dimecres, 29 de juliol de 2009

No hi ha vergonya

El proppassat dia 14, el meu amic Voro i jo marxarem a San Javier (Múrcia) per a escoltar el concert de The CTI Band All Stars. El segell CTI (Creed Taylor Incorporated) fou fundat el 1967 per l’americà Creed Taylor com una filial d’A&M Records. Anteriorment, Taylor havia creat Impulse Records, havia treballat per a Verve Records i havia guanyat gran reputació com a productor d’àlbums de jazz. Fou responsable de l’àlbum Getz-Gilberto (1963), considerat per la revista Rolling Stone com el millor de la història.

Les seues produccions per a CTI Records posseïen un caràcter càlid, brillant i tranquil. Creed inventà el concepte de smooth jazz, un subgènere emparentat amb la fusió, el pop i el rhythm and blues. En realitat, el smooth jazz era una varietat de jazz que utilitzava sonoritats dolces (smooth, dolç en anglès), combinant el toc jam i les influències del soul i el funk. La instrumentació era molt pròxima al jazz clàssic: una base rítmica de bateria, baix elèctric i sintetitzadors, i un o diversos instruments solistes. Els solos eren interpretats sobretot per la guitarra, però també per saxofons, flautes, pianos...

Gràcies a unes produccions molt accessibles, CTI seduí el gran públic sense perdre el respecte dels amants del jazz. El segell comptà amb artistes com Larry Coryell, Freddie Hubbard i Antonio Carlos Jobim. Una filial de CTI, Kudu, llançada el 1971, tenia al seu catàleg artistes com Grover Washington Jr, Hank Crawford i Idris Muhammad. CTI féu fallida el 1978, però la major part del seu catàleg continuà editant-se. A hores d’ara, els seus enregistraments pertanyen a Columbia Records; els de Kudu foren reeditats pel segell MoJazz (avui desaparegut), filial de la cèlebre Motown.

La discografia de Creed Taylor és impressionant: Wave d’Antonio Carlos Jobim (1967); Red Clay de Freddie Hubbard (1970); Joe Farrell Quartet de Joe Farrell (1970); The Sugar Man de Stanley Turrentine (1971); God Bless the Child de Kenny Burrell (1971); Inner City Blues de Grover Washington Jr (1971); White Rabbit de George Benson (1972); Deodato 2 d’Eumir Deodato (1973); Sunflower de Milt Jackson (1973); One de Bob James (1974); Power of Soul d’Idris Muhammad (1974); Concierto de Jim Hall (1975), amb una magnífica versió del Concierto de Aranjuez; Velvet Darkness d’Allan Holdsworth (1976); House of the Rising Sun d’Idris Muhammad (1976); Baltimore de Nina Simone (1978); In A Temple Garden de Yusef Lateef (1979); Yama d’Art Farmer (1979); La Cuna de Ray Barretto (1979); Studio Trieste de Chet Baker (1982); Rhythmstick de Dizzy Gillespie (1990)...



Rememorant els anys daurats del jazz fusió, Creed ha reunit a The CTI Band All Stars una impressionant nòmina d’estrelles que visitava San Javier. La banda està formada, entre d’altres, per Hubert Laws, un dels millors flautistes de la història del jazz, Bill Evans i Randy Brecker, dos pesos pesats del saxofon i la trompeta, el genial guitarrista Russell Malone, el baix elèctric Mark Egan, el bateria Jeff “Tain” Watts, el percussionista brasiler Airto Moreira... Tots ells rendien homenatge a Creed Taylor, que era present a l’auditori i va rebre un càlid aplaudiment del públic. A mi, em va impressionar especialment la interpretació del Corcovado d’Antonio Carlos Jobim. I ja de matinada, tornant a Xàtiva, Voro i jo ens empipàvem repassant el catàleg del XII Festival Internacional de Jazz de San Javier.

Enguany, han passat per aquesta vila, situada a les vores del Mar Menor, Mauri Sanchis, Ron Carter Quintet, l’esmentada CTI Band All Stars, John Fogerty (cantant, guitarrista i compositor de la famosa banda Creedence Clearwater Revival), Wynton Marsalis, Brazilian All Stars & Eddie Gómez, Sole Giménez, Chicago Blues, Steve Winwood, Omara Portuondo i un llarg etcètera. I clar, la pregunta és òbvia: com és que Xàtiva no organitza esdeveniments d’aquesta qualitat? Algú dirà que no hi ha diners. A mi, en canvi, em sembla que no hi ha vergonya.

2 comentaris:

Xavier Aliaga ha dit...

La bona qüestió, Ximo, és que fa molt de temps que es proposa fer festivals monogràfics de qualitat, però em fa l'efecte que la ciutat, tot i que es posara en matèria, arribaria tard. Una conseqüència més del despropòsit.

Ximo ha dit...

Ja sé que arribem tard. Els gestors culturals de l’Ajuntament són un desastre universal. Ara, tenen l’excusa que han minvat les disponibilitats pressupostàries. Però abans, havien permès que altres ciutats (com ara Torrent), amb festivals monogràfics de qualitat, ens passaren per davant. Fins i tot Llutxent programa uns magnífics concerts de música culta. Molts xativins, en canvi, semblen estar la mar de contents amb les esquàlides Nits al Castell o amb la soporífera programació de fira, que enguany podria tocar fons. I dic “podria” perquè, segons les lleis de Murphy, qualsevol situació dolenta és susceptible d’empitjorar encara més.