Les terres d’Osca, als estreps dels Pirineus, evoquen, a cada passa, els temps en què es va formar l’antiga Corona d’Aragó. Un dels llocs emblemàtics és el monestir de Sant Joan de la Penya, el més important d’Aragó a l’alta Edat Mitjana, situat al sud-oest de Jaca. Les muntanyes que envolten l’indret foren habitades poc després de la invasió musulmana. L’origen llegendari del Regne d’Aragó se situa precisament en la cova que aixopluga el monestir. Uns guerrers cristians hi nomenaren cabdill, per aclamació, Garcia Ximenes, que els hauria de menar a la reconquista de les terres de Jaca i Aïnsa, capital del Sobrarb. La presa d’Aïnsa s’esdevingué el 724. Una llegenda conta que, tot i ser superiors les tropes musulmanes, els cristians guanyaren la batalla gràcies a l’aparició d’una creu ardent en una carrasca. Els reis de Pamplona García Íñiguez i Galindo Aznárez I, comte d’Aragó, afavoriren el monestir. García Sánchez I concedí als monjos dret de jurisdicció (els successors fins a Sanç el Gran continuaren aquesta política de protecció). Tot i existir un cenobi anterior al segle XI, Sanç el Gran impulsà la construcció en 1026 d’un de més importància. En 1071, Sanç Ramires cedí el conjunt als monjos cluniacencs i afavorí la seua reforma. En aquell moment s’alçà el conjunt que avui es conserva. La construcció del claustre finalitzà ja entrat el segle XII. Durant el regnat de Sanç Ramires d’Aragó, el monestir adquirí gran protagonisme, esdevenint panteó dels reis d’Aragó. Dos incendis, esdevinguts en 1494 i 1675, devastaren el conjunt. Arran del darrer, es construí el monestir nou. El vell fou declarat monument nacional el 1889.
A finals del segle XI, els monjos decidiren encarregar a un autor anònim (conegut com el mestre de Sant Joan de la Penya) la fàbrica dels capitells per a les columnes del claustre que estaven bastint, potser per a substituir altre anterior. El petit recinte oferia un tancament diàfan en forma d’arcades separades per columnes. Els arcs estaven rematats per sanefes amb el típic taqueado jaqués. El mestre desenvolupà un programa d’escenes bíbliques que representen l’anunci als pastors, la nativitat, l’anunciació, l’epifania, el baptisme i la circumcisió de Jesús, l’últim sopar, episodis sobre Caín i Abel, la creació d’Adam i Eva, l’expulsió del paradís... També hi ha motius geomètrics i vegetals. Com que el monestir entrà en franca decadència a partir de la segona meitat del segle XII, el mestre anònim només elaborà els capitells de dues ales. Quasi tots els relleus estan dominats por un horror vacui molt accentuat. Destaquen les contorsions d’algunes figures, per tal d'emmotllar-se al volum dels capitells. Llurs gestos són exagerats, quasi teatrals. S’accentuen els ulls i la boca, i es confereix caràcter narratiu a les escenes. Quant a les formes, se sotmeten a esquemes geomètrics que ho dominen tot: des dels rostres o els plecs dels vestits, fins als moviments dels cavalls o de la mateixa aigua que es vessa d’un gerro.
Al pis superior es troba el Panteó Reial. En ell, durant cinc segles, s’enterraren alguns dels monarques d’Aragó i Navarra. El seu aspecte actual data del segle XVIII. Els reis d’Aragó hi foren sepultats en tombes de pedra col·locades en tres ordes superposats i embotides a la roca (a la vista, sols es presentaven els peus dels fèretres). El panteó ocupa les dependències de l’antiga sagristia de la església alta, del segle XI; fou reformat per Carles III en 1770, seguint les indicacions del comte d’Aranda, que volgué ser enterrat a l’atri. La reforma sols afectà la decoració, quedant els sepulcres al mateix lloc; s’alçà davant d’ells una paret en què es col·locaren làmines de bronze amb inscripcions i medallons amb relleus que representen escenes de batalles llegendàries, i es distribuí per la sala gran profusió d’estucs i marbres. El panteó alberga les restes dels monarques navarresos que regnaren en Aragó, els primers comtes aragoneses i els tres primers reis de la dinastia ramirenca, Ramir I, Sanç Ramires i Pere I, juntament amb les seues esposes. Poc abans de visitar les pedres venerables, el passat més d’abril, la neu havia estès un mantell enlluernador pels paratges muntanyencs que envolten la contrada.
Al pis superior es troba el Panteó Reial. En ell, durant cinc segles, s’enterraren alguns dels monarques d’Aragó i Navarra. El seu aspecte actual data del segle XVIII. Els reis d’Aragó hi foren sepultats en tombes de pedra col·locades en tres ordes superposats i embotides a la roca (a la vista, sols es presentaven els peus dels fèretres). El panteó ocupa les dependències de l’antiga sagristia de la església alta, del segle XI; fou reformat per Carles III en 1770, seguint les indicacions del comte d’Aranda, que volgué ser enterrat a l’atri. La reforma sols afectà la decoració, quedant els sepulcres al mateix lloc; s’alçà davant d’ells una paret en què es col·locaren làmines de bronze amb inscripcions i medallons amb relleus que representen escenes de batalles llegendàries, i es distribuí per la sala gran profusió d’estucs i marbres. El panteó alberga les restes dels monarques navarresos que regnaren en Aragó, els primers comtes aragoneses i els tres primers reis de la dinastia ramirenca, Ramir I, Sanç Ramires i Pere I, juntament amb les seues esposes. Poc abans de visitar les pedres venerables, el passat més d’abril, la neu havia estès un mantell enlluernador pels paratges muntanyencs que envolten la contrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada