Una de calç i una d’arena

Al convent de Sant Domènec s’acompleix allò de la calç i l’arena. La rehabilitació del conjunt implica recuperar un monument d’enorme interès i dotar la ciutat d’un nou contenidor cultural amb atractiu turístic. A més, una intervenció com aquesta, en ple centre històric, suposa regenerar la ciutat vella. A escala urbana, la importància d’aquesta actuació, a l’eix format pels carrers Sant Domènec i Sant Agustí, és evident. D’altra banda, les sis centúries de presència dominicana a Xàtiva només estan representades, a hores d’ara, per les monges contemplatives i les dominicanes de l'Anunciata. La recuperació del convent de Sant Domènec implica, per tant, recuperar una part important de la nostra memòria històrica.

Els dominicans, fundats per sant Domènec (Domingo de Guzmán), a Tolosa del Llenguadoc, són coneguts com a frares predicadors (Ordo Fratrum Praedicatorum, OP). La branca femenina (monges dominicanes), contemplativa, fou fundada pel mateix sant Domènec. La difusió dels dominicans fou molt ràpida. A València, s’establiren el 1239; a Xàtiva, el 1291, ocupant la casa de l’orde de la Penitència (les dominicanes s’instal·laren a l’ermita de la Consolació, el 1520). Els frares dominicans dedicaren atenció particular a les minories islàmica i jueva; fins a principis del segle XIV, el convent xativí comptà amb una escola d’àrab. L'orde adquirí gran influència a la vida de l'Església: molts dels seus membres ocuparen seus bisbals i, erigits en defensors de la fe, exerciren funcions judicials a la inquisició, que restà a les seues mans.

També portaren a cap una tasca important de divulgació filosòfica i teològica. Al convent de Xàtiva, es creà un estudi de Teologia i Art que es mantingué fins al segle XIX. Altres convents de la Corona d’Aragó albergaren personatges cèlebres, com Vicent Ferrer i Antoni Canals. El segle XVI fou un període de plenitud per a l’orde, que reixí a l'empresa evangelitzadora d'Amèrica i al camp teològic. Al segle XVII, tingué lloc l'expandiment missioner a l'Extrem Orient, on patí martiri Jacint Castanyeda. Els dominicans xativins arribaren a posseir el senyoriu del Reialenc, conegut com el “Pinar dels Frares”, i tenien cura del culte a la capella del castell. L’església conventual era, a més, seu de la confraria de la Vera Creu.

Amb les convulsions polítiques dels segles XVIII i XIX, la vida dominicana entrà en declivi; la desamortització de Mendizábal suposà l’exclaustració definitiva de la comunitat xativina. El convent passà a mans privades i fou destinat a diferents usos: en l’església, s’encabí un teatre a la italiana; les altres dependències foren transformades en habitatges, fàbrica de llumins i caserna de la guàrdia civil. En època franquista, els propietaris de l’immoble provocaren la seua esfondrada. En 1981, el convent fou expropiat. Un any després, fou declarat BIC. A partir de llavors, es desenrunà i s’iniciaren els primers estudis per a la seua rehabilitació, que de moment només havia afectat l’església. Ara li ha tocat el torn a la sala capitular, construïda entre 1329 i 1336, gràcies a una donació d’Elionor de Castella, esposa d’Alfonso IV d’Aragó.

Bé que el recinte estava pràcticament derruït, es conservaven parts dels murs, dels contraforts, de la portada... S’havien recuperat nombroses dovelles (un 84% del total). També quedaven proporcions semblants d’impostes i peces de la portada. En definitiva, s’ha pogut intervenir per anastilosi i reposar els elements que mancaven. El resultat és magnífic: una sala de planta quadrada, de 10,40 m de costat i uns dotze d’alçada (un cub quasi perfecte), amb murs de tapiat, cantons de carreus, contraforts diagonals als angles i volta de creueria amb nervadura recolzada sobre permòdols. La portada té una decoració bellíssima: feixos de columnetes i arquivoltes que arrenquen, respectivament, de basaments motllurats i impostes ornamentades amb flora.

Recordem, però (de nou la calç i l’arena), que l’anastilosi d’elements com el claustre gòtic i el refectori encara no té data de realització. I la rehabilitació del claustre és ben urgent; dels diferents patis gòtics (malauradament escassos a terres valencianes) que hi havia a la ciutat, només en queda aquest. I les seues peces (una part del total de 3.946 registrades), classificades i amuntegades a la intempèrie, s’estan fent malbé a causa dels agents meteorològics. Cal, per tant, recuperar-lo aviat, sense oblidar, naturalment, la posada del Peix o l’ermita del Puig.

(publicat a Levante-EMV, el 01/08/09)