...
Generalment, se sol ignorar que la creació de l’estat d’Israel no fou resultat d’una conquista colonial, sinó d’un pelegrinatge religiós —equiparable al dels Pilgrim Fathers arribats a Nova Anglaterra (USA) als inicis del segle XVII— consentit per unes potències occidentals que patien de mala consciència. Tant els primers colons nord-americans com els jueus havien fugit de la persecució de què eren objecte als seus països d’origen i volien crear noves comunitats on poder practicar lliurement les seues creences. Les evidents tendències teocràtiques presents als actuals USA i a Israel tenen origen, per tant, a la motivació religiosa, clarament fonamentalista, de molts d’aquells pelegrins. I tant en un cas com en l’altre, la consolidació dels assentaments a la terra de promissió és féu a costa dels anteriors habitants dels territoris colonitzats (amb una particularitat: els colons jueus s’establiren en una terra que, segons el seu parer, els pertanyia, perquè era l’herència dels seus avantpassats).
Després de la Primera Guerra Mundial, la Lliga de Nacions ja havia aprovat el Mandat Britànic de Palestina, amb la intenció de crear una “llar nacional per al poble jueu”. El 1947 (quan encara ressonava l’eco del terrible holocaust desfermat pels nazis), les Nacions Unides aprovaren la partició de Palestina en dos estats, un jueu i altre àrab. L’any següent, l’estat d’Israel declarà la seua independència. La declaració fou seguida d’una guerra amb els estats veïns àrabs, que es negaven a acceptar el pla de l’ONU. La victòria en aqueixa i successives guerres confirmà la independència i amplià les fronteres de l’estat jueu més enllà dels límits acordats al Pla de Partició de les Nacions Unides. A causa d’això, Israel mantingué conflictes permanents amb molts dels veïns àrabs; les guerres i les dècades de violència s’anaren allargant fins a l’actualitat. Les fronteres d’Israel i el mateix dret a existir de l’estat hebreu continuen sent avui objecte de controvèrsia, especialment entre els seus veïns àrabs.
Després de la Primera Guerra Mundial, la Lliga de Nacions ja havia aprovat el Mandat Britànic de Palestina, amb la intenció de crear una “llar nacional per al poble jueu”. El 1947 (quan encara ressonava l’eco del terrible holocaust desfermat pels nazis), les Nacions Unides aprovaren la partició de Palestina en dos estats, un jueu i altre àrab. L’any següent, l’estat d’Israel declarà la seua independència. La declaració fou seguida d’una guerra amb els estats veïns àrabs, que es negaven a acceptar el pla de l’ONU. La victòria en aqueixa i successives guerres confirmà la independència i amplià les fronteres de l’estat jueu més enllà dels límits acordats al Pla de Partició de les Nacions Unides. A causa d’això, Israel mantingué conflictes permanents amb molts dels veïns àrabs; les guerres i les dècades de violència s’anaren allargant fins a l’actualitat. Les fronteres d’Israel i el mateix dret a existir de l’estat hebreu continuen sent avui objecte de controvèrsia, especialment entre els seus veïns àrabs.
8 comentaris:
Lenguaje perverso
Rabia, vergüenza, indignante… son palabras que me vienen a la mente al ver las imágenes del conflicto entre Israel y Palestina. Sentimientos contradictorios pues siempre he tenido especial consideración con el pueblo judío por las reiteradas injusticias sufridas desde tiempos inmemoriales. En toda época y civilización los exiliados judíos han sido el chivo expiatorio sobre el que recaían matanzas, represiones y persecuciones. Con los ejemplos de la expulsión por parte de los Reyes Católicos y el Holocausto sobran.
Y por ello me resulta complicado y difícil de asumir su actitud ante los bombardeos indiscriminados sobre un pueblo palestino que lleva décadas en una decadencia progresiva desde la creación del Estado de Israel.
Según un amigo que reside en EEUU, la prensa y los políticos europeos (sobre todo la izquierda) es pro-palestina. Lleva bastante razón en ello, pero no es menos apuntar que los estadounidenses (los gobiernos, no sus habitantes) son pro-israelíes gracias a la influencia del lobby judío.
A lo largo de la Historia los judíos siempre anhelaron el fin de la diáspora y la vuelta a su tierra. La comunidad internacional y en mayor medida los palestinos, deben ser conscientes que Israel nunca perderá una guerra. No lo puede permitir más que nada porque la derrota supondría su desaparición como estado. Eso, gracias a la “cortesía” de poseer armas nucleares parece ser que no es muy probable.
Que se acaben las matanzas de civiles palestinos por bombardeos indiscriminados y el fin del lanzamiento de misiles de Hamás sobre Israel sería la solución, pero se trataría de algo momentáneo, pues ni los milicianos podrían sobrevivir en Gaza sin camuflarse entre la población civil ni los radicales palestinos piensan darse por vencidos con sus ataques terroristas a Israel.
Israel no quiere aniquilar Palestina. O al menos no lo quiere aún. No es por causas humanitarias ni nada similar. Sencillamente, le conviene tener una masa domesticada de “borregos” serviles con los que suministrar de mano de obra barata sus industrias. Cientos de miles de palestinos hacinados entre muros de hormigón sin ningún otro futuro que el exilio.
Los palestinos son incapaces de ver más allá de la venganza (bien alimentada por Israel con sus matanzas) y ser conscientes que su papel en esta lucha es el de derrotado. Son un títere en manos de un Estado judío que apoya a Hamás o Al-Fatah según le conviene para que continúe eternamente la guerra civil palestina. No vale la pena morir de pie como decía el Che Guevara; o se resignan a vivir arrodillados o Palestina desaparecerá. Con la venia de los ineficientes organismos internacionales.
La desproporción de muertos entre un bando y el otro (en el momento de escribir esto, 5 o 6 soldados israelíes por unos 700 palestinos, un centenar de niños incluido) deja la ley del Talión en simple anécdota. Que Israel recurra al término “en defensa propia” no es sino caer en lo más vil. Otra perversión del lenguaje como daños colaterales, “fuego amigo” o sencillamente, Ministerio de Defensa.
Charlifuster.blogspot.com
És clar que la gent està farta de veure com perd la seua terra, després d'una invasió del poble jueu.
Ara una pregunta, nosaltres no estem igual?
Crec que les diferències són importants i apreciables: la primera, i fonamental, és que la nostra desfeta s’esdevingué fa tres cents anys i la dels palestins, seixanta. Les circumstàncies històriques són, per tant, radicalment distintes. I clar, a partir d’ací, les diferències són moltes. L’hipotètic conflicte —cas que n’hi haja— entre nosaltres i el jacobinisme espanyol no té, per exemple, components ètnics o religiosos; el de palestins i israelians, sí. La població de les contrades que van pertànyer a l’antiga Corona d’Aragó es declara majoritàriament espanyola; els bàndols enfrontats a l’Orient Mitjà, jueus i àrabs, formen blocs monolítics i sense gaires fissures. Si s’hagués d’establir algun paral·lelisme entre l’Orient Mitjà i nosaltres, jo l’establiria més bé entre els moriscos (de l’expulsió dels quals es compleix enguany el quart centenari) i la població palestina, sobretot aquella que viu a l’interior d’Israel.
Ximo, realment creus que nosaltres no hem de lluitar per recuperar la nostra terra?
Anònim (o anònima), hauries d’explicar què entens per “nosaltres”. Si entens quelcom semblant a la població indígena congolesa, que veié la seua terra rampinyada pel rei Leopold II de Bèlgica, la resposta és no. Durant els esdeveniments que culminaren amb la desfeta del 1707, es dirimien en realitat tres assumptes: els drets successoris de dos llinatges reials, l’hegemonia de les diverses potències europees i els interessos de classe. El canvi de llinatge implicà la pèrdua de l’autonomia i les institucions pròpies dels vençuts (però no de la sobirania, de la qual en cap cas havien gaudit). Durant la disputa, els sectors populars, una part del clergat i alguns il·lustrats —i aquí ve la lluita de classes— s’alinearen amb el bàndol austriacista perquè cregueren que l’arxiduc defendria millor els interessos del poble pla i la burgesia incipient. Després de la desfeta d’Almansa, es produïren, efectivament, matances, desplaçaments i robatoris de terres, però tot açò —mal que ens pese— no fou una cosa extraordinària per a l’època; eren els usos habituals de la guerra. En qualsevol cas, el robatori de terres fou un simple ajust de comptes entre oligarquies contendents que afectà ben poc al poble pla. Tractar d’establir comparacions entre aquella contesa i la dels palestins amb Israel és exagerat. Si el “nosaltres” al qual et refereixes és el conjunt del nostre poble, aquest ens abstracte, més que a la terra, aspiraria a recuperar la llengua, les institucions de què va ser desposseït i l’autogovern ple —si és cas que realment tinga alguna aspiració, cosa prou discutible, donat l’escàs arrelament de les idees nacionalistes—. Lluitaria, podríem dir, per la supervivència moral; els jueus i els israelians, en canvi, lluiten per l’aigua i per un pam de terra, és a dir, per la mera supervivència física.
A mi em sembla que la creació de l'estat jueu sí va obeir a una conquesta colonial amb totes les seues característiques: ocupació de la terra, ús de la força, subjugació dels habitants que ja hi vivien... A més, aquest cas concret fa molta olor a imperialisme capitalista. És a dir, que els americans tenen interessos estratègics a la zona i utilitzen l'estat d'Israel com un immens portaavions.
Potser no m’he explicat bé; efectivament, hi hagué un procés colonial (com el va haver als USA, quan arribaren aquells que Obama anomenà ahir “pares fundadors”). El que he volgut dir és que, a diferència de la croada del segle XI, per exemple, que fou una expedició militar de conquesta pura i dura, els viatges dels "Pilgrim Fathers" a Amèrica o dels jueus a Palestina tingueren, en principi, caràcter de pelegrinatge religiós a una terra de promissió. Després, evidentment, les grans potències i el capitalisme n’han tret profit en ambdós casos. Però aqueix caràcter religiós (que, ben mirat, no deixa de ser una superestructura ideològica) quedà patent al jurament d’Obama, que invocà nou vegades, durant el seu discurs, el nom de Déu. I certament, Israel no podria mantenir-se sense el suport decidit de la potència global. Trobe que tot això són elements complementaris; tot plegat, acaba caracteritzant l’estat jueu.
Se m'ha oblidat un aspecte: el caire religiós (sionista) d'Israel entrebanca la mescla o la integració de les poblacions jueva i palestina, entrebanc agreujat per les barreres que imposa la religió islàmica, practicada per la immensa majoria dels palestins. Els conquistadors espanyols d’Amèrica, en canvi, no oposaren una resistència tan aferrissada a certes formes d’integració o mestissatge (bé que, evidentment, una gran massa d’indígenes mai no fos ni integrada ni assimilada).
Publica un comentari a l'entrada