Feta la llei, feta la trampa

Sovint, les lleis preveuen mecanismes administratius excepcionals pensats per a resoldre situacions urgents o extraordinàries. És el cas, per exemple, de certs procediments que permeten adjudicar contractes d’obres i serveis sense subhasta. La Llei de Contractes del Sector Públic n’estableix dos: el procediment negociat, contemplat als articles 155 i 156, per a contractes d’obres i serveis que no superen determinades quanties —un milió d’euros quan són d’obra—, i l’adjudicació directa, autoritzada per l’article 122 en cas de contractes menors —els d’import inferior a 50.000 euros, en cas d’obres, o 18.000, en altres supòsits—. A més, l’article 161 permet l’absència de publicitat en determinades circumstàncies.

Quan les autoritats en fan ús de forma esporàdica, aquests procediments no alcen cap suspicàcia. Els problemes comencen, però, quan l’excepció esdevé norma. Sense anar massa lluny, aquests dies hem sabut que l’empresa Sarri-Hogar, SL facturà a l’ajuntament de Xàtiva, al llarg de 2008, 1,3 milions d’euros per contractes adjudicats a través dels procediments que s’acaben d’esmentar. Hi ha, a més, detalls ben curiosos. Les obres de remodelació dels vestidors del camp municipal de futbol «Francisco Coloma» es van adjudicar per 189.560 euros a una empresa de Mislata, Nuevas Formas y Diseños, SL, la qual, a la seua vegada, va subcontractar els treballs a Vidal Alventosa Contrucciones.

Com ja s’informava des d’aquestes mateixes planes, l’administrador de la segona constructora i el propietari de Sarri-Hogar són socis en una tercera empresa. Pel que es veu, la subcontractació no fou comunicada per escrit a l’ajuntament, tal com exigeix la LCSP. L’adjudicatària obtingué la contracta tot i no ser la proposta més barata; sembla que justificà el termini d’execució més breu —condició que, a l’hora de la veritat, no ha complit—. Com vostès poden comprovar, tot molt estrany. A la construcció del col·lector d’aigües pluvials del carrer Lingüista Sanelo ja havia passat el mateix. Es van fragmentar les obres per a poder adjudicar-les sense concurs. L’obra estava pressupostada en 90.000 euros, però l’ajuntament, per tal de no superar el límit dels 50.000 euros previstos a l’article 122 de la LCSP, adjudicà a Sarri-Hogar, SL, per 49.922 euros, una part del total. I com que aquesta empresa no sembla tenir la qualificació necessària, també hagué de subcontractar l’execució d’aquella obra.

Com que no és qüestió d’estendre’s massa, farem un resum: Sarri-Hogar presentà l’any passat a l’ajuntament 222 factures corresponents a obres i serveis que, en la majoria dels casos, havia subcontractat. Tots els contractes li havien estat concedits sense subhasta pública. I enmig de l’allau de notícies relatives a possibles casos de corrupció que afecten el PP, hem vist com aquesta història es repeteix. Serafí Castellanos, conseller de Governació i Desenvolupament Estatutari, venia adjudicant obres a dit, des de la seua època de conseller de Sanitat, a l’empresa Construcciones Taroncher y Asociados, SL, propietat d’uns amics. Les explicacions han estat, tant en un cas com en l’altre, sorprenents: el regidor xativí Vicent Parra ignorava els detalls legals dels contractes d’obres adjudicats pel seu ajuntament; Serafí Castellanos considera que allò ètic és allò legal. Males notícies per als electors!

El senyor Castellanos hauria de saber que ètica i dret pertanyen a esferes distintes: l’ètica es refereix a allò que moralment està bé o està mal; el dret, en canvi, a allò que legalment es pot o no es pot fer. Com que les qüestions ètiques són opinables, el conseller s’agarra a una paret llisa. Quant al nostre regidor d’urbanisme, els veïns esperen que estiga convenientment assessorat sobre els aspectes legals de la seua parcel·la. Coneix les lleis i les normes administratives el senyor Parra? I tant! El ciutadà comú sospita que els polítics coneixen perfectament els replecs legals. «Feta la llei, feta la trampa», sentencia la dita popular. A més, el senyor Parra és diputat, ço és, membre del legislatiu. Estaria bo que no tingués ni idea de qüestions legals... Sabrà, almenys, que la ignorància de llei no eximeix del seu compliment. En definitiva, s’escampa la sospita que les obres i serveis municipals li estan costant al contribuent una bona “picossada”.

(publicat a Levante-EMV, el 21/02/09)

Lliurament de premis

«EL PENJOLL, ART DE PARAULA» LLIURA ELS SEUS PREMIS

ALS MILLORS BLOGS DE LES COMARQUES CENTRALS

La seu de Camot a Xàtiva acollí un acte en què es lliuraren

els gravats de l’artista Albert Compte

La seu del col·lectiu Camot de Xàtiva ha acollit aquest cap de setmana, el dissabte a la nit, el lliurament de premis del concurs organitzat per «El Penjoll, Art de Paraula» per premiar els millors blogs de les comarques centrals. L’acte, conduït i animat pels poetes Toni Espí i Toni de l’Hostal, i amb una gran afluència de públic, entre premiats i membres i amics d’El Penjoll, va consistir en el lliurament a cada guardonat d’un gravat obra de l’artista Albert Compte. Prèviament, els conductors de l’acte llegiren un text al·lusiu, de Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc, i oferiren una xicoteta actuació musical interpretant la versió que va fer l’Ovidi Montllor del poema M’aclame a tu de Vicent Andrés Estellés. Un berenar, consistent en xocolatada i les tradicionals mones de Xàtiva, va tancar l’acte

Cal recordar que el blog de l’escriptor xativí Toni Cucarella «En roba de batalla», qui va manifestar durant l’acte la seua satisfacció per aquest guardó, va ser escollit com el millor blog de l’any 2008 a les Comarques Centrals Valencianes. A més del blog de Cucarella, el jurat havia distingit una desena de blogs, en les diferents categories, entre els tres finalistes de la votació popular celebrada prèviament. Recordem que els guanyadors per cadascuna de les categories eren els següents:

Art i audiovisuals: A TA MARE VA QUE FUMES!
Associacions socioculturals: CASAL JAUME I- LA SAFOR-VALLDIGNA.
Educació: DEPARTAMENT DE LLATÍ DE PEDREGUER.
Esports: CLUB DE PILOTA VALENCIANA VALIRATLLA CASTELL DE CASTELLS.
Humor: LES DONES NO SOM (TAN) COMPLICADES.
Informació i notícies: EL MIRADOR VALENCIÀ.
Literatura: NAUSICA.
Medi ambient: PEL PAISATGE DEL PAÍS VALENCIÀ.
Miscel·lània: HIC ET NUNC.
Política: TONI CUCARELLA EN ROBA DE BATALLA.

Els organitzadors van voler agrair la col·laboració dels col·lectius i persones que han ajudat a la celebració del lliurament de premis, cas de Camot, l’artista Albert Compte o els conductors de l’acte Toni Espí i Toni de l’Hostal. «El Penjoll, Art de Paraula», en tot cas, també va voler agrair la nombrosa participació en el concurs i es va comprometre a continuar amb aquesta tasca de difusió organitzant una segona edició dels premis en la qual espera comptar encara amb un grau major de participació.

El Penjoll, Art de Paraula. 16 de febrer de 2009

l’objecció de consciència

Cada vegada s’estén més l’objecció de consciència. Abans, determinacions com ara convocar una manifestació o declarar-se objector de consciència solien ser privatives de l’esquerranisme —o del progressisme, si us sembla millor—. Ara, se’n fa ús de manera molt abusiva. Tan l’objecció com la manifestació adquireixen sentit ple quan s’exerceixen contra una dictadura. Sota els règims dictatorials, l’una i l’altra són els únics instruments incruents amb què compta qui batalla per aconseguir els drets més elementals. En arribar la democràcia, però, aquests mecanismes de lluita pacífica són objecte de múltiples adulteracions. La més habitual s’esdevé quan el dret de manifestació, posem per cas, és exercit pel poder polític, és a dir, per un govern. Contra qui s’ha de manifestar un govern? Contra si mateix? Crida l’atenció que els governants encapçalen manifestacions exigint tal o qual cosa. Qui ha d’exigir coses serà, en tot cas, qui manca de poder; una manifestació sempre es convoca per a reivindicar alguna cosa davant del poder. Per tant, la desfilada de dignataris o governants darrere de pancartes s’hauria de circumscriure a circumstàncies força extraordinàries —un intent de cop militar, per exemple—. Igual s’esdevé amb l’objecció de consciència. Cada vegada s’hi apel·la més. I és fa amb finalitats absolutament espúries. A casa nostra, els primers objectors coneguts foren aquells barbuts pacifistes que es negaven a fer la mili. Ara, l’objecció la solen exercitar els elements més reaccionaris de l’espectre ideològic, fent servir coartades que casen mal amb el caràcter democràtic del nostre ordenament. S’al·lega l’objecció per a no cursar una matèria acadèmica que el Tribunal Suprem ha declarat perfectament ajustada a dret, o per a no assistir avortaments legals —la immensa majoria de ginecòlegs de la sanitat pública es nega a practicar-los—. I si els poders públics (el legislatiu sobretot) no fiquen dics, l’onada amenaça d’estendre’s a altres matèries o assumptes, com ara la celebració de certes formes de matrimoni, l’acceptació del testament vital, l’eutanàsia, etc. Darrere d’aquestes objeccions, està —no podia ser d’altra manera— l’Església. La seua jerarquia, que des d’èpoques històriques remotes sempre ha aplicat un barem ben estret als no catòlics, reivindica ara que a ella se li aplique un tan ample com el túnel de Sant Gotard. On anirem a parar?

En defensa del valencià

Homenatge a les victimes del 12 de febrer de 1939

El Consell de la joventut de Xàtiva, convoca als joves i a tota la societat civil xativina i comarcal, a l'acte d'homenatge a les victimes del bombardeig del 12 de febrer de 1939.

L'acte es durà a terme el proper diumenge 15 de febrer a l'explanada de l'estació de trens, davant del monument "Aixopluc", s'iniciarà a les 12h i tindrà com a principals participants a Feliu Ventura (cantautor) i Xavier Aliaga (escriptor), a més d'un breu parlament del president del CJX, Carles Sánchez.

Des d'el CJX volem arribar al major nombre de ciutadans i associacions possible, ja que considerem que aquest dia reflecteix la barbarie de les guerres, la mort, la destrucció del territori i dels essers humans, per aquest motiu volem impulsar aquest 12 de febrer com el nostre dia de la pau. Un dia on tots ens apleguem junts i esbrinem camins de pau i convivencia.

Gracies pel seu suport:

Carles Sánchez, president del CJX

Beppino Englaro

Deure d’amor

«Els bancs han de mirar amb afecte les famílies que sol·liciten una hipoteca»

Beatriz Corredor, ministra d’Habitatge

“Llengua valenciana”?

Està comprovat que la publicació de qualsevol text relacionat —ni que siga de manera indirecta— amb qüestions sociolingüístiques, provoca immediatament la corresponent polèmica. La darrera sorgí fa poc al blog El Penjoll, arran d’haver publicat una entrada relativa a la revista La Lluna en un Cove. Els redactors explicaven —supose que sense cap mala intenció i només amb ànim d’informar— que aquesta revista està oberta a la col·laboració d’autors actuals d'arreu dels Països Catalans. Enllaçaven, a més, amb un mapa on s’indicaven els punts de venda de la publicació. Doncs bé, l’esment d'aquestes paraules fatídiques, “Països Catalans”, aixecà de seguida la controvèrsia. Un dels autors d’El Penjoll, conegut pel seu tarannà polemista, en fou l’iniciador. Sé que, amb aquesta reflexió sobre la llengua, pot reproduir-se la discussió al meu blog, però no puc resistir —ho confesse— la temptació de publicar-la. Primerament voldria dir que és molt difícil vorejar els aspectes polítics quan es parla de temes de sociolingüística; la matèria pren elements prestats de la sociologia, disciplina que no pot ser considerada com “absolutament” neutral. Això no vol dir que no s’haja de fer l’esforç —és clar— de tendir cap a l’objectivitat. Jo crec que, efectivament, la denominació “Països Catalans” està plena d’implicacions polítiques; s’hauria de bandejar, per tant, del debat filològic o lingüístic. Quina denominació hauríem d’utilitzar llavors? Si mirem el vocabulari específic propi dels filòlegs, comprovarem que habitualment s’hi fan servir les següents expressions: comunitat de parla portuguesa, països anglòfons, francofonia (al cas del francès) o països hispanoamericans. Ningú no parla —en això té raó l’autor polemista d’El Pnjoll— de països anglesos o països castellans.

Quina denominació podríem donar-li nosaltres a la nostra comunitat lingüística? Podríem dir-li, per exemple, comunitat de parla catalana. Algú dirà: «I per què no de parla valenciana?». He d’aclarir que jo no sóc persona supersticiosa; se me’n fot, per tant, que s’use l’una o l’altra denominació. Des de Ferdinand de Saussure ençà, els lingüistes saben que els noms de les coses són absolutament convencionals. Però clar, no m’agrada fer riure. I sovint, els valencians fem riure de debò. Conec gent de fora que “flipa” amb les nostres discussions. La solució “comunitat de parla valenciana” no és encertada per dos motius: primer, perquè va en contra de la denominació, ja assentada, que proposa la romanística internacional; segon, perquè existeix la tradició secular de fer correspondre l’onomàstica d’una llengua amb la denominació de les seues parles constitutives. Dir comunitat de llengua valenciana seria equivalent a dir, posem per cas, comunitat de llengua andalusa —en comptes de castellana— o comunitat de llengua quebequesa —en comptes de francesa—. Atenció: dir llengua catalana no ha de ser obstacle, naturalment, per a continuar nomenant valencià, a casa nostra, la llengua que parlem.

Deia el citat autor d’El Penjoll que li agrada la definició del nostre idioma que fa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A mi, gens. L’acord de l’AVL, adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2005, pel qual s’aprovà el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià, diu textualment: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia». Si fem memòria, recordarem les circumstàncies en què es va prendre aquest acord. Van haver moltes pressions polítiques per a modificar la definició, molt més clara, del projecte de dictamen. L’enunciat finalment adoptat sona a eufemisme. Posaré un exemple. Imaginem que una hipotètica AAL (Acadèmia Austríaca de la Llengua) hagués dictaminat el següent: «L’austríac, idioma històric i propi d’Àustria, forma part del sistema lingüístic que els corresponents ordenaments jurídics dels territoris de l’antic Sacre Imperi Germànic reconeixen com a llengua pròpia». No és molt més fàcil dir les coses pel seu nom? No és més fàcil dir que els austríacs parlen alemany i els brasilers, portuguès?

L’AVL va nàixer amb tres pecats originals: fou creada amb intenció d’integrar “políticament” els partidaris de la disgregació, està formada per quotes partidistes i, en conseqüència, en formen part algunes persones que no tenen les condicions mínimes exigibles per a ocupar els seus escons (no tenen acreditats els mèrits científics o literaris adients; si la Real Acadèmia Espanyola actués igual que l'equivalent valenciana, elegiria els seus membres d’acord amb la seua adscripció al PSOE o al PP). En realitat, els “catalanistes” defensors de l’Acadèmia Valenciana s’han dedicat, des de la creació d’aquest ens, a tractar de convèncer els “blavers”. Allò ben cert és, però, que la seua empresa no ha tingut massa èxit: han aconseguit atraure cap a les seues tesis poquíssims partidaris de la disgregació i han vist, en canvi, com molts unitaristes es revoltaven. Es podrà adduir que el parlar valencià mostra trets diferencials respecte del català oriental, o que s’han de respectar i conservar les nostres varietats diatòpiques. Totalment d’acord! Faltaria més! Totes les llengües en tenen. Parlars consecutius com ara l’argentí, l’andalús o el canari són varietats diatòpiques del castellà. Ara bé, cap parlant d’aquestes varietats posa en qüestió la unitat de la seua llengua. Els elements d’adstrat i substrat que han propiciat l’aparició de les varietats catalanes estan perfectament estudiats. La qüestió ha estat fins i tot dictaminada per la RAE i el Tribunal Suprem Espanyol, que ha dictat nombroses sentències declarant la unitat del català (la més recent establint l’homologació, a efectes acadèmics, de les respectives titulacions universitàries).

L’existència de l’AVL és, per tant, supèrflua des del punt de vista lingüístic. Introdueix —amb l’aparença d’innocuïtat— un factor disgregant, els efectes del qual ja han començat a notar-se. S’està minant la tasca positiva que venien fent els mestres a les escoles (les enquestes diuen que la majoria de l’alumnat que ha estudiat l’assignatura de valencià durant el seu ensenyament obligatori té clara la unitat de la llengua). Algunes editorials han començat a fer dobles edicions (imaginem-nos que un llibre de Julio Cortázar es traduís a l’espanyol). S’exigeix als organismes internacionals la traducció duplicada —a les varietats valenciana i catalana— de discursos i documents oficials. Es creen a l’estranger centres d’ensenyament de l’idioma també duplicats. La ponència política i estratègica que es debatrà al pròxim congrés del Bloc també aposta per aquesta ambigüitat: «Des del consens, i comptant amb el suport del conjunt de la societat, s'ha iniciat un camí que millora objectivament la situació del valencià, gràcies a la creació de l'AVL i els dictàmens que li donen cobertura, i que amb el major dels tactes acoblen l'àmbit lingüístic del valencià-català amb l'orgull secular dels valencians pel que fa al nom i la consideració orgullosa de l'idioma propi». Consideració orgullosa? Segons el meu parer, el text de d’aquesta ponència equivoca el diagnòstic (fins i tot quan diu que «el consens al voltant de l'AVL ha estat bo per a tots aquells que ens estimem la llengua dels valencians»).

Tenim, finalment, el problema que planteja l’AVL als autors valencians. Diu Francisco Ayala: «La patria del escritor es su lengua». Això implicaria que Gabriel García Márquez, Juan Rulfo i Vázquez Montalbán són compatriotes lingüístics, com ho són Dickens i Twain. Va a resultar, en canvi, que Miquel de Palol i Josep Lozano Lerma no poden ser-ho? I encara altra pregunta: pot un autor valencià escriure com li vinga en gana o haurà d’estar, si vol publicar sense ensurts, al dictat dels documents normatius de la “llengua valenciana”?

El comboiet anual

L’anterior cap de setmana, es va celebrar a Madrid l’última edició de FITUR (Fira Internacional de Turisme). I com tots els anys, coincidint amb aquesta fira, l’Ajuntament va organitzar una alegre expedició que marxà, cap a la capital d’Espanya, decidida a difondre els nostres atractius entre possibles clients (empreses del sector i persones interessades). Des de l’envelat de Xàtiva, diversos mitjans han anat donant informació puntual sobre totes les novetats dignes de menció. Quines eren aquestes novetats? Si el nostre espai expositiu era més gran o més petit que el de Gandia; si estava millor o pitjor situat; si les fotos que l’ornaven eren més boniques que les d’anys anteriors... Enguany, la sensació —i la polèmica, tot s’ha de dir— l’han aixecat sobretot la nova marca turística i el sorbet de fruites del bosc i pistatxo que havia preparat per a l’ocasió una coneguda empresa de la ciutat. Què té a veure tot això amb el futur del sector turístic? Ben poc! A les fires es va a fer negoci o a crear les condicions per a fer-ne. Els resultats de la presència a FITUR s’haurien de valorar, per tant, amb un sol barem: la perspectiva de negoci.

Com està ara mateix el sector turístic? En termes generals, regular! El sector minorista, el de les agències convencionals de viatges, ha experimentat una davallada de la demanda que podria oscil·lar entre el 25 i el 30%. Tothom en tira la culpa a l’actual crisi econòmica. Això és, però, una veritat a mitges. El sector ja havia mostrat els primers símptomes de desacceleració molt abans de començar la crisi. Per què? Per falta d’adequació a les noves condicions del mercat. Avui, un gran nombre de turistes reserven els bitllets d’avió (o de tren, o de vaixell...) a través d’Internet. Les reserves d’hotel es fan també pel mateix conducte. I clar, si els viatgers ja no en fan ús a l’hora de reservar o adquirir els serveis esmentats, quin sentit tenen les agències? Si ens referim al turisme convencional, poc o gens! El turista que ja ha contractat per Internet els elements bàsics, transport i hotel, no necessita que ningú li faça els itineraris. Les empreses que ja havien copsat aquestes tendències del mercat s’han reconvertit en agències virtuals. I moltes d’elles estan resistint el temporal amb èxit. Sobretot si es dediquen al turisme alternatiu.

Què vol dir exactament això del turisme alternatiu? Es tracta d’una oferta que fuig dels camins trillats, que ofereix un producte personalitzat (adaptat a les peculiaritats del client) i que busca l’excel·lència. Parlem d’una proposta que ha de simultaniejar les dosis adequades d’oci i cultura. Els paquets dirigits als clients d’aquest turisme alternatiu han d’estar molt ben dissenyats i han de comptar amb el suport d’un element imprescindible: una ciutat i un entorn agradables, i uns serveis de qualitat. L’Ajuntament encetà, fa temps, un pla de dinamització del producte turístic que havia de crear les condicions adequades per atraure aquest tipus de turisme. De moment, els resultats d’aquest pla estan molt lluny dels objectius marcats. La ciutat no compta encara amb una pàgina web de qualitat. El disseny d’aquesta pàgina hauria de ser un objectiu prioritari (ja s’ha dit que cada vegada més persones fan ús d’Internet per a dissenyar i contractar els seus viatges). La nova marca Xàtiva, bé que encara és d’hora per a traure conclusions definitives, no sembla massa encertada (això sense comptar que no fa valer l’actiu de la llengua pròpia).

Ja es veurà si la regidoria en té cura. Els especialistes són francament escèptics; la competència de l’esglaó polític no els mereix massa confiança. Fins ara, tampoc no s’han enllestit elements, com la senyalització d’itineraris i monuments, imprescindibles per a donar un bon servei turístic. Amb tot, el problema principal rau a la falta d’atenció que presta l’Ajuntament a la ciutat vella, l’element primordial de qualsevol estratègia turística. Hauria d’aprendre d’altres experiències europees, italianes per exemple. El municipi de Trani, posem per cas, és membre de Città Slow («Ciutat Lenta»), una organització internacional fundada el 1999, inspirada a la xarxa Slow Food, que propugna l’alentiment del frenesí modern. Els objectius més importants de Città Slow són resistir l’homogeneïtzació i l’americanització de les ciutats membres, millorar la seua qualitat de vida i recolzar la diversitat cultural i la recuperació dels nuclis històrics. Però clar, tot això requereix la voluntat política i l’expertesa de què manquen els nostres responsables, que de moment només semblen interessats a muntar el comboiet anual de FITUR.

...

(publicat a Levante-EMV, el 07/02/09)

Sant Paulí

«L’altre dia, caminant per la senda de Múrcia, vaig ataüllar una visió surrealista: a la vora dels camps de la Partida dels Arenals, hi havia una flota de vehicles de marques de luxe: Mercedes, BMW, Audi, Land Rover... Els camps estaven plens de jornalers. Sembla que collien alls. "Seran els amos dels cotxes aparcats"?, vaig pensar». Radaurí escolta amb un ample somrís. «Clar que sí! —exclama amb l’autoritat de qui coneix tots els plecs de l’assumpte—. Els darrers anys, una munió de manobres, enrajoladors, mestres de paleta, encofradors, guixaires, pintors i altres treballadors de la construcció guanyaven els diners a mans plenes. Amb aqueixos diners, es compraven a termes cotxes de superluxe. Com ara s’han quedat sense feina a l’obra i han de seguir pagant les lletres dels vehicles, es veuen obligats a doblar el llom als camps d’alls». Eiximona, que fulleja una revista, alça el cap i certifica: «Els antics nous rics es barallen per les engrunes que abans no volia ningú. I clar, molts bracers marroquins, romanesos, equatorians o búlgars, que es conformaven amb cotxes de segona mà, s’han quedat com Sant Paulí».

Males perspectives per a l’estat d’Israel

Les pretensions religioses de reconstruir l’Eretz Israel —la Terra d’Israel o Gran Israel—, la subsegüent negativa a tornar les terres ocupades il·legalment, les violacions dels drets humans de què són objecte els habitants dels territoris ocupats i la negativa a negociar un estat palestí viable són factors que dificulten l’existència segura de l’estat hebreu. S’ha de tenir present que Israel no compta amb cap hinterland o rerepaís que atenue les pressions —la distància entre Tulkarem (vila àrab de Cisjordània) i Netanya (vila israeliana riberenca de la Mediterrània) deu ser menor que l’existent entre Almussafes i el Perelló—. En realitat, qualsevol ciutat israeliana situada al nord del Negev està a un tir de pedra dels veïns àrabs. Totes les fronteres de l’estat hebreu limiten amb països àrabs, de població clarament hostil, o amb la mar.

Es calcula que, després de la guerra del 1948, 726.000 palestins de les àrees ocupades per Israel foren desplaçats o exiliats. Des de llavors, 4.250.000 expatriats palestins estan disseminats per camps de refugiats de Cisjordània, Gaza, Líban, Síria, Jordània i altres països. Si els dirigents jueus no canvien d’estratègia, Israel mai no estarà segur, encara que compte amb l’exèrcit més potent de la zona; l’enorme taxa de natalitat àrab (tant als territoris ocupats com —atenció! — a l’interior d’Israel) és una bomba de rellotgeria que pot desequilibrar la composició ètnica de l’estat jueu i amenaçar la seua supervivència (de fet, les últimes notícies informen dels esforços de la dreta jueva per impedir la participació dels ciutadans israelians àrabs a la pròxima contesa electoral). Hi ha també, a banda i banda, les posicions religioses ultraortodoxes.

En vista de tot açò, els sectors jueus més radicals se senten atrets per la idea de la neteja ètnica. Caldria, però, dissuadir qualsevol vel·leïtat sobre això: la neteja ètnica és inviable, per raons òbvies ­—morals i fàctiques—. En resum: tard o d’hora, Israel haurà de negociar amb els països limítrofs i amb els palestins unes condicions de pau acceptables. Durant un temps, algunes veus advocaren per un sol estat, democràtic i laic, que acollís tothom: àrabs, jueus, cristians... Avui, aquesta idea és absolutament utòpica. Per una banda, les ferides infligides per uns i altres són massa pregones; per l’altra, la majoria jueva d’Israel no sembla disposada a deixar-se superar demogràficament. Així les coses, l’única idea factible, a mitjà o llarg termini, és l’existència de dos estats, diferenciats i viables, que es reconeguen mútuament i accepten conviure en pau. Mentrestant, continuarà creixent el nombre de víctimes innocents, especialment palestines.

Serà cosa de donar-se pressa

Dies enrere parlava dels negocis que porten entre mans, amb el ciment, els abocadors o les obres públiques, els diferents clans de la Campània italiana. Arran d’aquestes al·lusions als Apenins, feia la següent broma: «Els titulars de premsa semblen línies de pentagrama amb les notes de la Suite italiana en què s’ha convertit la política local». Doncs bé, aquesta suite s’interpreta a moltes sales de concerts. Mirem, si no, l’afer de les pedreres. I no em referisc a les pedreres de la Vall de l’Infern, a dues passes de Les Baux de Provence, on Dante emplaçà el decorat de La Divina Comèdia o Cocteau rodà El testament d'Orfeu, una bellíssima pel·lícula. Parle de les pedreres de Montesa o Énguera. L’alcalde d’aquesta segona població, posem per cas, vol obrir-ne una a la zona de Benali (amb el mateix projecte que, presentat en 2007 per altra empresa, fou rebutjat vés a saber per què). Ell i el regidor d’urbanisme han emès una certificació —sembla que falsàriament i sense tenir competència per a firmar-la— assegurant que els terrenys on s’hauria d’instal·lar la pedrera no estan protegits.

«Quina cosa hi ha de particular a l’assumpte?», es demanaran vostès. Molt senzill: els tècnics municipals han contradit el senyor Arévalo i companyia; els terrenys objecte de disputa sí estan protegits. Als edils d’Énguera, sembla que els creix el nas, com a Pinocchio. La certificació que no haurien d’haver firmat es remet al nou PGOU, que encara no està aprovat. És més: el seu desenvolupament —impugnat per l’Advocacia de l’Estat, que al·lega múltiples irregularitats— ha estat suspès cautelarment per resolució del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. Arribats a aquest punt, convindria fer una mica d’història. Quan el senyor Santiago Arévalo guanyà les eleccions, l’any 1999, paralitzà una modificació del PGOU pendent d’aprovació definitiva, enllestida per l’anterior equip socialista, i encarregà un nou estudi. Pel que es veu, el nou estudi mai no li ha fet el pes a l’alcalde; ha canviat dues o tres vegades els tècnics de l’equip redactor. En definitiva, l’edil porta deu anys estudiant la nova planificació urbanística. I totes aquestes anades i tornades li poden haver costat al contribuent la xifra de 200.000 euros.

L’equip de govern pretexta que la Conselleria aprovà en abril del 2007 —per motius electorals, creuen molts— diversos PGOU, entre els quals, el d’Énguera. Ara bé: aquella aprovació —i ací tenim altra mentida piadosa— no havia d’entrar en vigor mentre no fos publicada al DOG, cosa del tot impossible, perquè les modificacions del pla han rebut l’informe desfavorable de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, per no garantir aigua suficient per als PAI previstos, i perquè estan, com ja s’ha dit, recorregudes als tribunals. Això no obstant, el senyor Arévalo es presentà a les darreres eleccions donant per fet que el nou PGOU ja tenia l’aprovació definitiva. El desenllaç de la història ja el sabem: malgrat els tripijocs esmentats, el PP obtingué la majoria absoluta a la capital de la Canal de Navarrés i, des de llavors, als populars els han vingut les presses per aplicar les especificacions d’un pla amb existència, a hores d’ara, merament espectral. Passant-se la legalitat vigent per l’arc triomfal, han anat aprovant diferents projectes que porten camí d’acabar-se la Serra d’Énguera —tot el Massís del Caroig, si els deixen—.

El plenari municipal, amb els vots socialistes en contra, ha autoritzat els següents projectes: l’obertura de la pedrera; la creació d’un abocador a Navalón, en un indret de gran interès paisatgístic; dues urbanitzacions en zona rústica; tres parcs eòlics —que no compleixen els requeriments preceptius— a la zona de Salomón i Benalaz, qualificada com a LIC, Lloc d’Interès Comunitari, i pendent de ser declarada per la Unió Europea ZEPA, Zona d’Especial Protecció d’Aus (l’indret és un espai protegit que el futur pla destina a instal·lacions d’energies renovables); la construcció de 300 habitatges en sòl industrial, al solar de l’antiga fàbrica Piqueras y Marín (el PAI, adjudicat a Vidal, amo de la coneguda cadena de supermercats, preveu augments d’edificabilitat i l’eliminació d’un fumeral de la tèxtil)... No, la Canal no és Campània. Però s’hi esdevenen episodis que ja coneixen els habitants de Poggiomarino, Casal di Principe o Pozzuoli. Serà cosa de donar-se pressa, si volem veure per última vegada els paratges de la Serra d’Énguera. D’ací uns anys, és possible que no quede res.

(publicat a Levante-EMV, el 24/01/09)

Estratègia o tàctica?

S’acosta la data del pròxim congrés del Bloc Nacionalista Valencià i creixen, com és natural, la polèmica, el debat i els comentaris al voltant de la Ponència Política i Estratègica. He de dir que, després d’haver-la llegit amb deteniment, m’he format una opinió més aviat crítica. Ja el títol del document em deixa una mica perplex. Estratègia? Jo trobe a faltar més concreció als dos punts cabdals de qualsevol plantejament estratègic: el lloc de què es parteix i el lloc al qual es vol arribar. Respecte de la primera qüestió, es fa, segons el meu parer, una anàlisi equivocada. «Per entendre el present i albirar el futur amb certes garanties, ens hem de remuntar als inicis i recordar que l’expansió del nacionalisme valencià d’arrel fusteriana, a final de la dictadura i principis de la democràcia, fou conseqüència de presentar la recuperació de la identitat nacional valenciana d’arrel catalana com a idea lligada indestriablement a la modernització i l’europeïtzació d’una societat ofegada pel franquisme, i que tal projecte va fracassar durant la transició». Fracassar? Em sembla que anem mal de memòria!

Si fem una anàlisi més rigorosa dels esdeveniments de la Transició, conclourem que allò, més que un fracàs, fou una resistència heroica contra forces insuperables. Cal recordar que, quan es convocaren les primeres eleccions democràtiques, hi havia un partit nacionalista sense legalitzar, el PSPV. La tàctica d’ajornar la seua legalització fou ben premeditada; hom volgué fer la guitza en benefici del PSOE (que degué estar darrere l'operació). A conseqüència d’allò, molts militants del PSPV es passaren al partit de Felipe González. I la ponència encarregada d’elaborar el text constitucional ens dedicà un article, el 145, per fer inviable el projecte fusterià. I un cop aprovada la Constitució, la campanya d’adhesions municipals promoguda pel primer president preautonòmic, Josep Lluís Albiñana, per tal d’accedir a l’autonomia per la via de l’article 143.2, fou bandejada de manera il·legal. Més tard, es desfermà una terrible campanya contra el valencianisme, promoguda per gent com Abril Martorell. La gent del PSOE s’acollonà. I vingueren la Batalla de València, les bombes i les agressions... En resum: el nacionalisme no fracassà; el “fracassaren”, que no és igual.

I quant al lloc d’arribada, la cosa més concreta que m’ha semblat llegir a la ponència és allò del valencianisme progressista i confederal. En realitat, poca substància. Fa l’efecte que els redactors s’hagen decantat més per la tàctica que per l’estratègia. El document, en aqueix intent tàctic de voler abraçar-ho tot, acaba desdibuixant el projecte nacionalista. Si aquesta sensació de no ser carn ni peix incomoda els simpatitzants actuals, el Bloc podria no obtenir els resultats electorals que es vindiquen. «No es poden tenir la mare i els pardalets», fa la dita popular. En realitat, el progressisme i el valencianisme que propugna el text de la ponència podrien tenir cabuda, perfectament, al si del PSOE, posem per cas. De tota manera, imagine que la redacció haurà rebut moltes esmenes. Ja es veurà com queda la cosa.

La vigència dels partits d'esquerra

La creació de partits polítics no és una innovació absoluta de les revolucions burgeses dels segles XVIII i XIX. Ja existien precedents molt antics. Al segle XIII, posem per cas, les oligarquies de les ciutats estat italianes estaven alineades a dos bàndols irreconciliables: els güelfs i els gibel·lins. Güelfs és el nom que rebien els partidaris de la política papal, enfrontats als gibel·lins. Aquestes faccions polítiques havien sorgit en Alemanya a la mort de l’emperador Enric V (1125); els güelfs, partidaris del papat, foren dirigits pels ducs de Baviera, descendents del duc Welf, de qui prengueren el nom, i els gibel·lins ho foren pels Waiblingen, que també els donaren nom, anomenats després Hohenstaufen en convertir-se en ducs de Suàbia. Aquests lluitaven per un poder imperial fort i contra el poder temporal del papa.

L’enfrontament entre la Santa Seu i l’emperador Frederic I Barba-roja pel dominium mundi trasplantà aquesta divisió a Itàlia, on les faccions preexistents en cada ciutat, obligades a prendre partit, s’inclinaren pel bàndol papal o per l’imperial segons llurs interessos locals, afinitats o rancors. Ni güelfs ni gibel·lins no tingueren mai cap ideologia precisa i uniforme. Pot constatar-se només una preponderància güelfa a les ciutats de govern comunal (Florència, Perusa, Bolonya i Pàdua). Les senyories (Milà, Verona, Màntua...) foren gibel·lines, bé que hi hagué excepcions notables, com la dels Este de Ferrara, que eren güelfs.

Fins al primer quart del segle XIV, les lluites aferrissades entre güelfs i gibel·lins dins de cada ciutat i entre unes ciutats i altres anaren lligades a les vicissituds de la política imperial a Itàlia. Després, aquests noms designaren només les faccions adversàries dins de cada ciutat, que responien a diversos interessos polítics i econòmics (sovint familiars) purament locals. A les ciutats on el triomf d’un dels partits suposà l’exili definitiu dels vençuts (els gibel·lins a Florència i a Bolonya, els güelfs a Pisa), els vencedors i llurs descendents només tingueren interès a conservar l’antic nom per justificar l’usdefruit exclusiu del poder i, sobretot, l’administració dels béns dels exiliats.

Al segle XVIII, els partits continuaren sent l’expressió ideològica de les oligarquies: els conservadors defensaven la vigència de l’Antic Règim; els liberals, en canvi, propugnaven els nous postulats de la burgesia triomfant als processos revolucionaris. A partir, però, de la Revolució Industrial, els grups que representaven els interessos de les masses proletàries (els socialistes utòpics, els marxistes) reclamaren que se sentís també la veu dels desheretats i vindicaren l’acció política a través dels partits obrers. Redimir i integrar l’enorme massa dels “pàries de la terra” (com resa la lletra de La Internacional) era la finalitat d’aquests partits. Als països desenvolupats, aquesta finalitat sembla estar aconseguida. Encara queden, certament, persones excloses dels avantatges de què gaudeix la majoria social, però les classes mitjanes i l’Estat del Benestar han experimentat una expansió impensable a primeries del segle XX.

Ara, els pàries són bàsicament els habitants del tercer món. Al primer món, s’ha desintegrat la vella estructura de classes (que comptava amb xarxes de solidaritat col·lectiva alineades a una i altra banda del conflicte entre capital i treballadors). En bona mesura, aquestes xarxes han estat eliminades. Ara només hi ha una mera agregació d’interessos privats guiats per l’egoisme individual. Com que tothom adora el “vedell d’or”, els camarades d’antany han esdevingut competidors oportunistes. Els àmbits públics i la societat civil es van privatitzant a poc a poc. I com més va, més augmenta el desclassament. La globalització ha incrementat tant la flexibilitat i la mobilitat laborals, que fa pràcticament impossible la reconstrucció de nous lligams solidaris.

L’arribada de treballadors immigrants per a ocupar els estrats inferiors de la piràmide laboral ha generat un sentiment de rebuig entre els autòctons que competeixen amb ells per l’accés als serveis públics. En conseqüència, el concepte de “poble” (i el de “classe treballadora” o “classes populars”), esgrimit per l’esquerra per a mobilitzar la participació ciutadana, va perdent significació en ser desmentit per la realitat multicultural i fragmentada. La causa principal de la dretanització experimentada en molts indrets (el País Valencià entre ells) és la descapitalització social de l’esquerra, produïda per la desintegració del teixit civil que cohesionava les classes treballadores, avui més fragmentades i dividides que mai. No és, per tant, casual que, en aquest context, els partits d’esquerres es troben davant d’un dilema: què és millor, copiar les propostes de la dreta (revestint-les d’un rostre més humà) o revisar profundament les estratègies i els valors propis, per tal de recuperar l’espai electoral perdut?

Concurs de blogs

EL BLOC “TONI CUCARELLA EN ROBA DE BATALLA” ESCOLLIT

EL MILLOR DE LES COMARQUES CENTRALS

El jurat del premi organitzat per El Penjoll Art de Paraula

distingeix també una desena de blocs en diferents categories

El blog En roba de batalla, de l’escriptor xativí Toni Cucarella, ha estat escollit com el millor bloc de l’any 2008 a les Comarques Centrals Valencianes en el primer concurs organitzat pel blog El Penjoll Art de Paraula i que ha comptat amb un gran nivell de qualitat i participació. A més del bloc de Cucarella, el jurat ha distingit una desena de blocs, en les diferents categories, entre els tres finalistes de la votació popular celebrada prèviament. Els guanyadors per cadascuna de les categories són els següents:

Art i audiovisual: A TA MARE VA QUE FUMES!

Associacions socioculturals: CASAL JAUME I- LA SAFOR-VALLDIGNA

Educació: DEPARTAMENT DE LLATÍ DE PEDREGUER

Esports: CLUB DE PILOTA VALENCIANA VALIRATLLA CASTELL DE CASTELLS

Humor: LES DONES NO SOM (TAN) COMPLICADES

Informació i notícies: EL MIRADOR VALENCIÀ

Literatura: NAUSICA

Mediambient: PEL PAISATGE AL PAÍS VALENCIÀ

Miscel·lània: HIC ET NUNC

Política: TONI CUCARELLA EN ROBA DE BATALLA

...

El jurat, format per l’escriptor i actor Elies Barberà, l’especialista en periodisme digital Jesús Badenes, l’escriptor i periodista Xavier Aliaga, la professora i investigadora Raquel Casesnoves i el professor Joan Benlliure, va escollir entre els guanyadors el que considerava el millor blog en general de les Comarques Centrals Valencianes, distinció que ha anat a parar al blog Toni Cucarella en roba de batalla. Els criteris que els membres del jurat hem tingut en compte per deliberar entre els blogs participants han estat:

· Votacions prèvies dels lectors d’El Penjoll.· Antiguitat del bloc i periodicitat en els posts.
· Accés i navegabilitat còmodes als diferents continguts.
· Diversitat de materials: vídeos, àudios, fotos i enllaços.
· Correcció en l’ús de la llengua.

Els membres del jurat han volgut felicitar “la tasca de tota la gent que ha fet possible la creació d’eixa realitat virtual valenciana. Així com la nostra emoció en comprovar que som molts els que encara tenim coses a dir”.

El Penjoll Art de Paraula. 21 de gener de 2009