous postulats de la burgesia triomfant als processos revolucionaris. A partir, però, de la Revolució Industrial, els grups que representaven els interessos de les masses proletàries (els socialistes utòpics, els marxistes) reclamaren que se sentís també la veu dels desheretats i vindicaren l’acció política a través dels partits obrers. Redimir i integrar l’enorme massa dels “pàries de la terra” (com resa la lletra de La Internacional) era la finalitat d’aquests partits. Als països desenvolupats, aquesta finalitat sembla estar aconseguida. Encara queden, certament, persones excloses dels avantatges de què gaudeix la majoria social, però les classes mitjanes i l’Estat del Benestar han experimentat una expansió impensable a primeries del segle XX.

Ara, els pàries són bàsicament els habitants del tercer món. Al primer món, s’ha desintegrat la vella estructura de classes (que comptava amb xarxes de solidaritat col·lectiva alineades a una i altra banda del conflicte entre capital i treballadors). En bona mesura, aquestes xarxes han estat eliminades. Ara només hi ha una mera agregació d’interessos privats guiats per l’egoisme individual. Com que tothom adora el “vedell d’or”, els camarades d’antany han esdevingut competidors oportunistes. Els àmbits públics i la societat civil es van privatitzant a poc a poc. I com més va, més augmenta el desclassament. La globalització ha incrementat tant la flexibilitat i la mobilitat laborals, que fa pràcticament impossible la reconstrucció de nous lligams solidaris.

L’arribada de treballadors immigrants per a ocupar els estrats inferiors de la piràmide laboral ha generat un sentiment de rebuig entre els autòctons que competeixen amb ells per l’accés als serveis públics. En conseqüència, el concepte de “poble” (i el de “classe treballadora” o “classes populars”), esgrimit per l’esquerra per a mobilitzar la participació ciutadana, va perdent significació en ser desmentit per la realitat multicultural i fragmentada. La causa principal de la dretanització experimentada en molts indrets (el País Valencià entre ells) és la descapitalització social de l’esquerra, produïda per la desintegració del teixit civil que cohesionava les classes treballadores, avui més fragmentades i dividides que mai. No és, per tant, casual que, en aquest context, els partits d’esquerres es troben davant d’un dilema: què és millor, copiar les propostes de la dreta (revestint-les d’un rostre més humà) o revisar profundament les estratègies i els valors propis, per tal de recuperar l’espai electoral perdut?