dimecres, 26 d’agost de 2009

Com un formatge de Gruyère

Divendres passat, el president del Congrés dels Diputats fou traït pel seu inconscient. «En Espanya, només es punxa el telèfon als roïns», proclamà durant una passejada per Salobre, el seu poble nadiu a la província d’Albacete. En realitat, volent tranquil·litzar Rajoy («Tu ets dels bons», li venia a dir), establí una línia divisòria entre bons i dolents, i amollà que els aparells de l’Estat només espien els dolents. Tot seguit, adonant-se de la ficada de pota, volgué matisar la seua afirmació amb aquestes altres paraules: «Les punxades telefòniques les autoritzen els jutges per a escoltar els roïns, els assassins i els terroristes o llurs còmplices». En altres paraules: s’escolta els delinqüents, però també (atenció!) els “roïns”. Una relliscada verbal? Un atac de sinceritat? Jo m’inclinaria per una barreja d’ambdues coses: “roïns” serien, per a Bono i els qui pensen com ell, totes les persones que no combreguen amb el pensament únic, els nacionalistes exacerbats de diversa mena, els individus que se situen fora del sistema... És a dir, la gent que cal tenir vigilada de ben a prop. Sabíem, des de fa molt de temps, que les escoltes i el control reservat dels adversaris polítics eren pràctiques generalitzades (sabíem fins i tot que s’aplicaven als propis companys de partit, com demostra el recent afer de Madrid). Ara, però, ja podem estar tranquils, perquè ens hem assabentat, per boca de l’antic ministre de Defensa, que tots els discrepants podem tenir les comunicacions més foradades que un formatge de Gruyère. Riu-te tu de The Conversation (La conversació), el magnífic film rodat per Francis Ford Coppola el 1974. Tenint en compte el progrés tecnològic que han experimentat els mitjans electrònics per a la captació d’imatges i so (i el paral·lel desenvolupament de les telecomunicacions), esgarrifa pensar allò que podria estar passant.