Estampes inusitades

Cameges per la ciutat i veus estampes que evoquen les novel·les d’Andrea Camilleri. Et trobes, posem per cas, tres individus elegants, eixerits i bruns que semblen arrelats a la vorera, en un determinat tram de l’Albereda. Trepitgen el paviment amb fermesa. Tenen l’auto aparcat davant mateix del rastell groc, possiblement la seua oficina. Un d’ells sembla donar ordes als altres. Un guàrdia urbà, que passa per l’indret, mira cap als aparadors. (Podríem recórrer a l’oxímoron i dir que té la vista cega.) Uns dies després, en altre indret de la ciutat, descobreixes que un dels tres individus ha colonitzat una nova vorera. Sembla un arbre més del carrer. Mentre l’observes, s’aproxima una adolescent. El tipus li fica en la mà vés a saber quina cosa. Ella trau alguns bitllets —¿vint, trenta, cinquanta euros?— de la bandolera. Després d’una breu xerradeta, la xica s’allunya apressadament. Bé, no sabem amb seguretat què trafeguen els homes de les voreres, però podem aventurar hipòtesis.

¿Quina conclusió traurien vostès, per exemple, d’aquesta escena que es desenvolupa en una plaça de la zona sud-oest de Xàtiva? Són les dotze del migdia —o les sis de la vesprada, tant se val— d’un dia feiner d’hivern. Aparca un vehicle d’alta gamma —un Mercedes SL Coupé. Del seu interior surten tres xicots —a penes tindran vint o vint i tants anys— que es repapen còmodament en un banquet. Un d’ells trau de les butxaques paper de fumar i una bosseta diminuta que sembla contenir alguna substància —potser maria. Enrotlla l’hipotètic porro, l’encén i l’aspira dues o tres vegades. Tot seguit el passa als seus companys. Durant una bona estona, els tres marrecs es dediquen a fumar i petar la claca. Finalment, s’alcen, es fiquen al cotxe i desapareixen.

 

No m’estic inventant l’escena. Visc a la zona sud-oest de Xàtiva. Veia els xicots del Mercedes quan tornava del treball més aviat que d’habitud, o quan sortia del meu domicili per les vesprades. Si observava la placeta que hi ha al davant de casa, a través dels vidres, allí estaven els paios del coupé, asseguts en un banquet. Altres vegades, els veia al carrer Lluís Alcanyís, a l’Albereda... Finalment, els vaig perdre de vista. Però va aparèixer altra colla formada per xavals que, si fa no fa, tenien els mateixos hàbits: aparcaven un BMW M5 a qualsevol hora del dia, seien en un banquet, enrotllaven porros... Una tarda de pluja, es van arrecerar al brincalet de casa i l’aroma de la maria pujava al primer pis. «¿Tindran alguna ocupació, aquests xics?», em preguntà la meua dona. No sé. Devien ser uns desvagats, perquè es dedicaven a fumar mentre la resta de la humanitat —estudiants, empleats, empresaris— estaven al seu lloc de treball. O potser eren fills de papà. D’algun lloc havien de sortir els diners per a comprar un Mercedes SL o un BMW M5... Un amic meu em descobrí una manera peculiar de “finançar” vehicles de luxe.

«¿Com és que sempre portes unes motos i uns cotxes tan cars? ¿Has canviat de feina?», havia preguntat a un conegut seu. Heus ací la resposta de l’interpel·lat: «Trac propines per fer uns treballs extres. He de portar el meu coupé a València i l’he de deixar aparcat en un lloc predeterminat. No l’he de tancar amb clau. Passat un temps, l’agafe i me’n torne cap a Xàtiva. Ací, repetisc l’operació: deixe aparcat el vehicle, sense traure les claus del contacte, al lloc que em diuen. Cada vegada que faig un d’aquests viatges, em donen una propina de quatre dígits. I mai no li ha passat res al cotxe.» Manera fàcil de guanyar diners —vaig dir jo—, però estem com al principi. ¿Per què havien de quedar obertes les portes del coupé? ¿Per a quin tipus de trasbals es feia servir l’auto del conegut del meu amic? Una lectura estiuenca encara em suscita més enigmes.

En un dels capítols de ZeroZeroZero, llibre de Roberto Saviano, es pot llegir açò: «En 2012, any de sortida de l’iPhone 5 i l’iPad Mini, Apple esdevingué una empresa tan capitalitzada com mai no s’havia vist a cap llista de cotitzacions. En un any, les seues accions experimentaren un ascens borsari del 67%. Una pujada notable per a les xifres financeres habituals. Si algú hagués invertit, a principis de 2012, 1.000 euros en accions d’Apple, ara en tindria 1.670. No està mal. Però si hagués invertit, a principis de 2012, 1.000 euros en coca, ara en tindria 182.000.» Els xicots desvagats que conduïen bòlids de luxe no apartaven l’iPhone de l’orella, però no crec que foren inversors d’Apple. En fi, les escenes que es representen quotidianament en els jardins, les places i els carrers de Xàtiva solen ser ben anodines. Tanmateix, una mirada atenta et fa descobrir estampes inusitades.

 

(publicat a Levante-EMV, el 26/07/14)