No són iguals

Durant els últims dies, la premsa de Madrid ha publicat nombroses columnes i articles d’opinió en què s’afirma que les situacions polítiques d’Escòcia i Catalunya no són equiparables. Escocia es única, titulava El País. Els arguments en què recolza tal afirmació són si més no curiosos. Es diu que el referèndum que se celebra demà a Escòcia està consensuat, a diferència del que es pretén celebrar a Catalunya. S’explica que els escocesos no miren cap a esdeveniments històrics passats (el seu país fou independent, quina coincidència, fins a 1707), mentre que els catalans sí. Jo propose canviar els termes de la comparació sense tocar ni una coma dels arguments. La cosa quedaria més o menys així: les autoritats de Londres han acceptat que els escocesos es puguen pronunciar en un referèndum, mentre que les de Madrid no volen ni sentir parlar de consultes; els polítics anglesos no fan servir la història, però els centralistes peninsulars no deixen de parlar de l’existència mil·lenària d’Espanya. Heus ací la conclusió que em surt: Espanya i el Regne Unit no són iguals. He prescindit d’altres arguments perquè trobe que són pura fal·làcia. S’afirma, posem per cas, que el debat escocès s’ha basat més en el càlcul que en les emocions, i que les apel·lacions al sentimentalisme han sovintejat més en el bàndol secessionista que en el unionista. Això no és de veres. Només cal recordar alguna de les darreres declaracions de David Cameron pregant abrandadament als escocesos que no trenquen una llarga amistat. El debat català tampoc no ha estat exempt del component emocional. Mariano Rajoy, habitualment poc donat als efluvis passionals, va dir el següent: Gracias a la solidaridad, un andaluz puede vivir con el corazón trasplantado de un catalán. (¿I per què no amb el d’un filipí?, em pregunte.) Quant a la calculadora, està present en tots els processos secessionistes. Tant el Regne Unit com Espanya perdrien un bon mos del seu PIB, cosa que no fa cap gràcia ni als polítics de Londres ni als de Madrid. Per la seua banda, tant Escòcia (que compta amb abundants recursos petroliers) com Catalunya sobreviurien per lliure. Si Txèquia, Suïssa o Luxemburg són estats viables, ¿per què no ho havien de ser altres de dimensions semblants? Repetisc: el Regne Unit i Espanya no són iguals; el govern britànic ha permès un tipus de consulta que l’espanyol rebutja.

Comparacions

Fa uns dies, Felipe González es despatxava amb unes declaracions cridaneres: Nunca he creído que Jordi Pujol fuera un corrupto. Todo debe tratarse de una operación de cobertura hacia sus hijos. En fi, són inevitables les comparacions. ¿Coneixia González, quan presidia el govern central, que els seus subordinats duien a cap una guerra bruta contra ETA? Si no ho coneixia, mal; hom espera que un president estiga ben informat. I si ho coneixia, pitjor; el fi no justifica els mitjans. Com mai no he considerat que Felipe González siga un beneit, done per descomptat que estava al corrent d’allò que es coïa a les clavegueres de l’Estat, com també devia saber que el seu partit s’estava finançant il·legalment a través de l’entramat Filesa. Anem ara a Pujol. ¿Sabia que els partits de la seua coalició es finançaven il·legalment? ¿Coneixia que alguns dels seus fills actuaven com a recaptadors i s’emportaven la comissió corresponent? ¿Sabia que la seua família rebia tracte de favor en adjudicacions públiques? (La temptació de recordar ací les respostes de la infanta Cristina davant del jutge Castro és irresistible.) Si Pujol no sabia res, mal; Catalunya hauria estat governada durant molts anys per un veritable pallús. Ningú no es pot creure, però, que l’expresident no sabés res; s’ha de ser cec o curt de gambals per a no caure en les  mansions i els cotxes de luxe que col·leccionava la prole. Si coneixia les activitats del clan i les tapava, era còmplice i encobridor, participava en la corrupció. En realitat, Felipe González hauria incorregut en una mena d’acte fallit. «Sóc una persona honorable; no estava al tant d’aqueixes coses», devia voler dir l’antic líder dels socialistes. Ja es veu que l’exercici perllongat del poder afecta la memòria o distorsiona la visió de la realitat. El mite del personatge honorable, del pròcer auster que només vetlla per l’interès dels seus, és massa redundant. Els cacics també vetllen pels seus clients.

A veure-les venir

Quan tenim un problema, hem de fer plans per a solucionar-lo —un pla principal A, altre alternatiu B, per si falla la primera opció, i així sucessivament. Tothom sap que l’independentisme català ha fet un salt qualitatiu. Només Mariano Rajoy sembla ignorar-ho. Hom esperaria d’un president del govern que expliqués de quina manera pensa solucionar el conflicte que plantegen les aspiracions d’una part significativa de la societat catalana. ¡Vana esperança! Rajoy només té un pla: esperar a veure-les venir. Primerament, va pensar que l’independentisme es desinflaria com els soufflés quan surten del forn. ¡Pobre Mariano! L’estratègia no va funcionar. Llavors, apel·là a l’amor abrandat que el PP sent per Catalunya. Cap català s’ho va creure. Sense desanimar-se, el govern d’Espanya advertí que un referèndum sense consentiment de l’Estat era il·legal. «¿Il·legal, expressar-se democràticament a les urnes?», es van preguntar molts catalans, tant independentistes com partidaris de terceres vies. S’intentà, en fi, acollonir la població del Principat amb l’anunci de tota classe de calamitats en una Catalunya separada d’Espanya.

Com que res no donava resultat, es va tirar mà d’un últim recurs: el dossier Pujol, tancat amb clau en un calaix des de finals dels vuitanta. «El cas Pujol desactivarà el moviment sobiranista», van creure Rajoy i els seus. (Per això, durant les darreres setmanes, polítics conservadors i premsa afí havien repetit a tort i a dret que el cas Pujol aigualiria la celebració de la Diada.) Doncs, ¡tampoc! La grandiosa manifestació de dijous passat ha superat les expectatives més optimistes. L’independentisme creix al mateix ritme que la inanitat de Rajoy. És més: les declaracions dels seus adlàters han resultat molt útils per a la causa sobiranista; cada vegada que Sáenz de Santamaría, Cospedal i companyia obren la boca, es multiplica el número d’independentistes. En realitat, Mariano Rajoy cometé un primer error colossal: no permetre la celebració d'una consulta tan bon punt va ser demanada pels catalans; potser la majoria hauria rebutjat la secessió. El mer fet de consultar-los era, però, intolerable per al nacionalisme espanyol.

Ara, com també ha fallat el cartutx Pujol, les hosts peperes es plantegen una estratègia delirant: posar un ciri a la Mare de Déu i pregar que Artur Mas s’acollonisca. Mentrestant, per a donar-li una “empenteta”, han encarregat al fiscal general de l’Estat que explique la postura oficial del govern espanyol: Si existe la decisión de un tribunal, el requerimiento para que el imperativo de la autoridad se cumpla y aún así se incumple, hay un delito de desobediencia. Cuando se incumple la ley, está el Código Penal. Les preguntes que plantegen aquestes paraules de Torres-Dulce són òbvies: ¿Què farà el govern de Rajoy, si el president Mas convoca un referèndum desautoritzat pel Tribunal Constitucional? ¿Envair Catalunya amb una brigada de carros blindats? ¿Enviar a la Generalitat un escamot de guàrdies civils comandat per un coronel, per a detenir el president? No crec que el cap del PP haja pensat fer això; les xifres de participació a la darrera Diada empal·lidirien. (No és difícil imaginar que milions de ciutadans omplirien els carrers de Catalunya si el president Mas sortís emmanillat del palau de la Generalitat.) Llavors, ¿per què es fan amenaces que difícilment podran complir-se? Perquè Rajoy no surt de l’ensopiment. Ja dic: està a veure-les venir.

Diada de Catalunya

Dibuix de Ferreres

El cas Pujol

En l'entrada anterior, narrava la historia del finançament il·legal dels partits polítics. Al nostre Estat, el mecanisme de recaptació de diners irregulars per a les formacions polítiques presenta un tret distintiu: els mediadors se solen quedar una comissió —Quien parte y bien reparte se queda con la mejor parte, fa la dita castellana. El cas Pujol ha posat de manifest allò que sospitàvem —recordem les al·lusions de Pasqual Maragall al problema del 3%, de les quals es va retractar posteriorment—: sembla que les empreses beneficiades amb contractes públics pagaven una comissió d’entre el 3 i el 4,5% del cost de l’adjudicació (un 3% anava a parar, presumptament, a les arques de CDC i un 1’5% se’l quedava l’intermediari). Sembla que alguns dels fills de Pujol actuaven com a intermediaris i s’enduien el corresponent corretatge. ¿Ningú no sabia res de tot això? Cal distingir: uns ho sabien, però altres no. Una part de la ciutadania considerava Pujol un patriarca en sentit bíblic, el Moisés que havia de conduir els catalans a la terra promesa. Encarnava el país, l’anem per feina, el treball ben fet. Hom sospitava dels fills, un maldecap per al pare, i les remors s’estenien, però els devots no en feien cas. Fins i tot gent de les antípodes ideològiques li guardava consideració. Això sí, les elits estaven al corrent del que passava.

El periodista xativí Jesús Badenes ho explicava molt bé fa poques setmanes a les pàgines de Levante-EMV: PSOE i PP tenien un dossier sobre Pujol, però no el feien servir perquè necessitaven el suport de CiU quan no disposaven de majoria absoluta al Congrés dels Diputats. El muntatge creat pels convergents per a obtenir finançament irregular era conegut pels partits, els empresaris, els periodistes, els bancs, la judicatura... Al respecte, resulta aclaridor l’arxiu del cas Casinos. Un acte del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) censurava durament l’actuació professional de totes les parts que havien intervingut en la instrucció. El tribunal assegurava que els retards del procés havien assolit unes magnituds alarmants i que, durant gran part dels sis anys que havia durat la instrucció, el jutge no havia tingut una direcció efectiva del cas. El tribunal també censurava la poc diligent actuació de la fiscalia, que havia recorregut l’arxiu del sumari, davant l’Audiència de Barcelona, fora de termini. Recordava que les entitats bancàries no s’havien distingit precisament pel seu afany de col·laboració amb la justícia. Per la seua banda, els mitjans de comunicació subvencionats posaven sordina a les notícies.

Resumint: callava qui pagava i qui cobrava, callaven els qui coneixien els fets, miraven cap a altre costat alguns jutges i alguns fiscals. Semblava haver un pacte tàcit de silenci. ¿Per què s’ha trencat? El PP vol matar dos ocells d’un tret: desviar l’atenció del cas Bárcenas i frenar la deriva independentista dels catalans. Juga amb avantatge; el cas Pujol és un daltabaix que ha capgirat l’orde de moltes coses. Una part de la societat catalana veu amb incredulitat la caiguda del seu patriarca, del líder indiscutible. En aquest sentit, l’afer Pujol, perfectament homologable als altres casos de corrupció al conjunt de l’Estat, té un plus de gravetat; suposa la caiguda d’un mite, de la persona que molts creien al servei exclusiu del país, a recer de les temptacions mundanes. De sobte, molts han descobert que el personatge és humà, que anteposa la salvació del seu clan als interessos de Catalunya. El PP va a aprofitar l’escàndol. Creu que el cas és la gran oportunitat de doblegar Artur Mas i desactivar el procés sobiranista. Creu que els dubtes poden desmobilitzar el sector nacionalista més moderat. El govern central facilitarà un degoteig constant d’informació sobre el cas. Previsiblement, altres polítics de Convergència Democràtica s’hi veuran involucrats. ¿Acabarà això amb l’independentisme? El conjunt de la ciutadania de Catalunya tindrà la darrera paraula.

Finançament il·legal

El cas Pujol ha alçat un embolic tan gran de notícies i comentaris que resulta difícil no perdre-s’hi. Al final, jo crec que les coses són molt simples. Estem en presència de l’enèsim cas de finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya. Des de l’adveniment de la democràcia, els casos de finançament il·legal han anat succeint-se conforme anaven canviant els partits que ocupaven les administracions central i autonòmiques. Els governs de Felipe González acabaren arrossegats pels escàndols de la lluita bruta contra ETA i el cas Filesa.

La idea de finançar-se il·legalment no se’ls havia acudit als socialistes autòctons; se l’havien copiat dels coreligionaris francesos. En 1995, se celebrà el judici pel cas Urba en un tribunal de la ciutat bretona de Saint-Brieuc. Entre els acusats figurava Henri Emmanuelli, anterior tresorer del PS. Segons les investigacions judicials, Urba era una nebulosa de societats de serveis creada pels socialistes francesos als anys setanta per a proporcionar diners al partit. Les empreses afavorides amb contractes i concessions públiques pels ajuntaments socialistes —i comunistes, que també tingueren la seua part del pastís— lliuraven a Urba una comissió que oscil·lava entre el 3% i el 5% del total del negoci. Urba blanquejava la comissió per mitjà de factures falses o informes inexistents, i repartia els diners de la següent manera: el 40% per a sostenir l’entramat societari, el 30% per a la seu central del partit i el 30% per a la seu municipal respectiva. Mils de milions de francs foren bombejats, durant 20 anys, des d’empreses privades a les caixes del partit. Gràcies a Urba, que començà a ser investigada el 1990, Franoçois Mitterrand finançà les seues campanyes electorals a la presidència i el PS pogué esdevenir el principal partit de França.
 

Als anys vuitanta, els socialistes espanyols van copiar el sistema. Es va crear un conglomerat d’empreses (Filesa, Malesa, Time-Export) que es dedicaven a cobrar i blanquejar les comissions pagades per empreses que volien aconseguir contractes de les administracions governades pel PSOE. La instrucció del cas Filesa començà en 1995. La sentència es dictà el 28 d’octubre de 1997. Tres càrrecs socialistes  —un senador, un diputat, la coordinadora de finances del partit— foren condemnats a diverses penes de presó. Durant el judici celebrat a França, Emmanuelli havia afirmat que el mètode utilitzat per a nodrir les arques del partit «era el més net». Curiosament, l’inspector de policia que havia investigat a fons l’assumpte donà la raó al dirigent socialista. «Urba és l’arbre que no deixa veure el bosc. La dreta també té casos de finançament il·legal, però és més astuta; quasi sempre fa servir maletins», declarà al diari Libération. I açò ens porta a la corrupció del PP. Els conservadors espanyols també són molt astuts; fins ara, sempre s’havien lliurat dels tribunals, gràcies a diferents tripijocs processals.
 

Tot indica que els successius tresorers del partit (Ángel Sanchis, Rosendo Naseiro, Álvaro Lapuerta, Luis Bárcenas) haurien estat acceptant “donatius” d’empreses adjudicatàries de contractes públics (en els últims temps, el PP també s’hauria beneficiat dels “favors” de la trama Gürtel). La dreta espanyola s'assembla a la francesa; mai no ha volgut saber res d’empreses pantalla, sempre ha fet servir sobres, maletins, bosses... La dreta catalana, representada per CiU, també ha tingut el seu sistema de finançament il·legal. Periòdicament han anat botant a les primeres planes dels mitjans de comunicació els casos Casinos, Pallerols, Palau, que han afectat tant a Convergència com a Unió. El Correo Catalán, posem per cas, va estar implicat en el cas Casinos. El diari, propietat de Pujol, emeté centenars de factures falses contra Casinos de Catalunya, factures que el  holding de la família Suqué-Mateu va pagar tot i saber que eren falses, perquè finalment la destinació majoritària dels diners no era l'empresa facturadora sinó CDC (que, a canvi, va limitar a tres els casinos autoritzats, els tres propietat del holding que pagava les factures). «Resulta difícil dir qui és més corrupte; a Catalunya hi ha corrupció i caciquisme de mar i de muntanya», va dir en certa ocasió Carod Rovira, en referència a les acusacions mútues entre dirigents del PSC i CiU.

Millorant la vida democràtica

A pocs mesos de les eleccions locals, el PP ha anunciat la seua idea d’enllestir una reforma electoral. Vol que els municipis siguen governats pel partit més votat. Els conservadors recolzen la seua pretensió en dos arguments: millorarà la qualitat democràtica dels ajuntaments i minvarà la corrupció. Les dades semblen desmentir la segona afirmació; hi ha més corrupció als consistoris governats per majories que als governats per coalicions. Anem, per tant, al primer argument. Segons els populars, ha de ser alcalde la persona més votada, perquè no és raonable que tots els partits minoritaris nomenen el primer regidor al marge del partit que haja quedat a escassa distància de la majoria absoluta. Jo no acabe d’entendre certes coses. ¿Per què els pactes no són raonables als municipis i sí a l’hora de formar el govern de l’Estat? ¿Què passa si el candidat més votat sols obté, posem per cas, el 25% dels vots? ¿Es farà una segona volta? ¿S’ha pensat que la segona volta, aliena a la nostra tradició, encarirà el procés electoral?

I encara tinc altres dubtes. Si hom elegeix per una banda l’alcalde i per altra els regidors, ¿com podrà governar un primer edil que no compte amb el recolzament de la majoria absoluta del seu consistori? El PP estaria barallant una alternativa: donar la meitat més u dels escons municipals al partit més votat. ¿En què milloraria això la vida democràtica? En res. De manera unànime, l’oposició opina que el PP, davant les pèssimes perspectives electorals, i l’escassa possibilitat de pactar amb altres partits, vol canviar unilateralment les regles del joc per a conservar alcaldies que podria perdre amb l’actual sistema electoral. Posarem l’exemple de Xàtiva. Imaginem que els resultats de les properes eleccions locals foren semblants als de les últimes europees —les seues dades no són extrapolables, però marquen tendència. El PP tragué el 25,47% dels vots i els seus opositors, PSOE, EU, Compromís i Podemos, el 54,93%. (Són percentatges sobre els 10.704 vots vàlids emesos, xifra que inclou els vots en blanc però no pren en consideració les paperetes nul·les.) Amb l’actual sistema, Xàtiva tindria un alcalde d’esquerres.

Podríem calcular aquests resultats —per pura curiositat— d’altra manera. Si sumàrem els vots emesos (incloent els nuls) i les abstencions tindríem un cens de 21.368 electors. Prenent com a referència aquesta xifra, el PP només hauria obtingut el recolzament explícit del 12,75% dels xativins amb dret a vot, un percentatge ínfim. Els triomfadors haurien estat els abstencionistes, un 48.85% dels veïns majors d’edat. (Podríem afinar més i dir que vora un 51% d’electors es va abstenir, va votar en blanc o va emetre un vot nul.) Si el PP modifica la llei electoral, donant la meitat més u dels regidors a la llista més votada, un resultat com el de les eleccions europees crearia una situació peculiar: Rus, amb el suport del 12,75% dels xativins, tornaria a ser alcalde, però PSOE, EU, Compromís i Podemos, recolzats pel 31%, haurien de romandre a l’oposició. I damunt, el personatge tindria la barra de dir que els electors l’han avalat. En fi, la situació no seria alarmant si Rus tingués un talant moderat i conciliador. Però coneixent el seu caràcter, la seua inclinació a menysprear els adversaris i a exercir el poder despòticament, dir que els canvis a la llei electoral aprofundeixen la democràcia és una ofensa a la intel·ligència, una burla.

És més: el projecte del PP no respecta el principi democràtic consagrat a la Constitució. D’acord amb la doctrina del Tribunal Constitucional, el principi democràtic exigeix aplicar la regla de les majories per a formar la voluntat general ciutadana. Qualsevol procediment per a integrar voluntats diverses ha d’estar regit pel principi majoritari. Designar un govern sense majoria absoluta, que foragite partits amb més suport electoral que l’obtingut per l’alcalde, trenca el principi majoritari. Si no assoleix la majoria absoluta, l’alcalde no representa la majoria dels electors del municipi, és només el representant de la minoria més nombrosa. De fet, ara mateix, els xativins que no han votat al PP són majoria. Però tot açò importa un rave als actuals gestors locals. Fa poc, el desànim s’escampava pels cercles pròxims al primer edil, que donaven per perdudes les eleccions de 2015. Tanmateix, gràcies a una cacicada de Rajoy, Rus podria tornar a ser alcalde de Xàtiva. També podria ocórrer que els peperos anaren a per llana i tornaren trasquilats. Ja veurem. La gent comença a percebre que les coses estan arribant massa lluny.

 

(publicat a Levante-EMV, el 06/09/2014)

Mantenir-se al poder

La proposta pepera de modificar la llei electoral ocupa totes les primeres planes. ¿Què pretén aquesta iniciativa? ¡Implantar un sistema majoritari! Als països democràtics hi ha, bàsicament, dos sistemes electorals: el proporcional i el majoritari. Amb el primer, totes les opcions polítiques tenen probabilitat d’obtenir representació, però els resultats electorals obliguen freqüentment a realitzar pactes de govern. Per la seua banda, el sistema majoritari dóna tota la representació d’una circumscripció al partit guanyador, cosa que afavoreix les majories absolutes. El sistema que s’aplica a les conteses electorals espanyoles (generals, autonòmiques i municipals) és el proporcional. Ara bé, la combinació de diversos factors (dimensió i distribució de circumscripcions, mínim de vots necessaris per a obtenir representació i aplicació de la llei D’Hont) ens aproxima sovint al sistema majoritari. En conseqüència, forces polítiques com IU no solen estar adequadament representades a les Corts Generals i les assemblees autonòmiques. Fins ara, els partits majoritaris estaven la mar de contents. Però tan aviat com les perspectives electorals han començat a tòrcer-se, el PP ha anat fent propostes que, amb l’excusa de regenerar la vida política, intenten, en  realitat, assegurar la permanència de la dreta al poder local i autonòmic. Primer, llançà la iniciativa de reduir el número d’escons als parlaments autonòmics. «Estalviarem diners», afirmà demagògicament, sense explicar els efectes polítics de la mesura: la fórmula D'Hondt assegura molta proporcionalitat en un sistema amb gran número d’escons per circumscripció, però esdevé pràcticament majoritari quan els votants estan dividits en moltes circumscripcions amb un número reduït de representants. (Els partits menuts mai no obtenen representació en circumscripcions com Sòria o Àvila.) Ara, el PP anuncia la seua intenció de modificar el sistema d’elecció d’alcaldes. Vol designar els candidats més votats, encara que no compten amb majoria absoluta. El bipartidisme, hegemònic des de la Transició, comença a trontollar. El PP a penes té aliats per a formar majories de govern. Intenta barrar el pas, per tant, a possibles pactes municipals d’esquerres. ¿Regenerar la vida política? ¡No! Mantenir-se al poder.

Una antiga promesa

La meua dona i jo estàvem asseguts a taula en un restaurant. Jo em fixava en una xica borratxa que seia sola en una taula pròxima i que balancejava la seua copa. La meua dona preguntà:

—¿La coneixes?

—Sí —vaig dir jo—. És una antiga promesa meua... Sé que començà a beure després de separar-nos, ja fa bastants anys. Pel que sé, mai més no ha tornat a estar sòbria.

—¡Déu meu! —exclamà la meua dona—. Mai no m’havia parat a pensar que algú pogués celebrar una cosa durant tant de temps.

¿Unitat o disgregació?

El català té des dels seus orígens dos dialectes constitutius: l’oriental i l’occidental. Aquesta diversitat lingüística és el rerefons de moltes polèmiques sobre la denominació de la nostra llengua. Hom té tendència a creure que això només passa al País Valencià. ¡Falsa creença! En Noruega, posem per cas, també hi van haver controvèrsies lingüístiques, bé que avui semblen haver cessat. En realitat, la geopolítica ha dividit en tres idiomes estatals, danès, suec i noruec,  parlars que haurien de ser simples dialectes d’una llengua germànica comuna, nòrdica o escandinava, hereva del nòrdic antic. Durant el segle X, el nòrdic tenia un dialecte oriental, parlat a Suècia i Dinamarca, i un dialecte occidental, parlat a Noruega, Islàndia, Grenlàndia, les Illes Fèroe i les Illes Shetland (l’islandès parlat conserva trets d’aquell nòrdic antic i ha acabat diferenciant-se molt de les altres llengües escandinaves modernes). El noruec és similar, per tant, a les llengües dels altres països escandinaus. Els parlants de noruec, suec i danès s’entenen perfectament entre ells. Les tres llengües poden ser —i de fet ho són— utilitzades en la comunicació entre els habitants d’Escandinàvia. Açò ens recorda que totes les llengües del món tenen dialectes.

Fins al segle XIX, el danès havia estat la koiné escrita de Noruega. Però els nacionalistes, que reclamaven la independència de Noruega —unida a Dinamarca, durant 436 anys, i a Suècia, fins a 1905—, desfermaren la controvèrsia lingüística. Reclamaven una llengua nacional noruega diferenciada del danès. Tanmateix, els seus intents topaven amb una realitat: la majoria dels noruecs parlava danès —empeltat, això sí, de trets dialectals autòctons. Alguns lingüistes van proposar un idioma nou, basat en els dialectes de les zones rurals i més diferenciat del danès.  Sorgiren així dos estàndards i dues ortografies alternatives que han acabat denominant-se bokmål i nynorsk (el bokmål és hegemònic i més afí al danès; el nynorsk és la llengua creada amb pretensions de purisme nacionalista). Durant un temps, les institucions oficials intentaren fondre el bokmål i el nynorsk en una llengua comuna denominada samnorsk, però el desgavell ortogràfic aconsellà d’abandonar la idea. I bé que minoritàries, encara hi ha dues propostes més: la norma riksmål, pràcticament idèntica al danès, i l’høgnorsk, més "purista" que el nynorsk. (Una minoria pretén elevar a estàndard el col·loquial que es parla a les barraques.)

Ara bé, com que els noruecs viuen en latituds molt fredes, la sang mai no ha arribat al riu. A l’escola s’imparteixen tant el bokmål como el nynorsk, tot i que el 86% de la població fa servir el bokmål com a llengua escrita quotidiana (el 5,5% utilitza les dues i el 7,5%, només el nynorsk). Com a resultat de la cooperació al si del Consell Nòrdic, els ciutadans dels països escandinaus, i els d'Islàndia i Finlandia, tenen dret a comunicar-se amb les autoritats noruegues en les llengües respectives de cada estat. La Companyia Noruega de Radiotelevisió (NRK) emet programes en bokmål i en nynorsk, i totes les institucions governamentals tenen l’obligació d’admetre ambdues varietats. El bokmål s’utilitza al 92% de les publicacions (llibres, premsa escrita...). El sociolecte parlat per les classes urbanes mitjana i alta residents a l’est de Noruega, en què es basa el bokmål, és la varietat (denominada standard østnorsk —noruec estàndard de l’est—) que se sol ensenyar als estudiants estrangers. Paral·lelament, diversos dialectes ugrofinesos sami són parlats i escrits al país, especialment al nord, on habiten els sami, que tenen dret a rebre educació i comunicacions del govern en la seua llengua, sense importar el lloc de residència.

Finalment, s’ha de dir que bona part dels noruecs sap parlar altres llengües. L’anglès és la principal llengua estrangera ensenyada a les escoles primàries. Quasi tots els noruecs el parlen de manera fluïda, especialment els nascuts després de la Segona Guerra Mundial. L’alemany, el francés o l’espanyol són també ensenyats habitualment com a segona o tercera llengua. Altres idiomes com el rus, el japonès, l’italià, el llatí i el xinès mandarí estan disponibles en algunes escoles, sobretot a les ciutats. De tota manera, l’anglès, l’alemany i el francès són considerats els principals idiomes estrangers del país. Sense anar massa lluny, s’utilitzaren als passaports noruecs fins a la dècada dels noranta. És més: els estudiants universitaris poden utilitzar qualsevol d’aquests idiomes a l’hora de presentar les seues tesis. Mentrestant, la consellera Català —no sé com encara no s’ha canviat el cognom— veu incompatibles el català bokmål i els dialectes que es parlen a l’Horta de València. No deu viatjar massa.

Les nits de Noruega

 

 

  

El passat 4 d’agot, quan vam aterrar a l’aeroport d’Oslo, a les 21.30 hores, imaginàvem que l’estiu escandinau era a les seues acaballes. Després de les encaixades de mans, la persona que ens esperava a la zona d’arribades ens digué que havia caigut, mitja hora abans, un enorme xàfec. Efectivament, el cel estava fosc. De camí a la ciutat, eren perceptibles els paviments humits i els bassals. Tanmateix, les aparences resultaren ser enganyoses. Durant la meua estada a terres noruegues, només va ploure, breument, un matí. L’escalfament global fa sentir els seues efectes. La temperatura era càlida. Hom podia anar en mànigues de camisa a les dotze de la nit. Segons diuen, Bergen té dos-cents vuitanta-cinc dies plujosos a l’any. Doncs nosaltres ens hi deixàrem caure, precisament, durant dos dels vuitanta en què llueix el sol. Ja és casualitat. El bon oratge ens va acompanyar del primer a l’últim dia d’estada en Noruega. «¡Quina sort! Ara... No sé si serà bonic navegar per un fiord sense una mala goteta o un poc de boira», diu sorneguer un amic. En fi, s’experimentava una estranya sensació al país boreal: a mitjanit, el cel encara conservava una mica de lluïssor; a les quatre de la matinada, ja era dia clar. ¡Com són de boniques, les nits de Noruega!

 

Adéu

La llei de l’embut

Dies abans de començar la fira, en contestar unes preguntes d’Agustí Garzó, Rus ens anava glossant diferents aplicacions de la famosíssima llei de l’embut. Em van cridar l’atenció tres falòrnies que mostraven com és d’agosarat el primer edil xativí —o la seua ignorància sobre matèries en què hauria d’estar més versat, no sé. Primerament, l’alcalde d’alcaldes intentava alliçonar-nos en assumptes festers. Segons ell, un acte de fira només triomfa si atrau deu mil espectadors. Jo trobe ací certa confusió. Que una nit de cant d’albaes, posem per cas, congregue quatre-cents espectadors en un espai reduït s’ha de considerar un èxit. Ara bé, si el primer edil es referia exclusivament als concerts de música pop, l’afluència de públic depèn del talonari de xecs. ¡Amb diners, torrons! Rus es vantava de l’entrada gratuïta als concerts de fira. ¡Jactància injustificada! Els concerts es paguen amb diners del contribuent. Als assistents se’ls fa el favor de no cobrar-los cap copagament —que prenga nota l’Agència Valenciana de Salut— i se’ls obsequia amb un extra: número de Rus amb el bombo, els toms i les baquetes —molt allunyat, això sí, de les exhibicions tècniques de Jack DeJohnette o Billy Cobham.

Amb diners d’altres, qualsevol podria contractar les estrelles més rutilants del firmament. (Podria organitzar fins i tot un festival semblant al FIB de Benicàssim, l’Arenal Sound de Borriana o el Sonorama d’Aranda de Duero.) ¿Música en valencià? ¡Ni pensar-ho! No és la línia de l'alcalde. A més, ¿li deixarien tocar la bateria els xicots d’Orxata Sound System o la Gossa Sorda? No crec. Però tornem a l’entrevista. El periodista de Levante-EMV li preguntava sobre la festeta que tots els anys organitza l’Ajuntament a la terrassa de la seu social de l’Olímpic, durant el concert de “Sona la Dipu”. «Això no ho munta l’Ajuntament. Ho munta Diputació», contestà el nostre edil (fent servir un enunciat alternatiu al famós «¡Això ho pague jo!»). ¡Tant és! En realitat, paga el contribuent amb els seus imposts. Tanmateix, preguntat sobre quines possibilitats d’accés tindrien els regidors de l’oposició (que, atès el repartiment de vots a les últimes eleccions municipals, representen, no ho oblidem, la majoria de xativins i xativines), la resposta de Rus fou aquesta: «M’ho hauran de demanar personalment.» ¡La llei de l’embut!

I m’he reservat per al final altra reflexió sorprenent de l’alcalde. El periodista li preguntà si pensava acudir a la nit d’albaes. Heus ací la seua contestació: «¡No! No pense anar. Fa divuit anys que no vaig. Des del noranta-sis. Aquell any tinguérem un retard de mitja hora perquè havia plogut. Ho havíem avisat, però fou arribar allí i ens xiularen. Jo això no ho aguante.» ¿Com? Tothom sap que rebre xiulets entra en el sou de determinats professionals —artistes, polítics— que cobren gràcies a la complaença del públic. Quan l’espectacle és dolent, la gent té dret de xiular. «Qui peix vol menjar sa cua ha de banyar», ironitzen els mallorquins. («Qui no vulga calor que no entre en la cuina», diuen els anglosaxons.) Però l’alcalde sembla ignorar els inconvenients d’exercir una activitat pública. La paremiologia no va amb ell. Quan Garzó li féu veure que un xiulet no tenia massa importància, Rus contestà: «Sí, sí que la té. Que em xiulen i em menyspreen no entra en el càrrec. ¿Qui diu que sí? No, no.» Hi estic d’acord. Ningú no hauria de ser menyspreat. Però l’alcalde mai no ha procedit en conseqüència.

Les seues paraules eren, per tant, incongruents, recordaven la llei de l’embut. No tolera els menyspreus, però ell insulta els seus adversaris quan li ve de gust —qualsevol pot consultar l’hemeroteca. És més: ha menyspreat sovint ciutadans corrents que no ocupaven càrrecs representatius, persones que no volien embrutar-se de pols («Qui no vulga pols que no vaja a l’era», resa el refrany valencià). Molts de vostès recordaran certes expressions ofensives (burros, gilipolles, impresentables) sortides de la boca de la primera autoritat local. De manera que Rus utilitza vares de mesurar distintes: una per a ell i altra per a la resta de la humanitat. Els seus subordinats, els oponents polítics o la gent mancada d'influència han de patir constantment les seues desconsideracions, però ell no suporta cap ni una. ¡La llei de l’embut! Cal reconèixer, però, la franquesa del personatge; tot i saber que les seues falòrnies anaven a ser transcrites en lletra impresa, no es tallà un pèl.

 

(publicat a Levante-EMV, el 23/08/2014)

Adéu Mestre

Fa uns dies, a través de la premsa i la telefonada d’un antic company de docència del Col·legi Claret, ens assabentàvem de la mort de Vicent Agustí Company, director del centre entre 1974 i 1978, quan la Congregació Claretiana ja havia deixat Xàtiva i el col·legi havia passat a albergar el Seminari Menor de la diòcesi de València i a ser gestionat per l’Arquebisbat. Per les notícies que ens feien arribar amics comuns, com ara mossèn Llorenç Gimeno,  company de docència al Claret durant la dècada dels setanta, i Arturo Climent, il·lustríssim abat de la col·legiata xativina, sabíem com era de delicat l’estat de salut de Vicent, però havíem confiat en la seua progressiva recuperació. Havíem conegut Vicent Agustí per l’estiu de 1974, quan ell mateix ens féu les entrevistes personals als sol·licitants d’alguna de les places docents creades de cara a la nova etapa que es perfilava al Col·legi Claret. Recordem Vicent com un bon gestor i un excel·lent director, preocupat pel treball ben fet, per facilitar les relacions adients entre els membres del nou equip docent. Vicent Agustí era un home de Déu, obert, directe, dialogant i hàbil conversador. Ens donà el seu suport sempre que volguérem tirar endavant les nostres inquietuds de renovació pedagògica, tot i  els moments difícils, des del punt de vista sociopolític, per què travessava el país durant els anys setanta. Comptàrem amb el seu recolzament a l’hora d’introduir en l’aula algunes de les tècniques Freinet (el text lliure, la correspondència escolar, l’edició de la revista de classe, els intercanvis escolars, la utilització del medi com a recurs didàctic, la realització de visites i itineraris didàctics, l’hort escolar...). També ens permeté de promoure la col·laboració activa de tota la comunitat escolar (mitjançant les reunions de pares i mares, i l’organització participativa del grup classe) i la introducció de l’ensenyament voluntari del valencià (iniciativa pionera que comptà també amb el suport inestimable d’un altre amic ja desaparegut, Jaume Ripoll, aleshores pare de l’alumne Pep Ripoll i membre de l’Associació de Pares). Romanguérem poc de temps al Col·legi Claret. En 1975, aprovàrem les oposicions i marxàrem a l’ensenyament públic, però l’experiència i el bagatge de coneixements metodològics adquirits durant el nostre pas per les aules del Claret, mentre era dirigit per Vicent Agustí, ja no ens abandonaria mai. Volem, doncs, que aquestes breus paraules servisquen de record sentit i homenatge agraït al talant i el talent de qui fou un bon mestre, gran director i millor amic, Vicent Agustí Company. Adéu Mestre, ja no podrem fer el dinar que teníem pendent.

Joan Bravo, Ximo Corts i Vicent Torregrosa

 

(publicat a Levante-EMV, el 22/08/2014)

Faça’s un selfie

Des que escric textos d’opinió, llig amb interès els d’altres persones. Un dels meus columnistes preferits és Juanjo Millás, que afirmava, fa unes setmanes, el següent: A veces, cuando la Historia va a Bilbao, tú vas a Sevilla. Es un suponer, no sabemos muy bien adónde va la Historia y adónde nosotros, lo cierto es que no logramos encontrarnos. ¡Quanta raó! Sovint, els discursos van per una banda i la realitat, per altra. Benefíciate de las ventajas de una relación cómoda y de confianza, diu, per exemple, el discurs publicitari d’un gran banc. Doncs bé, si ets un client minorista i t’acostes a la sucursal xativina d’aquest banc, t’enduràs una sorpresa; la teua relació amb ell —la d’una formiga amb un elefant, parlant metafòricament— no et resultarà gens còmoda. El client menut no és rendible; els grans negocis bancaris surten de l’especulació i la compravenda de productes financers derivats.

A les sucursals d’entitats creditícies regna un ambient hostil per als xicotets impositors. Si ets una persona acabalada, un client majorista, sortiran els directors a atendre’t personalment. Però si ets un impositor normalet, hauràs d’esperar tanda. Fa anys, s’agafava tanda preguntant per l’últim. Més recentment, han aparegut els expenedors de números, aparells que estan bé per a una carnisseria o una dependència administrativa, però fan de mal veure en un banc global. Per això, l’entitat que esmentàvem al principi ha instal·lat unes pantalles tàctils amb molt de glamour. Quan entres en les seues oficines, una de les pantalles et pregunta quina classe de vincle tens amb el banc. Com ets una persona respectable, optes per una resposta asèptica. Li dones el teu DNI i llestos. Però la pantalla és insaciable. Vol saber quin servei necessites. «¡Quin ha de ser! Diners. Vull traure diners del meu compte», penses, mentre prems el botó adequat. Finalment, l’aparell expel·leix un número.

En realitat, em va costar de completar els passos de manera fluïda durant el meu primer contacte amb una d’aquestes màquines. Malgrat tenir estudis universitaris i un domini acceptable de les noves tecnologies, vaig tardar a desxifrar el funcionament de l’expenedora galàctica. Una dona major que havia entrat al banc darrere de mi organitzà un bon embolic (alterà l’ordre dels torns i hagué de ser ajudada per un empleat de la sucursal). Uns dies després, la meua dona visqué un episodi semblant. Su banco amigo, resen els eslògans publicitaris. Però la realitat va per altre cantó. El client minorista fa nosa. Cal ahuixar-lo amb tota classe d’estratagemes. El gran banc vol que el client menut es faça un selfie, que utilitze els caixers automàtics per als tràmits més freqüents —consultar un saldo, traure o posar diners... Així, l’entitat pot aprimar la plantilla (les concentracions bancàries i l’automatització han enviat molts empleats a l’atur). ¿Atenció personalitzada? ¡Això serà a l’hora de vendre hipoteques i productes tòxics!

Una part de la clientela —sobretot la de més edat— naufraga en les oficines dels bancs. (Bona part dels afectats pel frau de les participacions preferents és gent major.) No m’estranya que alguns enyoren el perolet. Fa uns anys, quan s’havien de canviar les pessetes per euros, algunes persones majors entraven en bancs i caixes d’estalvis amb bosses que contenien grans quantitats de diners (divuit milions, vint milions de pessetes). «¿D’on ha tret vostè tot açò?», preguntaven els empleats. «¡Del perolet!», contestaven els interpel·lats, veïns dels barris del Mercat o les Barreres, o de pobles de la Costera, que tota la vida s’havien dedicat a l’activitat agrícola. Les cases de llauradors de la ciutat i la seua rodalia solien tenir un armari de paret, a la cuina o la pallissa, on es col·locava un perolet ple de diners. L’armari és tapiava i esdevenia una mena de “caixa forta” a la qual es podia acudir en cas de necessitat. La desconfiança envers l’Estat i els bancs, i la garreperia, més velles que la pana, eren darrere del fenomen.

¿Qui ho havia de dir! Ara mateix se sent parlar d’una versió distinta del perolet: «Hauríem de guardar els diners sota un rajol.» La gent està farta de les comissions que cobren els bancs a canvi d’uns interessos de riure i una pèssima atenció al client. Ja dic: la publicitat dels bancs va per un costat i el tracte real als seus clients minoristes, per altre.

 

(publicat a Levamte-EMV, el 09/08/2014)