Pazar: bir ticaret masali

El tercer cicle de Cinema d'Estiu organitzat per l'Associació  d'Amics de la Costera, amb projecció de pel·lícules en versió original subtitulades en valencià, continua celebrant-se al Polisportiu de Novetlè. Aquest dimecres 30 de juliol, a les 21.45 h, es projectarà Pazar: bir ticaret masali, comèdia que conta les peripècies d'un mercader ple d'idees per a negociar en un espai de frontera.

 

L'entrada és gratuïta per a tots els públics. Com sempre, el bar del Polisportiu estarà obert. Es pot dur l'entrepà o comprar-lo al bar, junt amb qualsevol beguda.

 

Pazar: bir ticaret masali (El mercat: un relat de comerç)

Any: 2008

País: Turquia

Director: Ben Hopkins

Actors: Tayanç Ayaydin, Genco Erkal

 

Comentari: Mihram (Tayanç Ayaydin), el protagonista, viu del mercat irregular i té sempre grans expectatives, però es mou en un món on predomina l'obtenció del guany immediat. La trama se situa  en la frontera entre Turquia i Azerbaidjan. Pazar mostra els mètodes enginyosos al marge de la llei que s’han de fer servir per a sobreviure en aquestes condicions geogràfiques i econòmiques. Però és una il·legalitat que s'ha de mirar amb benevolència. Res té a veure amb corrupcions que ens cauen més properes. Mihram és l'antiheroi d'un món d'economia globalitzada que es maneja en aquest context amb els mateixos mètodes còmics que utilitzava la picaresca que tantes obres mestres literàries (el Lazarillo de Tormes, les novel·les de Dickens, ...) o cinematogràfiques (Charles Chaplin , per exemple) ha produït. D'aquesta pel·lícula (premiada en diversos festivals), destaca un aspecte que, probablement, ens passaria desapercebut: el director, Ben Hopkins, és anglès.

 

Estampes inusitades

Cameges per la ciutat i veus estampes que evoquen les novel·les d’Andrea Camilleri. Et trobes, posem per cas, tres individus elegants, eixerits i bruns que semblen arrelats a la vorera, en un determinat tram de l’Albereda. Trepitgen el paviment amb fermesa. Tenen l’auto aparcat davant mateix del rastell groc, possiblement la seua oficina. Un d’ells sembla donar ordes als altres. Un guàrdia urbà, que passa per l’indret, mira cap als aparadors. (Podríem recórrer a l’oxímoron i dir que té la vista cega.) Uns dies després, en altre indret de la ciutat, descobreixes que un dels tres individus ha colonitzat una nova vorera. Sembla un arbre més del carrer. Mentre l’observes, s’aproxima una adolescent. El tipus li fica en la mà vés a saber quina cosa. Ella trau alguns bitllets —¿vint, trenta, cinquanta euros?— de la bandolera. Després d’una breu xerradeta, la xica s’allunya apressadament. Bé, no sabem amb seguretat què trafeguen els homes de les voreres, però podem aventurar hipòtesis.

¿Quina conclusió traurien vostès, per exemple, d’aquesta escena que es desenvolupa en una plaça de la zona sud-oest de Xàtiva? Són les dotze del migdia —o les sis de la vesprada, tant se val— d’un dia feiner d’hivern. Aparca un vehicle d’alta gamma —un Mercedes SL Coupé. Del seu interior surten tres xicots —a penes tindran vint o vint i tants anys— que es repapen còmodament en un banquet. Un d’ells trau de les butxaques paper de fumar i una bosseta diminuta que sembla contenir alguna substància —potser maria. Enrotlla l’hipotètic porro, l’encén i l’aspira dues o tres vegades. Tot seguit el passa als seus companys. Durant una bona estona, els tres marrecs es dediquen a fumar i petar la claca. Finalment, s’alcen, es fiquen al cotxe i desapareixen.

 

No m’estic inventant l’escena. Visc a la zona sud-oest de Xàtiva. Veia els xicots del Mercedes quan tornava del treball més aviat que d’habitud, o quan sortia del meu domicili per les vesprades. Si observava la placeta que hi ha al davant de casa, a través dels vidres, allí estaven els paios del coupé, asseguts en un banquet. Altres vegades, els veia al carrer Lluís Alcanyís, a l’Albereda... Finalment, els vaig perdre de vista. Però va aparèixer altra colla formada per xavals que, si fa no fa, tenien els mateixos hàbits: aparcaven un BMW M5 a qualsevol hora del dia, seien en un banquet, enrotllaven porros... Una tarda de pluja, es van arrecerar al brincalet de casa i l’aroma de la maria pujava al primer pis. «¿Tindran alguna ocupació, aquests xics?», em preguntà la meua dona. No sé. Devien ser uns desvagats, perquè es dedicaven a fumar mentre la resta de la humanitat —estudiants, empleats, empresaris— estaven al seu lloc de treball. O potser eren fills de papà. D’algun lloc havien de sortir els diners per a comprar un Mercedes SL o un BMW M5... Un amic meu em descobrí una manera peculiar de “finançar” vehicles de luxe.

«¿Com és que sempre portes unes motos i uns cotxes tan cars? ¿Has canviat de feina?», havia preguntat a un conegut seu. Heus ací la resposta de l’interpel·lat: «Trac propines per fer uns treballs extres. He de portar el meu coupé a València i l’he de deixar aparcat en un lloc predeterminat. No l’he de tancar amb clau. Passat un temps, l’agafe i me’n torne cap a Xàtiva. Ací, repetisc l’operació: deixe aparcat el vehicle, sense traure les claus del contacte, al lloc que em diuen. Cada vegada que faig un d’aquests viatges, em donen una propina de quatre dígits. I mai no li ha passat res al cotxe.» Manera fàcil de guanyar diners —vaig dir jo—, però estem com al principi. ¿Per què havien de quedar obertes les portes del coupé? ¿Per a quin tipus de trasbals es feia servir l’auto del conegut del meu amic? Una lectura estiuenca encara em suscita més enigmes.

En un dels capítols de ZeroZeroZero, llibre de Roberto Saviano, es pot llegir açò: «En 2012, any de sortida de l’iPhone 5 i l’iPad Mini, Apple esdevingué una empresa tan capitalitzada com mai no s’havia vist a cap llista de cotitzacions. En un any, les seues accions experimentaren un ascens borsari del 67%. Una pujada notable per a les xifres financeres habituals. Si algú hagués invertit, a principis de 2012, 1.000 euros en accions d’Apple, ara en tindria 1.670. No està mal. Però si hagués invertit, a principis de 2012, 1.000 euros en coca, ara en tindria 182.000.» Els xicots desvagats que conduïen bòlids de luxe no apartaven l’iPhone de l’orella, però no crec que foren inversors d’Apple. En fi, les escenes que es representen quotidianament en els jardins, les places i els carrers de Xàtiva solen ser ben anodines. Tanmateix, una mirada atenta et fa descobrir estampes inusitades.

 

(publicat a Levante-EMV, el 26/07/14)

Inseguretat jurídica

—Mestre, ¿concedir fur especial al monarca dimissionari, una persona que ja no ocupa cap càrrec institucional, és conforme a la Carta Magna d’Ermòtia?

—El dret no és la meua especialitat —contesta el vell professor—, però un conegut meu, magistrat emèrit, afirma, taxatiu, que una llei ordinària no pot modificar allò establert a la llei fonamental. Cal tenir present, a més, el perjudici causat a tercers. El privilegi de la persona que només pot ser jutjada pel la Cort Suprema priva els seus demandants del dret de recurs que assisteix qualsevol perjudicat per una sentència desfavorable.

—Doncs l’opinió dels juriconsults no sembla influir molt en el nostre legislador —interromp un alumne—. L’Assemblea Legislativa ha decidit de donar un estatuts especial a l’anterior rei. No podrà ser encausat per fets esdevinguts durant el seu regnat i gaudirà de fur màxim, penal i civil, a partir de la seua abdicació. En resum: les possibles demandes contra ell seran vistes per la Cort Suprema, els magistrats de la qual simpatitzen amb la causa monàrquica. L’antic sobirà tindrà, per tant, protecció jurídica màxima i amb efectes retroactius.

—Així i tot, jo no estaria tranquil —somriu l’ancià—. Els partits de l'oposició ja han anunciat la seua intenció d’anul·lar aquest estatus privilegiat. «Una llei ordinària pot ser revocada per una majoria parlamentària distinta de l’actual», han advertit. D’altra banda, els magistrats de la Cort Suprema estan enfadats. «Se’ns està penjant el capell de llepaculs de la reialesa», es queixen.

—Mon pare diu —tercereja altre deixeble— que l'antic monarca medita retirar-se al país alpí on ja sojornava la seua àvia.

La república haurà d’esperar

—Mestre, mai no s’havia vist que un membre de la reialesa hagués de seure al banc dels acusats per ocultar diners als funcionaris de la tresoreria —s’estranyen els alumnes.

—Tampoc no s’havia vist mai que uns estudiants mediocres volgueren suplantar els oracles i endevinar l’avenir —sospira l’ancià. La princesa no seurà a l’escambell.

—¿Com estàs tan segur? —pregunten els joves.

—Els magistrats de la cort d’apel·lació pertanyen a la casta superior; no permetran que la princesa declare davant d’un tribunal provincial. Això alçaria la veda contra la monarquia.

—¿Per què? —interromp un alumne.

—Perquè el sobirà podria haver instigat el frau i l’ocultació —explica el vell professor—. «¿Com permets que una princesa d’Ermòtia visca en un pis de l’eixampla?», hauria amollat al marit de la seua filla. El xicot, perfectament assabentat de com funcionen els afers econòmics a cal sogre, hauria pensat: «Fer com fan no és pecat.» Resumint, la princesa i el seu marit podrien al·legar, durant la vista, que els seus tripijocs amb la tresoreria han estat idea del mateix monarca. Si això s’arribés a demostrar, la caiguda de la monarquia seria inevitable.

—Millor —fa un alumne—. Així podríem proclamar la República d’Ermòtia.

—Amb la monarquia cauria també el sistema de castes. Definitivament, la cort d’apel·lació no permetrà que la princesa sega a la banqueta. La república haurà d’esperar —diu el mestre amb un deix de resignació.

Palestina

El comissionista

—Tanta pressa per dotar el rei dimissionari d’un fur especial fa pensar —diu absort el mestre—. ¡Com si fos un delinqüent!

—És un evasor fiscal —interromp un alumne en veu baixa—. L’alt dignatari mai no ha pogut resistir-se als diners; sempre ha recordat les penalitats econòmiques del seu avi, obligat a marxar a l’exili amb les mans buides. L’endemà de prendre possessió del seu càrrec, sa majestat començà a procurar-se una fortuna personal. «No em passarà el mateix que al meu avi», es va prometre. Ordenà als seus assistents que feren una col·lecta entre diversos sobirans d’altres contrades. Els ajudants havien d’apel·lar a la solidaritat de classe. «Estimat germà, et demane una petita contribució per a restaurar la monarquia a Ermòtia», escrivia de pròpia mà en les missives que es lliuraven als diferents prínceps. Tots els diners recaptats eren dipositats al banc d’un remot país on el secret de les operacions estava plenament garantit.

—Però han passat quaranta-cinc anys. Aqueixes ocultacions als funcionaris de la tresoreria ja hauran prescrit —observa el vell professor.

—Podria haver-n’hi de més recents —somriu el deixeble bocamoll—. Els negociants conten que l’antic sobirà, un bon ambaixador comercial, els ha aconseguit múltiples negocis a l’estranger. Sa majestat podria haver actuat com un comissionista. Les companyies ermotianes li haurien abonat percentatges ben sucosos a canvi de les seues gestions. Amb aquestes comissions i els diners obtinguts de la venda de joies i obres d’art, tretes del país de manera irregular, sa majestat hauria amassat una gran fortuna.

—Escolta, ¿tu com saps tot això? —interroga l’ancià.

—He sentit com li ho contava a mon pare un conegut seu que treballa a la cancelleria.

El defensa granera

Durant molt de temps, l’últim defensa, l’encarregat d’evitar in extremis les possibles incursions de l’adversari, era anomenat defensa granera —l’sweeper anglès, o defensa escoba castellà. Però avui ja no s’estila aquest lèxic futbolístic. Ara, un defensa granera és un lliure —líbero, en la llengua de Quevedo. Doncs bé, l’alcalde de Xàtiva vol jugar en posició de lliure per a frenar  les incursions de l’adversari, el tripartit —o el tetrapartit, qui sap—, que podria marcar, en les pròximes eleccions locals, més gols que Alemanya a Brasil. Perillen l’alcaldia i les presidències de la diputació i l’organització provincial del seu partit. Fa uns anys, aquesta acumulació de càrrecs podia convidar a l’optimisme, perquè els polítics solen agranar cap a casa. Algun xativí degué pensar: «Ara és la nostra; Rus farà molt per la ciutat». Qui cregués això estava totalment equivocat. Som on érem; no hem progressat per damunt d’altres ciutats de les comarques centrals. No s’ha impulsat un desenvolupament urbanístic coherent, ni un model econòmic sòlid que esmorteïsca les crisis. Tampoc no s’ha promogut una política cultural d'altura.

Tots els esforços de l’alcalde s’han dirigit a consolidar el clientelisme i disparar focs d’artifici. «La ciutat mai no havia estat tan bonica», diuen alguns. Sembla, però, que ornamentar l’Albereda i uns pocs carrers de l’eixampla no servirà per a revalidar la majoria absoluta dels peperos xativins. Alguna cosa es deu olorar Rus —potser té informació privilegiada; el Consell impedeix l’accés als estudis trimestrals que realitza l’empresa Datos de Opinión SL per a la Conselleria de Presidència. En qualsevol cas, sembla que l’alcalde ha enviat un avís als seus: «Busqueu-vos la vida que açò s’acaba.» Ara bé, com que un partit dura noranta minuts i no s’ha de donar, fins a l’últim segon, cap pilota per perduda (Luis Molovny dixit), la nostra primera autoritat ha decidit de posar-hi el coll. ¿Algú havia dit que teníem un alcalde absent? A partir d’ara, serà omnipresent, serà un sweeper. Acudirà a totes les jugades que es desenvolupen en la frontal de l’àrea. Es multiplicarà per mil. Voldrà estar present allà on hi haja una foto.

De fet, ja s’ha deixat veure en diversos esdeveniments: la presentació de la Fundació Carralero, la nova programació dels canons d’aigua emplaçats al Castell, l’inici dels treballs de neteja que Imelsa duu a cap en diferents barrancs del terme... Qualsevol excusa és bona. Ara bé, l’aparició més apoteòsica del nostre edil es produí durant l’assemblea extraordinària de l’Olímpic. Rus havia anunciat que es retirava de la presidència del club. Molts sospitàrem que feia teatre; a finals de la temporada 2011-12, ja havia actuat de la mateixa manera. En fi, els socis reunits a la Casa de Cultura es van prestar a l’escenificació d’un drama amb final previsible. Quan tots donaven mostres de fatiga i abatiment, la veu de Rus sonà condescendent a través del mòbil de José Enrique Sanchis: «Au, vinga, va. Seré president del club una temporada més.» Imaginem-nos l’escena i els afalacs. «Gràcies, Alfonso. Què seria de nosaltres sense tu. Ets el més gran. Et volem», degué clamar a l’uníson el cor de pilotes. L’sweeper havia allunyat de nou la situació de perill. La continuïtat de l’equip en Segona B estava garantida.

I també està garantida la disponibilitat de diners públics; el club se sosté gràcies al contribuent. L’Olímpic, que ha rebut aquesta darrera temporada una subvenció de 59.000 euros, no paga cap despesa de la Murta. El manteniment i el consum de l’aigua i l’electricitat van a compte de l’Ajuntament. L’estadi és propietat municipal, però l’utilitza exclusivament el club (el greuge comparatiu amb altres entitats cíviques és estratosfèric). En total, les arques municipals haurien destinat enguany més de 120.000 euros al club dels nostres amors. Sense l’alcalde, el futur de l’entitat seria ben boirós. En plata: sense diners del comú, no hi hauria club, ni Segona B, ni res de res. I açò em dóna peu per a una última reflexió. Bé que la missió principal d’un governant és gestionar el pressupost amb honradesa, equitat i eficàcia, el nostre "defensa granera" podria sentir la temptació de balafiar en propaganda, d’ací a maig de 2015, els diners del contribuent. Si perd les pròximes eleccions municipals, qui vinga darrere ja s’apanyarà amb els vora vint-i-dos milions d’euros que deu l’Ajuntament. ¡El que ens espera! I açò només acaba de començar.

 

(publicat a Levante-EMV, el 12/07/2014)

El dubte de Joan Expòsit

—Mestre, ¿de quina cosa ha de ser protegit el monarca dimissionari?

—És una història molt llarga. Durant el seu regnat, estava a cobert de qualsevol litigi; era inviolable i irresponsable. No tots els membres de l’assemblea legislativa estaven d’acord amb aquests privilegis reials. Alguns eren del parer que la inviolabilitat no podia abastar la vida privada del sobirà. Però els monàrquics, majoria aclaparadora, havien imposat el seu criteri. Volien estalviar escàndols. Eren molt conegudes les febleses del rei. La promiscuïtat, posem per cas, li venia d’herència. Tots els seus avantpassats havien estat faldillers (tots excepte la seua rebesàvia, dona ardorosa que s’inclinava, com és natural, pels calçotets).

—Però tots els sobirans tenen inclinacions llibertines; han de tenir hereus, per a garantir la continuïtat del seu llinatge —van interrompre alguns deixebles—. No trobareu cap sereníssima que haja fet promesa de romandre cèlibe.

—Sí, però un capteniment massa llicenciós augmenta considerablement el nombre de descendents. Si qualsevol jutge de districte pogués admetre demandes de paternitat de súbdits que afirmen ser fills extramatrimonials del monarca emèrit, se suscitaria un veritable embolic jurídic; les lleis d’Ermòtia no fan distinció entre fills matrimonials i extramatrimonials. Així que la majoria monàrquica de l’assemblea legislativa ha decidit de concedir fur especial a l’antic sobirà. Quan entre en vigor aqueix privilegi, els magistrats de la Cort Suprema, amics i aduladors de la reialesa, posaran l’estellador.

—¿És just, això? —qüestiona l’alumne Joan Expòsit.

—Pregunteu massa —respon el mestre mentre fa mitja volta.

Brasil (I)

En 1989, vaig travessar per primera vegada l’Atlàntic. Vaig viatjar a Brasil. Tenia 37 anys. Un dia d’agost d'aquell any, després de dotze hores de vol, vaig aterrar a Rio de Janeiro. La destinació tenia per a mi un al·licient extraordinari; sempre he estat un enamorat de les músiques brasileres. Com que el país del samba és notícia des de fa mesos —pel mundial de futbol i per les protestes contra la pobresa i la injustícia—, m’han vingut a la memòria els dies que hi vaig sojornar. He recuperat les antigues fotografies, preses amb una càmera Minolta analògica. He hagut d’escanejar els negatius i les diapositives. Brasil em semblà un país meravellós, ple de contrasts. Malgrat la pobresa generalitzada, l'alegria i el bon humor de molts brasilers són proverbials. Durant les pròximes setmanes, es parlarà molt de la humiliació esportiva infligida per Alemanya. Jo preferisc recordar les meues vivències al país tropical.

 

Solució sapastra

—Sembla que tothom es rifa, a les altres casses reials. Do you have kinship with goats?, li ha preguntat un príncep nòrdic. «¿Em vaig ficar amb tu, quan aquella dona teua et posava unes banyes més recargolades que les d’un cudú gros?», ha contestat l’interpel·lat. Les befes també s’han escampat pels carrers d’Ermòtia, en saber-se la fórmula elegida per a protegir de possibles demandes judicials els antics sobirans. En comptes de promulgar una norma específica, l’assemblea legislativa ha decidit d’incloure l’assumpte en un apèndix del projecte de llei de protecció de l’herc salvatge. El fur especial de què gaudiran els monarques emèrits figurarà, per tant, en una llei que salvaguarda la fauna salvatge autòctona. «És una solució sapastra», ha reconegut el president de l’assemblea, bé que després s’ha desdit de les seues paraules.

—Al sobirà dimissionari li agrada molt la vida salvatge, ¿no? —pregunta un alumne tòtil.

—Però a la seua esposa, gens ni mica —talla el mestre amb gest sever.

L’aniversari d’AFSA

En 1954 es fundava AFSA (Agrupación Fotográfica Setabense de Aficionados).  Es compleix, per tant, el seixanta aniversari del seu naixement. Els preliminars tingueren lloc en 1953, quan un grup de professors i alumnes del Col·legi Claret de Xàtiva organitzaren una sèrie d’actes amb motiu de l’Any Sant Marià. Havien programat sengles exposicions de pintura i fotografia. Era la primera vegada que s’exposava a la ciutat obra de fotògrafs aficionats. José Sisternes, el membre més veterà d’AFSA, s’encarregà, amb l’ajuda d’alguns amics, d’organitzar aquella mostra. Eren temps en què molt poca gent disposava de càmera fotogràfica. La mostra obtingué un inesperat èxit d’expositors i públic visitant, i esdevingué germen de la futura agrupació xativina, una de les més veteranes del país.

En maig de l’any següent, 1954, amb motiu d’altra festivitat claretiana, s’organitzà una nova exposició fotogràfica al Círculo Setabense. En aquesta ocasió, tot fou més formal. Assistiren a la inauguració les autoritats locals de l’època. La afluència de públic, durant els dies d’exposició, fou espectacular. L’èxit esperonà el grup d’organitzadors —i altres amics i coneguts que també tenien càmeres fotogràfiques. Començaren a planejar la formació de l’agrupació fotogràfica local. En aquells moments, vàries primeres marques introduïen en el mercat nous models de càmeres de pas universal. Les noves màquines mostraven abundants innovacions tècniques. Per altra banda, en moltes ciutats espanyoles donaven els seus primers passos societats fotogràfiques d’aficionats que organitzaven múltiples concursos i exposicions. La fotografia es transformava en un art popular.

Els organitzadors de la mostra ressenyada no volgueren quedar al marge del fenomen. Es realitzaren les primeres gestions legals i, una vegada obtingut el permís de les autoritats governatives de l’època, Juan Peinado, José Crespo i José Sisternes convocaren una primera reunió que se celebrà el dia 26 de juny de 1954. Dita reunió fou molt concorreguda. En ella s’acordà la fundació d’AFSA. (Oficialment, l’agrupació es constituiria amb data d’1 de juliol de 1954.) També s’acordà la formació de la primera junta, s’aprovà el projecte d’estatuts i es projectà una exposició per a la Fira d’Agost (el primer saló local d’AFSA). Aquesta primera mostra fou tot un èxit. A partir d’ella, l’agrupació començà una trajectòria ascendent en l’organització d’activitats: “safaris” fotogràfics, exposicions, cursets, salons.

En 1954, els socis fundadors d’AFSA eren molt joves. Per tal d’assegurar les relacions institucionals, nomenaren president José Ramos Morrió, home ben considerat pels estaments socials de l’època (fou durant molt de temps director d’una sucursal bancària). També s’acordà incloure en l’agrupació, com assessors tècnics, els fotògrafs professionals locals. Aquestes decisions afavoriren, des del començament de les activitats, tant els tràmits oficials com la captació de socis i col·laboradors. També formaren part d’aquella primera junta el vicepresident Delfín Sampedro, el secretari José Sisternes, el vicesecretari Victoriano Tomás, el tresorer José Mascarell, el comptador José Crespo i els vocals Rafael García Ramón, Emilio Pascual, Juan Peinado, Juan García, Adolfo García i Emilio Sala Cuenca.

Els inicis de l’agrupació van ser difícils. Com disposava de pocs fons, AFSA havia d’apel·lar a l’ajuda d’altres agrupacions. La d’Alzira, per exemple, prestà els marcs per al saló de 1954. Alguns membres de la junta  acudiren a la capital de la Ribera en tren. Eren temps en què quasi ningú no tenia cotxe. En 1958, l’agrupació xativina comptava amb 46 afiliats. La seu social fou canviant d’emplaçament. Primer ocupà un baix llogat al carrer Sanchis (antic local de la Caixa d’Estalvis de València) que es desplomaria més endavant destruint una part de l’arxiu i aparells molt valuosos (un projector de diapositives, un projector de Super-8…). S’inicià un periple per diferents locals de la ciutat: el Café los Arcos, un despatx en la segona planta del nou edifici de la CNS (Central Nacional Sindicalista), en què l’agrupació romangué molt poc de temps. També s’anaren succeint les juntes.

En 1959, era president Ernesto Sanz, que en 1971 rebria la primera insígnia d’or de l’agrupació i seria nomenat president d’honor. En 1963, presidia l’agrupació Bernardo Sifre. A finals dels setanta, AFSA entrà en una profunda crisi; durant el bienni 1977-78, l’activitat fou pràcticament nul·la. No hi havia seu social. La Junta Directiva (sense càrrecs definits però formada per gent interessada com Ernesto Sanz, Enrique Aranda, Paco Gironés, Ángel Gaitán, Rafael García Ramón, Antonio Ramón Sanchis, Juan Peinado) es reunia a la cafeteria del Círculo Setabense. Per sort, hi hagué noves afiliacions. El Cineclub Xàtiva, que presidia qui escriu aquesta crònica, s’incorporà en AFSA com una secció autònoma. (Així, el grup de cinèfils aconseguia un estatus de legalitat; eren els temps de la Transició).

Aquella inclusió del cineclub afavorí que un grup de fotògrafs aficionats, alguns d’ells molt joves, prengués el relleu en l’agrupació. A partir de l’any 1983, formaren part de la Junta Directiva gent com Antoni Marzal, Eduard Francés, Vicent Marchirant, Xavier Soro, Vicent Garrido, Rafa Calabuig, Enric Gandía, Xavier Company, José M. Gómez, Josep Vicent Mascarell i jo mateix. S’evità així la desaparició de l’entitat. Després d’un breu pas pel Centre Social Sant Ramon Bonhivern, AFSA es traslladà a la seua seu actual, ubicada al Centre Cívic La Ferroviària. S’hi muntà un estudi fotogràfic amb fons i flashos. En aqueixa mateixa època, vaig dissenyar l’actual logo de l’agrupació i els catàlegs de vàries edicions del concurs nacional. En poc de temps, es duplicà el número d’altes. S’estrenyeren les relacions amb la Federació Valenciana de Fotografia. Això permeté que alguns socis obtingueren el carnet de la FIAP. L’obra d’algun membre d’AFSA començà a triomfar en diferents salons de la península.

Les successives juntes dinamitzaren de nou la vida social. Els salons locals i nacionals recuperaren el prestigi perdut. Es realitzaren nombrosos cursets, sessions amb models, sortides fotogràfiques, xerrades divulgatives per la ràdio... Es realitzà un viatge a Barcelona per a visitar la Fundación Joan Miró, en les sales de la qual s’exposava una antològica del fotògraf nord-americà Robert Mapplethorpe. S’organitzà l’exposició ‘Pantanada 82’. Diversos membres d’AFSA participaren en la col·lectiva ‘Valencia Imagen 88’, organitzada per AGFOVAL i la Federació Valenciana de Fotografia al Saló Daurat de la Llotja. En 1992, se celebrà una exposició col·lectiva de fotògrafs xativins en Canals i Xàtiva.

En 1994, any en què se celebrava el 750 aniversari de l’entrada de Jaume I en Xàtiva, un grup de socis col·laborà en el número sis de la revista Quaderns de Xàtiva, editada per l’Ajuntament (els originals foren exposats a la Casa de Cultura). Diversos socis de l’agrupació ja havien col·laborat en projectes municipals com Xàtiva, l’espai dels Borja; itinerari fotogràfic, exposició commemorativa del pontificat de Roderic de Borja que primer s’exhibí en Xàtiva i després viatjà per diversos indrets: Gandia, Canals, Dénia, València (Club Diario Levante), etc.

Actualment, els salons segueixen sent la principal activitat de l’agrupació. Durant els primers anys d’existència, AFSA n’arribà a convocar cinc distints: el Local de Fotografia Artística (1954), l’Exposició Local de Fotografia de la Setmana Santa Xativina (1955), el Saló Nacional de Fotografia Artística (1956), el Saló Regional (1960) i un Concurs Fotogràfic de Foment del Turisme Xativí (1963). Bé que ara sols se celebren els salons local i nacional (i, coincidint amb el 60 aniversari, el primer concurs internacional patrocinat per la CEF i la FIAP), AFSA col·labora amb altres entitats de la ciutat en l’organització de concursos relacionats amb diferents esdeveniments: les Falles, la Setmana Santa, la Fira d’Agost… A més, programa freqüents mostres col·lectives dels seus socis. Totes se celebren en la Casa de Cultura.

 

El Saló Local, de tema lliure, s’ha celebrat ininterrompudament des de 1954. Es fa coincidir amb la fira d’agost. (Des de fa temps, es convoca paral·lelament una secció dedicada a la fira.) El concurs local ha impulsat el treball d’autors de Xàtiva que posteriorment han donat el salt a concursos nacionals i internacionals. El Saló Nacional se celebra des de 1956. Al principi, només admetia fotos en blanc i negre. Amb el transcurs dels anys, s’han anat introduint novetats: apartat de color, premi social per a membres de l’agrupació. Actualment s’accepta tot gènere d’imatges, fins i tot les tractades amb diversos procediments tècnics (fotografia digital, positivat a partir de negatiu analògic, imatges virades o calorejades, vinyetatges...).

Pel Saló Nacional han passat molts fotògrafs de renom: Juan Manuel Castro Prieto, Josep M. Ribas Prous, José Julián Ochoa, Alberto Flores Huecas, Juan M. Díaz Burgos, Jordi Molet, Alberto Porres Viñes, Juan J. Huelva Esteban, Javier Mollá Revert, Julio López Saguar. Als jurats han participat també persones molt prestigioses. L’Ajuntament de Xàtiva sempre ha col·laborat en l’organització dels salons: dota els premis i cedeix la Casa de Cultura per a les exposicions. Les fotos premiades durant els seixanta anys de vida dels concursos locals i nacionals estan dipositades a l’Arxiu Municipal, (excepte aquelles que es van perdre en l’ensorrament de la seu). Algun dia es podrà crear un museu fotogràfic que comptarà amb magnífics fons. (També es podrien editar magnífiques publicacions.)

A principis dels noranta es torna a renovar l’entitat. Entra gent nova en la Junta Directiva. En l’actualitat presideix l’agrupació Eugenio Vila. La seu d’AFSA compta amb una biblioteca, dotada amb fons propis i donacions de diversos socis, un arxiu i una abundant dotació material. Segueix comptant amb laboratori complet per a revelat de negatius de diferent format i ampliació de positius. Però ha incorporat nova tecnologia: ordinador, escàner, impressora, projector... Es realitzen nombroses activitats: visionats, xerrades, concursos socials, cursets, sessions d’estudi, sortides fotogràfiques… Es col·labora amb altres entitats locals en l’organització d’esdeveniments fotogràfics. En definitiva, els seixanta anys de vida de l’Agrupación Fotográfica Setabense de Aficionados han estat ben fructífers.

(publicat al nº 10 de la revista arte fotográfico.es i, en versió abreviada, al Levante-EMV del 28/06/2014)

¿Quina república?

En abril de 2013, vaig publicar aquesta entrada quan encara ningú no podia sospitar l'abdicació del rei Joan Carles ni el subsegüent debat sobre la forma d'Estat, monárquica o republicana. El text cobra una sobtada actualitat.

 

 

Cada vegada hi ha més gent que reivindica la república. Ara bé, ¿en quin model republicà pensen els seus defensors? Jo tinc clar, per exemple, que una III República Espanyola jacobina i centralista, com la de França, no ompliria les meues expectatives; l’estat veí no reconeix més nació que la francesa. Per al jacobinisme francès, Catalunya Nord, Occitània, Bretanya, Iparralde i Còrsega no existeixen. Les llengües nacionals distintes del francès, titllades despectivament de patuès, estan proscrites de l’escola pública, dels organismes oficials i dels mitjans de comunicació. El territori històric d’Occitània està fragmentat i dividit entre diverses regions i diversos departaments —ja se sap: divideix i venceràs. Al departament dels Pirineus Atlàntics, pertanyent a la regió d’Aquitània, conviuen Iparralde (el País Basc francès) i la regió occitana de Bearn; al departament dels Pirineus Occidentals, pertanyent al Llenguadoc-Rosselló, conviuen la Catalunya Nord i la comarca occitana de la Fenolleda. No hi ha cap departament o regió administrativa que reba la denominació de Catalunya o País Basc. A nivell polític, la descentralització de l’estat francès és nul·la. Centralisme i uniformisme són els trets més característics de la República Francesa. Una república així no m’interessa. I és que moltes reflexions sobre la república estan esbiaixades perquè parteixen d’un apriorisme: es dóna per suposat que els seus límits territorials haurien de coincidir amb els de l’actual Regne d’Espanya. S’oblida, per exemple, que algunes forces polítiques de Catalunya reclamen una República Catalana. (Del País Valencià, millor no parlar; les seues aspiracions d’emancipació nacional fan riure.) En definitiva, s’ha de recordar que totes les repúbliques no són iguals. Hi ha repúbliques populars, repúbliques federals, repúbliques confederals, repúbliques bolivarianes, repúbliques a seques... D’altra banda, tothom sembla donar per fet que l’espanyola seria una república de cultura, progrés, tolerància, igualtat, benestar i justícia social, una república respectuosa amb les peculiaritats nacionals. L’experiència demostra, però, que hi ha moltes repúbliques, arreu del món, que no asseguren cap de les notes enumerades. ¿Hi ha igualtat i justícia social, posem per cas, als Estats Units d’Amèrica del Nord? ¿Les repúbliques llatinoamericanes respecten les seues nacions indígenes? ¿És Rússia un país democràtic? En fi: república sí, ¿però quina?

Incògnites

El dia 10 es va celebrar a Porta de Sant Francesc l'assemblea constitutiva del cercle xativí de Podemos. En començar el primer parlament, només hi havia a la plaça una vintena de persones. Ara bé, conforme passaren els minuts, el número de congregats anà augmentant fins arribar al centenar. ¿Quina impressió vaig traure? No sabria dir. Jo dividiria els assistents en tres grups: la gent que meditava d’integrar-se al moviment cívic liderat per Pablo Iglesias, els militants de diversos partits que volien conèixer de primera mà què s’hi cou i els curiosos que inevitablement es veuen atrets per una concentració a la via pública. Quant al contingut de l’aplec, poques novetats. Un jove, Juan Teruel, actuà com a portaveu de les persones que havien convocat l'acte. Donà la paraula a un representant del cercle de València, que explicà el funcionament de les assemblees celebrades al cap i casal, i recordà els orígens i els principis fonamentals de Podemos, moviment inspirat en les fórmules participatives del 15M. (Ja he expressat en alguna entrada anterior les meues suspicàcies envers el fenomen 15M.)

Me permitiréis que hable en castellano porque es la lengua en que mejor me expreso y la que hablo habitualmente, va dir Juan Teruel abans d’explicar que el grup xativí de Podemos encara no té seu pròpia ni cercle tancat. Tot seguit, incità a la participació de tots els presents, cadascú en la mesura de les seues habilitats i possibilitats. Cridà a l’apoderament de la gent. Conviene que los que mandan le vean las orejas al lobo, emfatitzà. La ilusión que teníamos unos pocos se está trasladando a mucha gente. Esto es para nosotros un comienzo magnífico. Seguiremos luchando por nuestros derechos y porque queremos demostrar que hay otra manera de hacer las cosas. Estamos totalmente motivados. Queremos instaurar un nuevo cambio basado en el respeto, la empatía y la solidaridad. Fins ací, tot perfecte. Les primeres incògnites sorgiren a continuació. El jove que parlava en castellà refusà les etiquetes d’esquerra i dreta. Tenemos voluntad de acoger a todos los desencantados con el sistema. Remetia, per tant, al model social de moda, a la divisió entre gent de dalt i gent de baix.

Ignore si aquest rebuig del sistema tradicional de classes és producte de la indefinició ideològica o una tàctica populista deliberada per a sumar adhesions i vots. En qualsevol cas s’agrairia la claredat —no sé si aquesta és possible en una plataforma com Podemos. I és que el moviment de Pablo Iglesias envia missatges una mica antitètics. D’una banda, s’integra —amb IU i Los Pueblos Deciden, aliança que inclou Bildu i el BNG— en Esquerra Unitària Europea (GUE), grup que suma cinquanta-dos escons al Parlament Europeu i que aplega formacions  situades a l’esquerra de la socialdemocràcia: Syriza (Grècia), Die Linke (Alemanya), Front de Gauche (França), Sinn Fein (Irlanda) i partits comunistes de diversos països. D’altra banda, alguns portaveus de Podemos afirmen no ser de dretes ni d’esquerres. En algun moment hauran de mostrar les cartes. Mentrestant, el discurs ambigu mou a confusió. La dreta política i mediàtica ho té molt clar: «Els impulsors de Podemos són d’extrema esquerra.» El PSOE, en canvi, parla de populisme, demagògia i alternatives bolivarianes influïdes per utopies regressives.
 

Però tornem a l’acte del dia 10. En acabar les intervencions dels organitzadors, s’obrí un torn de paraules. Destacaren les intervencions d'un jove que proposà denunciar els casos de corrupció en què estarien immersos dirigents del PP local —denúncia inviable si no s’aporten les proves adients— i la d’una coneguda exmilitant del PSOE —que ja ha estat protagonista de mobilitzacions anteriors a la nostra ciutat. Aquesta segona intervenció i la presència d’altres cares conegudes em suscitaren algunes preguntes. ¿Hi haurà gent amb més experiència política darrere el jove que actuava com a portaveu? ¿Intentarà aterrar algun partit polític al si del cercle local? L’estructura de la nova formació, totalment oberta, permet el desembarcament de gent organitzada, la manipulació de les assemblees... I l’antídot, la creació d’una estructura de partit, implica caure als mateixos vicis que es volen denunciar. Un veritable dilema que caldrà resoldre aviat. En fi, el fenomen Podemos encara planteja moltes incògnites. A hores d’ara s’hi podria adherir —com ha ironitzat algú— fins el Pato Donald. El temps dirà.

Corpus 2014

Bon dia per a coronar Felip VI

Segons diversos historiadors, la crema de Xàtiva, ordenada per Felip V, començà el dia 19 de juny de 1707. Després de la batalla d’Almansa, tots els efectius militars de què disposaven els austriacistes es feren forts a l’interior del recinte emmurallat xativí i es van preparar per a defendre la ciutat de les escomeses borbòniques. Les tropes enviades pel duc de Berwick i comandades pel cavaller d’Asfeld volien conquistar la plaça abans de donar el cop definitiu a la ciutat de València. El 24 de maig, els assaltants aconseguiren llur objectiu: enderrocaren el Portal dels Banys i penetraren en la ciutat a mata-degolla. Felip V, instigat pel duc de Berwick, ordenà d’incendiar-la. De res no serví que personalitats notables del bàndol botifler intercediren davant del monarca (hom volia escarmentar i alhora dissuadir altres viles autriacistes). D’Asfeld executà les ordes reials a partir del 19 de juny. Els incendis selectius se succeïren durant mesos. Només se salvaren del foc els béns de la noblesa botiflera i els edificis religiosos.
 

Il·lustració de Javier Jaén

Els partidaris del bàndol francès desfermaren una campanya de confiscacions que desposseí dels seus béns els fidels a la causa austriacista. Els arxius municipals foren destruïts (i amb ells, molts títols de propietat). El rei i els nobles botiflers s’empararen dels béns confiscats. La devastació fou esfereïdora, no tant per la cremadissa com pel pillatge dels invasors i de les anomenades compañías para cavar, creades als pobles de la rodalia (una d’elles, per exemple, procedia de la Font de la Figuera, vila fidel al bàndol borbònic). Aquestes companyies arribaven a la ciutat i s’emportaven tota mena de materials útils per a la construcció. En 1720, només quedava una tercera o quarta part dels habitatges existents en 1707. L’arrasament esborrà l’esplendor medieval de Xàtiva. Els edificis enderrocats donaren pas a places, solars, corrals, horts o dipòsits de runes (en realitat, pedreres on els veïns de la rodalia s’assortien de materials aprofitables). Les traïcions, les delacions i les rivalitats pel poder s’empararen de la contrada.

Es produí una enorme crisi demogràfica. Els vora 10.000 habitants amb què comptava la ciutat abans de la guerra quedaren reduïts a 3.000. La població masculina en edat militar fou delmada per les execucions. Nombroses persones (sobretot dones, xiquets i ancians) hagueren de marxar a la Manxa, a Mallorca. Els clergues sospitosos de deslleialtat foren sotmesos a processos de depuració i expulsats de la ciutat (les monges foren traslladades a convents de València). Xàtiva, fins aleshores segona ciutat del regne, ja no recuperaria mai la seua magnificència. La victòria botiflera alterà greument la vida social, sotragà l’economia i determinà la desaparició de les institucions forals. El decret de Nova Planta, proclamat el 29 de juny, a més de prohibir l’ús del valencià, suprimí els furs, que el Regne de València ja no recuperaria. Felip V decretà la creació d’una ciutat de nova planta, que s’hauria de dir Colonia Nueva de San Phelipe, a la qual podien tornar tots els pròfugs que provaren la seua lleialtat al rei.

En fi, avui, dia en què es commemora l’incendi de la ciutat a mans de les tropes borbòniques, va a ser coronat Felip VI. Algunes persones han volgut veure en aquesta coincidència diferents connotacions. Bàsicament, podríem fer-nos les següents preguntes: ¿Era sabedor, el nou rei, dels fets històrics esdevinguts el 19 de juny de 1707? Si els desconeixia, ¿com és que no havia estat advertit pels seus assessors del simbolisme que entranya la data per a centenars de milers de valencians? I si havia estat advertit, ¿per què no ha buscat altra data per a la seua coronació? Conclusió: siga quina siga la resposta als anteriors interrogants, els fets vindrien a demostrar l’escassa capacitat d’influència de la nostra ciutat o, dit d’altra manera, la insensibilitat de les autoritats locals i autonòmiques, incapaces  de connectar amb els sentiments d’una part dels valencians i d’exigir a les altes instàncies de l’Estat més respecte pel nostre poble. Encara que, ben mirat, tampoc no podíem esperar altra cosa dels botiflers que governen.