dijous, 13 d’agost de 2009

La botella mig plena o mig buida

Fa uns dies, l’amic Vicent Álvarez contestava, a les planes del Levante-EMV, un article meu anterior sobre Pérez Contel. Em fa por que aquest intercanvi d’opinions, esdevinga una mena d’elucubració sobre la teoria de la botella mig plena o mig buida. Deia Vicent: «A l’hora de jutjar una persona, cal considerar el conjunt de la seua trajectòria vital». D’acord! Afegia, tot seguit: «Les persones solem tenir contradiccions». Totalment d’acord! Finalment, concloïa: «Aquestes contradiccions s’aguditzen en certes circumstàncies —en una guerra, per exemple—». No puc sinó mostrar absoluta conformitat amb allò que deia Vicent.

Ara bé —i ací comencen les discrepàncies—, 26 anys (un quart de segle) de la vida professional d’una persona no es poden considerar capítol menor o breu parèntesi. Durant els anys seixanta i principis dels setanta del segle XX, un director d’institut tenia facultats de les quals Pérez Contel féu ús i abús. Recorde, per exemple, el cas de dues administratives que anaren al carrer. Una d’elles, Lolita Sáez, plorava amargament; donada la seua edat, ignorava si trobaria altra feina. I és que els responsables dels centres d’ensenyança estatal eren per regla general persones servilment obedients a les consignes de la superioritat però despòtiques amb llurs subordinats.

S’ha dit que Pérez Contel era un magnífic professor. Respecte d’açò, em ve al cap l’anècdota que contava un pintor de prestigi, antic alumne del Josep de Ribera. Quan el vell catedràtic veié l’obra d’aquest artista, li preguntà: «Tu estaves a l’institut?». El pintor contestà: «Sí! Estava en un racó de la seua classe, intentant que vostè m’aprovara». Altres alumnes del catedràtic recorden també les apropiacions —pràctica habitual entre molts doctes locals, ja ho sé— de petites peces artístiques durant les visites als monuments xativins —a l’església de Sant Pere, per exemple—.

Un cop acabada la dictadura, l’antic comunista volgué participar de la glòria i el reconeixement que eren dispensats a altres companys de generació amb un comportament infinitament més decorós. Però el reconeixement cívic només es reserva a les persones abnegades. I des del meu punt de vista, Rafael Pérez Contel no va tenir a Xàtiva una conducta abnegada. El seu capteniment no fou ni tan sols acomodatici; fou servil amb les autoritats franquistes. S’entén, per tant, que molts xativins quedaren sorpresos, quan una part del grup municipal socialista decidí nomenar-lo fill adoptiu de Xàtiva. De tota manera, això ja és un capítol tancat de la nostra història.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

No suelo coincidir en tus opiniones, vemos la vida de una forma bien distinta, pero en este caso, y es la única vez que lo he hecho, te felicito públicamente por tus artículos sobre Perez Contell. Coincido absolutamente.

Ximo ha dit...

T’agraïsc la felicitació, encara que siga anònima, però preferiria coincidir amb tu en altres coses —no sols en aquesta—. Pot semblar que només em felicites perquè li done “canya” a un antic comunista.

Anònim ha dit...

Yo también preferiria que coincidieras conmigo en muchas otras. No suelo catalogar a la gente políticamente, (seria ese posiblemente un ejemplo de los aspetos que nos diferencian). Tu crítica a Contell no la traduzco al comunismo ni al franquismo. Simplemente aplaudo tu valentia al opinar, con la elegancia que caracteriza tu literatura, públicamente sobre semejante zascandil fascistoide. Un miserable siempre será un miserable. Aquí, y en la China popular. Muchas gracias por la deferencia al contestarme. Saludos.

Ximo ha dit...

Gràcies de nou. I t’assegure que no és la meua intenció catalogar ningú de manera apriorística. Em sabria greu donar aqueixa impressió. De fet, en molts dels meus escrits, m’esforce per fer veure que, sovint, els assumptes polèmics tenen caràcter transversal, és a dir, que la línia divisòria entre unes postures o altres no és ideològica; generalment, té més a veure amb altra mena de factors: interessos materials, qüestions personals...

Salut!