Llums i ombres

El proppassat dia 12, es clausurava l’exposició antològica dedicada per l’IVAM al pintor, gravador i escultor Rafael Pérez Contel. Algunes veus —la de Vicent Álvarez, posem per cas— han rememorat la figura del xativí d’adopció. I dic d’adopció, perquè Pérez Contel, que havia nascut en el Villar, el 1909, fou nomenat, el 1983, fill adoptiu de Xàtiva. La figura d’aquest artista està envoltada, però, de circumstàncies si més no contradictòries. Realitzà dues escultures per al pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Internacional de París. Pertanyia a la generació dels Renau, Carreño, Tonico Ballester... Aquests artistes havien estat, abans de la Guerra Civil, partidaris de la República i, en molts casos, militants o simpatitzants de l’esquerra (el mateix Pérez Contel formà part de la Unión de Escritores y Artistas Proletarios). En acabar la Guerra, alguns hagueren de fugir a l’exili; altres, com Pérez Contel, que estigué reclòs un temps a la Presó Model de València, romangueren a l’exili interior. El contingut d’alguns dels olis i dibuixos exposats a la Sala la Muralla n’era ben expressiu: milicians, milicianes, mares de soldats que marxen al front, escenes d’afusellaments, repressió... A mi, em va cridar l’atenció l’escena representada en un petit oli sobre taula: tres personatges, amb les mans nugades, porten uns rètols que anuncien («por roja», «por leer»...) la causa de la seua desgràcia.

Com que havia conegut des de ben jove els corrents contemporanis (a través dels companys de generació, els mestres i les revistes d’art), Pérez Contel creà una obra interessant, renovadora i avantguardista, amb incursions freqüents —reforçades per una estada a la capital francesa— en el cubisme i el surrealisme. Fou, però —com ja s’ha dit—, un personatge contradictori. En 1955, el nomenaren catedràtic de dibuix de l’Institut Josep de Ribera, del qual acabaria sent director. Altres professors “rojos” —Miguel Morro, per exemple— també hi foren destinats i donaren les seues classes sota la vigilància del cap d’estudis i comissari polític del règim franquista. Ara bé —i ací rau la contradicció principal—, els alumnes solen guardar uns records entranyables del professor Miguel Morro, però molt negatius de Pérez Contel. Jo recorde, per exemple, les seues paraules a uns professors interins que havien tingut problemes amb la policia política franquista: «Mentre jo siga director, no tindreu treball en aquest institut». Només Vicent Álvarez, membre del Consell Valencià de Cultura, sembla tenir-ne una imatge positiva; altres antics alumnes pensen que Rafael Pérez Contel era un personatge autoritari i repressor —un franquista, en definitiva—.

A pesar, però, del que s’acaba de dir, en acabar la dictadura, la Generalitat inicià una operació adreçada a recompondre la imatge de l’artista. Es van organitzar diferents exposicions: Contel, escultures, i Vento, pintures (Xàtiva, 1982); Retrospectiva de Pérez Contel (Xàtiva, 1987); Pérez Contel, escultor (Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de València, 1987), patrocinada per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, regida en aquells moments per Cebrià Císcar. De sobte, molts antics alumnes del Josep de Ribera es van quedar bocabadats: «Ara resulta que el director i professor de dibuix de l’institut era comunista», deien atònits. En 1983, va concloure l’expedient (el ponent del qual era Marià González Baldoví) per a nomenar Pérez Contel (junt amb Francisco Carreño, Carmen Gómez i Francisco Lozano) fill adoptiu de Xàtiva. I clar, l’estupor de tota la meua generació assolí unes dimensions considerables.

Finalment, malgrat les pressions exercides des dels diferents àmbits de l’esquerra, només el matrimoni Carreño-Gómez comptà amb el vot unànime de la corporació xativina. Pérez Contel i Francisco Lozano van rebre els respectius nomenaments amb l’oposició o l’abstenció del grup d’AP, de servidor de vostès —que era, en aquells moments, regidor d’UPV— i de tres regidors del PSOE. A més, durant les votacions, dos edils socialistes abandonaren la sala de plens, per a no trencar la disciplina de partit. Tots aquests fets, història viva de la nostra ciutat, em vingueren al cap mentre visitava l’exposició que l’Institut Valencià d’Art Modern dedicava al nostre fill adoptiu. Com es veu, els panegírics que sol difondre la història oficial rarament es corresponen amb una realitat plena de contradiccions, plena de llums i ombres.

(publicat a Levante-EMV, el 18/07/09)