El dia de la dona treballadora

La instauració del 8 de març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora és fruit de diversos avatars. Sovint s'atribueix la commemoració a l'incendi esdevingut el 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York, en què moriren unes cent obreres que s'hi havien tancat, declarant-se en vaga. Però en realitat, en aquesta ciutat s’esdevingueren tres incendis: un primer en 1857, durant una vaga de treballadores del tèxtil, l’esmentat de 1908, a la fàbrica Cotton, i un altre a la Triangle Shirtwaist Company, el dia 25 de març de 1911. En aquest últim incident van morir 142 obreres —la majoria immigrants joves— que l'any anterior havien protagonitzat una vaga per a demanar millores laborals. Així doncs, la primera Diada de la Dona fou celebrada per les socialistes nord-americanes el 19 febrer de 1908. A Europa, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, celebrada el 1910, Clara Zetkin proposà la conversió d’aquesta data en diada internacional, per tal de promoure el sufragi femení. A partir de 1911, doncs, les dones europees també van estar celebrant la diada el 19 de febrer.

Però des de la sortida al carrer —en protesta per la manca d'aliments— d’un grapat de dones russes, el 8 de març de 1917, el Dia Internacional de la Dona Treballadora passà a celebrar-se el 8 de març. En Europa, per tant, s’acompleix enguany el primer centenari d’aquesta celebració. I amb tal motiu, avui voldria fer una reflexió sobre les funcionàries. Sí, ja sé que està de moda, en aquests moments, blasmar contra el funcionariat. Però m’agradaria recordar que és precisament a la funció pública on la dona ha assolit les cotes més elevades d’igualtat. Al món de l’empresa privada, encara hi ha sostres —de cristall, diuen— difícils de superar: hi ha poquíssimes dones en càrrecs executius i les discriminacions laborals i salarials estan a l’orde del dia. A la funció pública, en canvi, la màxima «a igual treball, igual salari» s’acompleix al peu de la lletra. Tant als serveis generals com a determinats sectors —la salut, l’ensenyament o la justícia, posem per cas—, la funció pública està molt feminitzada. Potser per això, als centres d’ensenyament s’observa una tendència generalitzada entre les xiques a perseverar en els estudis; les alumnes deuen intuir que tindran, si estudien, més possibilitats d’accedir a la funció pública i d'assegurar, per aquesta via, un treball digne i la consegüent independència econòmica.

L’absentisme, en canvi, és infinitament superior entre els xics —que, durant l’època d’esplendor del rajol, abandonaven els instituts en massa. Tenim, per tant, uns serveis públics amb un nivell de qualitat mitjana destacable gestionats, bàsicament, per mans femenines. (Naturalment, també hi ha sectors de l’administració —la justícia, per exemple— manifestament millorables.) Però malgrat aquesta feminització de la funció pública, també existeixen en el sector els sostres de cristall: hi ha moltes jutgesses, però poques magistrades del Tribunals Superiors, Suprem o Constitucional; hi ha una plèiade de professores, però una minoria de directores d’institut, catedràtiques, deganes o rectores d’universitat; a les acadèmies, hi ha una majoria aclaparadora de barons per a penes un petit grapat d'acadèmiques. Els principals obstacles que ha de superar la funcionària, per tal d’aconseguir la plena igualtat, són evidents: la impossibilitat, en molts casos, de conciliar les obligacions laborals amb les familiars, i l’aposentament d’una gerontocràcia masculina als esglaons més elevats de l’administració. És qüestió de temps que aquesta gerontocràcia acabe desapareixent per llei natural, però els polítics neoliberals porten temps proclamant la seua intenció d’aprimar els serveis públics, de privatitzar-los. Si finalment s’acompleixen els seus propòsits, les principals víctimes seran, una vegada més, ja ens ho podem imaginar, les dones, majoritàries al sector públic.