dilluns, 25 de maig de 2015

L’endemà

Avui ha sortit el sol com tots els dies. Jo m’he alçat a la mateixa hora de sempre. He anat al meu treball com d’habitud. Tanmateix, una estranya sensació embargava el meu estat d’ànim. Era l’endemà de la nit anterior. Aparentment, tot continuava al seu lloc: l’home que passeja el gos per davant de ma casa, el quiosc de l’Hort de Mora, les set rodones que el meu cotxe ha de vorejar durant el trajecte fins a Moixent...  Però la reverberació de l’aire era distinta. Deu ser aqueixa capacitat nostra per a la prosopopeia, aqueixa inclinació tan humana a personificar les coses. Havia acabat un cicle i començava un altre. Fins els rastells de les voreres semblaven anunciar-ho. Vint anys són molts anys. Els joves nascuts en 1995, que tenen ara vint anys, no han conegut altre burgmestre que el patró defenestrat pel seu partit i pel veredicte de les urnes. S’inicia, per tant, un nou temps. Tots —excepte els perdedors— volem oblidar el passat. Tots desitgem un avenir ple de lluïssor. Preguem que els nous consellers esquiven amb èxit el desert de terra cremada que ens han deixat les hosts derrotades. Que així siga. Amén.