divendres, 14 d’agost de 2009

Un concurs en hores baixes

«No hi ha res quiet a l’univers. Unes formes sempre són trànsits a altres», deia Pablo Palazuelo el 1966. Per a aquest pintor, gravador i escultor, l’art tenia quelcom de visionari. Els veritables artistes són, en efecte, aquelles persones que aconsegueixen de proporcionar una visió inèdita de la realitat. Els humans ens sentim particularment atrets per l’obra creadora d’un artista si aquesta interpreta de manera inopinada el món que ens envolta. En això consisteix, bàsicament, la modernitat. De les visions reiteratives, d’allò déjà vu —utilitzant l’expressió francesa—, diem art adotzenat. Generalment, l’afeccionat a l’art, sobretot al contemporani, sol dirigir la mirada al revers de les coses, a l’invisible —tant és que sure pel cel lluminós com que repte pel subsòl o la foscor de la nit—. Les visions epidèrmiques o superficials, les tècniques desgastades, com que no aporten res de nou, rarament aconsegueixen de commoure l’espectador.

Dic tot açò pensant en el rumb que ha pres el concurs de pintura de la fira de Xàtiva. Ja sabem com és de difícil —d’impossible, diria jo­— presentar a concurs una obra mestra. La mirada personal rarament s’endevina en una peça aïllada; sol manifestar-se, més bé, al conjunt de l’obra creativa, a la trajectòria total de l’artista, i és fruit de l’esforç i del treball constants. Sovint, la peça aïllada que és presenta a certamen —sobretot si busca la compensació en metàl·lic— destaca més per l’efectisme que per la introspecció assossegada o la intensitat lírica. Ara bé, entre el blanc i el negre sempre està el gris. És possible de prestigiar un saló dedicat a les arts plàstiques? Sí! Com? Fent el contrari del que fan les nostres autoritats municipals.

Primer, s’han d’establir unes bases en consonància amb l’objectiu perseguit. S’ha de preveure, posem per cas, una fase de selecció prèvia, per tal d’eliminar aquelles obres que no superen els nivells mínims de qualitat. S’ha d’evitar, a tota costa, la sensació de localisme. Convé nomenar jurats d’admissió i qualificació solvents, formats per persones (artistes, professors, galeristes, crítics, col·leccionistes, gestors museístics...) de prestigi reconegut a tots els àmbits, no sols al local. Si es vol atreure artistes nacionals o internacionals de renom, cal dotar el concurs amb uns premis substanciosos —al saló de Xàtiva, s’ha fet justament el contrari: s’ha baixat la dotació de 3.300 a 1.200 euros, quantitat absolutament ridícula—. S’ha d’encarregar el disseny d’un guardó —una medalla, per exemple— que esdevinga marca o segell del certamen. S’ha de donar una difusió adequada a la convocatòria. S’ha d’editar un catàleg digne. I, finalment, s’ha de decidir el destí que es vol donar a les obres adquirides. En aquest sentit, la creació d’una pinacoteca municipal comença a ser ja una necessitat peremptòria.

Com que no s’ateny cap d’aquests requisits, el saló xativí de pintura s’ha devaluat ràpidament, esdevenint un concurset per a estudiants, pintors adotzenats i diletants de Xàtiva i rodalia. I si s’escampa la mala fama, estem ben llestos! Quin artista nacional o internacional hi acudirà, si sospita que tot el peix està venut? Els pintors locals amb certa reputació —que els hi ha— no poden estar contents amb aquesta situació; la transcendència d’un guardó es mesura pel prestigi dels contrincants i l’autoritat dels jutges que l’atorguen. I amb açò, no vull vilipendiar de cap manera els tres membres del jurat d’enguany —persones amigues o conegudes meues—; ells no tenen la culpa del rumb que ha pres el concurs. La culpa serà, en tot cas, dels responsables municipals de cultura, la incompetència dels quals comença a ser ja crònica.

Urgeix recuperar les biennals internacionals de pintura i gravat, traient-les de la fira —on, això sí, es podria mantenir un concurs d’àmbit estrictament local, com es fa als salons fotogràfics—. Fins i tot caldria pensar la possibilitat de convertir el certamen de pintura en una fita més ampla, dedicada a les arts visuals en general. També és urgent recuperar per als dos esdeveniments el nom del nostre artista més universal, Josep de Ribera. I s’hauria de revisar, finalment, la política que se segueix amb el cartell de fira, element de la màxima transcendència, perquè difon, durant uns dies, la imatge de la ciutat. Per quina raó s’ha abandonat el costum d’encarregar-lo a artistes de renom? Cal recordar que pintors de la talla de Manuel Boix, Joan Ramos, Artur Heras, Josep Renau, Hernández Mompó o Rafael Armengol han firmat, en èpoques passades, magnífics cartells de fira. Ara, en canvi, només la pura xamba permet que, alguna vegada, dissenyadors professionals com Xavi Sellés o Vicent Tormo firmen treballs de mèrit.

M’imagine que la crisi econòmica deu ser l’excusa perfecta per a tot aquest desgavell. La crisi? Els nostres governants no tenen cap inconvenient a gastar sumes elevades de diners públics en altres matèries de dubtosa rendibilitat per a la ciutat. La manca de pressupost no s’hauria de fer servir, per tant, com a coartada. Que busquen patrocinadors, seguint l’exemple d’esdeveniments com el Premio BMW de Pintura, dotat amb 25.000 euros, o el Concurso Internacional de Pintura Rafael Zabaleta, dotat amb 12.000, o el Salón de Otoño de la Asociación Española de Pintores y Escultores, que destina més de 40.000 —com es fa, en definitiva, a la biennal de gravat, patrocinada pel Rotary Club—. Les nostres autoritats s’omplen la boca de grans paraules, però Xàtiva ja no és referent cultural en quasi res. Els referents plàstics cal buscar-los, posem per cas, a Vilafamés, que compta amb un magnífic museu d’art contemporani. En fi: altre dia parlarem de música!

(publicat a Levante-EMV, el 14/08/09)

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Es esta una opinión que choca frontalmente con la idea de que ningún "cantautor" setabense participa en ningún acto musical de la feria. ¿Reunen los Botifarra, los Ventura incluso los Raimon la calidad suficiente para concederles un "Festival de la canço" en versión rural? Yo personalmente prefiero un festival como el de Montserrat. Lo que equivaldria a un concurso de pintura como el que mencionas. (O como el de Montserrat hace años, porque realmente la calidad de diho festival a bajado sustancialmente.) Y es por eso que vuelvo a coincidir contigo en la opinion de la necesidad de prestigiar el concurso de pintura. El concurso de pintura y la feria en general.

Ximo ha dit...

Ja veig que coincidim en més coses del que calia suposar en un principi. I en música, crec que també acabaríem coincidint. Quant al “Botifarra”, per centrar-me només en un dels cantants que esmentes, té tanta qualitat que “flipen” amb ell en molts indrets. He de dir-te que Pep Gimeno ha actuat al festival de Peralada, i en diferents festivals folk de França i Itàlia. En el seu estil i en el seu gènere, és un fenomen. Ara bé, la programació musical de la fira és un assumpte que desborda els límits d’un cas particular. Sóc contrari a caure en el localisme barroer, a donar la sensació de provincialisme. Però açò no implica, de cap manera, que em mostre partidari de desaprofitar per motius ideològics les coses de valor que tenim a l’abast. Que ha de ser la gallinita o el porquito? No pot haver un terme mig? En realitat, es nota a faltar una programació cultural més seriosa i més coherent, en què cada cosa podria tenir el seu lloc. Perquè, la veritat, ¿és de rebut que no tinga cabuda la cultura autòctona dels valencians a la programació actual, sobretot si l'alternativa és el Duo Dinámico o Bertín Osborne?

Joan ha dit...

Em pareix un poc despreciatiu dir que perquè actuen el Botifarra o el Feliu un festival es convertix en rural. Qui diu això demostra que, per desgràcia, al nostre país una majoria de gent desconeix qui són i què canten el Botifarra i el Feliu. Diu l'anònim que preferix Montserrat Caballé. Però és que una cosa no lleva a l'altra. Perquè, com diu Ximo, n'hi ha d'haver per a tots i no sempre per als mateixos. Però mentre haja gent que alce els muscles davant Bertín Osborne o el Duo Dinámico per a tancar i obrir la fira, el senyor Rus seguirà fent allò que li rote amb la Fira.

Ximo ha dit...

És evident que l'anònim no es referia a Montserrat Caballé, sinó als cicles musicals que s'organitzen a la localitat de Montserrat, a la Ribera Alta.