diumenge, 15 de febrer de 2009

l’objecció de consciència

Cada vegada s’estén més l’objecció de consciència. Abans, determinacions com ara convocar una manifestació o declarar-se objector de consciència solien ser privatives de l’esquerranisme —o del progressisme, si us sembla millor—. Ara, se’n fa ús de manera molt abusiva. Tan l’objecció com la manifestació adquireixen sentit ple quan s’exerceixen contra una dictadura. Sota els règims dictatorials, l’una i l’altra són els únics instruments incruents amb què compta qui batalla per aconseguir els drets més elementals. En arribar la democràcia, però, aquests mecanismes de lluita pacífica són objecte de múltiples adulteracions. La més habitual s’esdevé quan el dret de manifestació, posem per cas, és exercit pel poder polític, és a dir, per un govern. Contra qui s’ha de manifestar un govern? Contra si mateix? Crida l’atenció que els governants encapçalen manifestacions exigint tal o qual cosa. Qui ha d’exigir coses serà, en tot cas, qui manca de poder; una manifestació sempre es convoca per a reivindicar alguna cosa davant del poder. Per tant, la desfilada de dignataris o governants darrere de pancartes s’hauria de circumscriure a circumstàncies força extraordinàries —un intent de cop militar, per exemple—. Igual s’esdevé amb l’objecció de consciència. Cada vegada s’hi apel·la més. I és fa amb finalitats absolutament espúries. A casa nostra, els primers objectors coneguts foren aquells barbuts pacifistes que es negaven a fer la mili. Ara, l’objecció la solen exercitar els elements més reaccionaris de l’espectre ideològic, fent servir coartades que casen mal amb el caràcter democràtic del nostre ordenament. S’al·lega l’objecció per a no cursar una matèria acadèmica que el Tribunal Suprem ha declarat perfectament ajustada a dret, o per a no assistir avortaments legals —la immensa majoria de ginecòlegs de la sanitat pública es nega a practicar-los—. I si els poders públics (el legislatiu sobretot) no fiquen dics, l’onada amenaça d’estendre’s a altres matèries o assumptes, com ara la celebració de certes formes de matrimoni, l’acceptació del testament vital, l’eutanàsia, etc. Darrere d’aquestes objeccions, està —no podia ser d’altra manera— l’Església. La seua jerarquia, que des d’èpoques històriques remotes sempre ha aplicat un barem ben estret als no catòlics, reivindica ara que a ella se li aplique un tan ample com el túnel de Sant Gotard. On anirem a parar?