Noves esglésies?

De vegades, certs partits actuen com a veritables esglésies. Recorde que Joan Amades, al Costumari català, citava unes afirmacions de Primitive culture, obra de l’etnògraf Taylor: «Quan uns hàbits o costums han arrelat profundament en l’esperit humà, llur pèrdua i destrucció completes esdevenen gairebé impossibles i sobreviuen a través de segles i més segles, més o menys adulterats i adaptats al corrent del temps...» És, ni més ni menys, el que passa a les nostres societats amb la noció de pecat. Dos mil anys d’existència del dogma cristià han acabat imbuint de tal manera aqueixa noció i els seus correlats —la salvació i el càstig—, que partits d’arrel marxista —i, per tant, refractaris al concepte religiós de transcendència— continuen postulant principis vinculats al pecat, bé que a primera vista hi puguen semblar aliens. M’explicaré millor: l’Església Catòlica sempre ha estat preocupada per la salut de la nostra ànima; ara, alguns partits d’esquerra estan exageradament preocupats per la salut del nostre cos. Obliden, uns i altres, que la salut personal és un assumpte prioritàriament individual. Ni l’Església, ni l’Estat, ni les ideologies polítiques pinten fava en un assumpte que és bàsicament privat. En tot cas, l’Estat s’haurà de preocupar de promoure uns serveis sanitaris de qualitat, la higiene pública i totes les campanyes que calguen per a prevenir les malalties. Puc entendre que el capitalisme rampant —les companyies d’assegurances, posem per cas— estiguen preocupades per la meua salut individual i en vulguen conèixer els detalls. Però trobe extemporànies les pretensions de l’esquerra d’esdevenir responsable absoluta del meu cos. El govern socialista, per exemple, sembla voler rellevar l’Església en matèria de prohibicions: va desfermar un atac en tota regla contra el vi —que acabà, afortunadament, en marxa enrere—; ha prohibit totalment el tabac a tota mena d’espais públics tancats; ara, ens ha anunciat la imminent prohibició de córrer massa per les autovies i per les autopistes. I sempre adduint raons bonhomioses: és pel bé de vostè, per la seua salut o la de la seua butxaca. I no pensem que les influències venen només del catolicisme. Fa uns anys, els laboristes britànics pretenien castigar tots els pecadors que acudien als centres públics de salut. S’arribà a estudiar —ignore si finalment es va posar en pràctica— la possibilitat d’enviar al final de les llistes d’espera dels serveis sanitaris els obesos, els drogoaddictes, els alcohòlics, els fumadors... Castigats per viciosos! I allò més inquietant és que el nombre de rèprobes encara podria haver-se ampliat amb homosexuals afectats de SIDA, sifilítics... S’hauria acabat punint, ja es veu, la gent que peca de gola o que contravé el sisè manament... ¿Com és possible que les jerarquies eclesiàstiques es queixen del relativisme laïcista? Si els governs d’esquerres estan plens de rectors!