diumenge, 24 de maig de 2015

El dia de reflexió

Abans d’esclatar l’escàndol de les gravacions comprometedores, el cacic provincial ja tenia escasses perspectives de ser elegit novament alcalde del seu poble; les enquestes auguraven un resultat electoral catastròfic. A pesar de tot, decidí d’encapçalar la llista municipal del seu partit. Com és més espavilat del que hom pensa, el cacic sabia que les seues possibilitats de repetir com a patró provincial no havien desaparegut del tot; la plèiade de plataformes d’indignats, partits i partidets nous, i candidatures independents, adobada per la crisi, no anava a comptar amb representació en l’administració provincial —a més, els líders d’una nova formació neoliberal, persones de confiança, li havien promès el recolzament si calia. Aquesta mateixa formació, que espera obtenir uns grans resultats electorals, també podia recolzar el cacic al seu feu local. Per tant, no s’havia de descartar res. L’alcaldia no estava definitivament perduda. Naturalment, tot això s’esdevenia al pleistocè; en política, tres setmanes són una eternitat.

Com que alguns dels seus antics col·legues l’havien abandonat —les rates són les primeres que abandonen un vaixell que s’afona— i era precisa una renovació que aturés la possible sagnia de vots, el patró confeccionà una llista electoral més presentable que d’habitud. Es desempallegà de tota la rècula de llauners, guixaires i pianistes, i els substituí per professors (ell que sempre s’havia burlat dels mestres, «eixos gilipolles que diuen aleshores i gairebé»), advocats, altres titulats universitaris i alguns empresaris. Cridaven l’atenció el número tres de la llista, un doctor en Història, i la número set, una escriptora i professora de Valencià diplomada en Magisteri i llicenciada en Filologia Hispànica. El professor d’Història estava doblement agraït; des que era director del centre d’estudis provincials, no tocava clarió —amb un currículum com el seu, donar classe tots els dies a xiquets d’ESO era molt dur— i havia aconseguit clavar el cap d’un brot a la corporació provincial. La professora de Valencià no tenia plaça definitiva en cap institut de la rodalia —una regidoria assegurava una comissió de serveis a prop de casa.

La gent que els coneixia estava bocabadada; aquests docents havien elegit un mal moment per a figurar en la llista del patró provincial, suspès de militància pel seu partit. El futur polític de l’aspirant a revalidar l’alcaldia era negre, molt negre. Cada dia es coneixien nous detalls de la trama corrupta en què semblava estar involucrat. Si esdevenia un empestat, perdria la majoria municipal i ningú no voldria pactar amb ell. El patró començava a dubtar. Viaje a ninguna parte es titula una magnífica pel·lícula de l’actor i director de cine Fernando Fernán Gómez. I un viatge a cap lloc semblava haver iniciat la llista electoral del polític defenestrat. Però passaren algunes setmanes i els electors de la ciutat i les pedanies comprovaren bocabadats que els dubtes del polític eren totalment simulats; mentre deia meditar la retirada, les offsets imprimien milers de pasquins amb la seua foto i aquest lema: «Vota al patró. Ara més que mai.» La contrada estava inundada d'octavetes, cartells, pancartes, opuscles i tanques amb l'eslògan.

Tothom sospitava que els seus anteriors companys de partit tancaven els ulls. Potser imaginaven que el cacic conservava, adobades amb una mica de victimisme, sobres de carisma suficients per a obtenir un bon grapat de vots. ¡Coses dels polítics! Ja estaria pactat que, l’endemà dels comicis locals, un cop sabuts el resultats electorals, l’home renunciés immediatament a la seua acta de regidor —qui havia estat patró totpoderós durant vint anys difícilment suportaria seure als escons de l’oposició. ¿Però què farien alguns dels professors, advocats i empresaris que havia reclutat per a la llista municipal? ¿Presentarien també la dimissió? En açò, les opinions dels ciutadans estaven dividides: segons uns, no estava descartada la possibilitat d'un pacte de dretes amb la formació neoliberal (corren remors que el líders d’aquesta formació només han ficat una condició: que desaparega el baró); segons altres, com anava a guanyar l’esquerra, els mestres dimitirien, deprimits per haver errat els càlculs.