dissabte, 15 d’agost de 2009

El sopar que ja no farem



El dia clarejà trist, dissabte passat. La nit anterior, havia mort Vicent Montés. Des de llavors, diverses persones han fet els elogis corresponents, posant de relleu el seu magnífic historial com a professor universitari i magistrat del Tribunal Suprem. Fou un jove brillant; després de llicenciar-se a València, amb premi extraordinari, aconseguí de ser pensionat a Bolonya, ciutat on enllestí el doctorat, amb un treball sobre usdefruits guardonat per la seua excel·lència. Trepitjà indrets —la Università degli Studi o el Collegio di Spagna, fundat pel cardenal Gil Álvarez de Albornoz— on ja havien estat, al segle XIV, els cosins Lluís Joan del Milà i Borja i Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI). En tornar a Espanya, ocupà càtedra de Dret Civil a les universitats d’Oviedo, Múrcia i, finalment, València. Des d’aquesta darrera, Montés impulsà el naixement de l’Escola Valenciana de Dret Civil (havia heretat, a través de Díez Picazo, els ensenyaments d’un dels pares del dret civil espanyol, Castañ Tobeñas).

Vicent, home progressista i pròxim al socialisme (significat a la transició per la seua defensa de les llibertats), fou docent de vocació. El seu llegat és impressionant: trenta doctors, una desena de catedràtics i una vintena de professors titulars. Va compaginar la docència i l’exercici de l’advocacia (arribà a ser membre de l’acreditat bufet Cuatrecasas). Pel seu prestigi, fou investit, fa quatre anys, amb la toga del Tribunal Suprem. La mort ha truncat, però, altre reconeixement; el pròxim setembre, s’havien de complir els últims tràmits per a ser nomenat doctor honoris causa de la Universitat de València. Tot açò ha estat recordat, aquests dies, per molts col·legues seus. Tanmateix, a mi m’interessen aspectes diferents de la personalitat polièdrica de Vicent, home caracteritzat per la vitalitat, la generositat i l’amor a la seua terra.

Recorde que ell i la seua dona, Empar Reig (nascuda a Xàtiva), van estar a la nostra ciutat l’1 de juny del 2007; Vicent havia de presentar el número 13 de la revista Papers de la Costera (era soci de primera hora —fundador, podríem dir— de l’Associació d’Amics de la Costera). Els dos vingueren acompanyats del magnífic fotògraf Xavier Mollà i la seua esposa. Aquell dia, res no permetia presagiar la malaltia imminent i greu del nostre convidat. Vicent mantenia molts vincles afectius amb Xàtiva: hi tenia nombrosos amics (Joan Juan, posem per cas, també seia amb nosaltres a la taula de presentació). Llavors ho ignoràvem tots, però les fotos d’aquell acte anaven a ser irrepetibles. Al seu parlament, Vicent repassà els anys de lluita pel redreçament del País i la salvaguarda del nostre patrimoni cultural, reivindicà la recuperació del nostre dret foral i ens encoratjà a seguir lluitant contra les adversitats (sense saber-ho, ens estava deixant un veritable testament).

Més tard, soparem en un restaurant del carrer la Reina i férem la xerradeta corresponent. Parlàrem de política, de les vinyes que envoltaven sa casa a Fontanars dels Alforins, del raïm que s’hi produïa... Ens digué que havíem d’anar a l’heretat, una nit, a sopar i tastar els seus vins. Sí, Vicent Montés era un personatge ple d’humanitat i sentit de l’humor. El record d’aquell dia de juny em vingué al cap, com un llampec momentani, dissabte passat, quan el vaig veure, tot sol i voltat de flors, a la capella ardent (ja era tard i tothom havia marxat a l’església dels franciscans, on s’anava a celebrar el seu funeral). Rarament preste atenció als sermons que es pronuncien davant dels taüts. En aquesta ocasió, però, vaig escoltar amb atenció les paraules de l’oficiant, Ramir Reig: «Vicent ha estat llum del món —del seu món, del món particular que envolta cadascú de nosaltres— i sal de la terra, de la seua terra».

El sacerdot i amic passà revista als àmbits que Vicent havia il·luminat amb la seua bonhomia i recordà el seu amor als familiars i als amics, a la Universitat i al seu País. Evocà, per exemple, la presència de Vicent, juntament amb altres companys també desapareguts (com ara Alfons Cucó) als primers aplecs del Puig. La millor lloança la vaig escoltar, però, quan sortia del temple, de boca d’uns homes majors d’Ontinyent que parlaven en veu baixa: «S’ha anat el millor que teníem; ja no podrem tornar a esmorzar amb ell». Jo vaig pensar en la meua pròpia frustració, en aquell sopar pendent que ja mai no farem.

(publicat a Levante-EMV, el 15/08/09)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

LLetgit a un blog. Digne d´anàlisi.
per eixò el porte açí, perquè el comenteu. De segur que Ximo discrepa un poquet.



UNA VECINA DEL ALCALDE ha dit...

Alfonso es un hombre honrado, trabajador, listo como pocos,
que primero utilizó sus capacidades para sus negocios, y después, por
civismo setabense, se puso al servicio de su ciudad Xàtiva.
Un poco impulsivo algunas veces,es cierto;tal vez le faltan los cinco años de carrera de Derecho,que templan el intelecto, pero ése es otro mérito suyo, estar donde está sin pasar por ahí.Y de haber tenido su carrera de Derecho, con toda seguridad habría podido ser conseller o incluso President. Mi opinión.

Ximo ha dit...

Ja he alertat vàries vegades sobre la confusió on cauen moltes persones que no acaben de distingir entre intel·ligència natural i cultura lletrada:

http://ximocorts.blogspot.com/2007/11/la-ignorncia-de-lalcalde.html

http://ximocorts.blogspot.com/2007/11/les-carncies-del-batlle-de-xtiva.html

http://ximocorts.blogspot.com/2008/04/fins-al-dia-que-les-granotes-crien-pl.html


Quant a l’honradesa de l’alcalde i el seu esperit de servei a la col·lectivitat... aii, és que m’entren unes ganes de riure irrefrenables!

Te tota manera, anònim, et faig notar que aquest post està dedicat a la memòria d’un amic desaparegut. Si vols, en altra ocasió, podem canviar impressions sobre l’honestedat i vocació de servei d’Alfonso.