dissabte, 18 de juliol de 2009

Llums i ombres

El proppassat dia 12, es clausurava l’exposició antològica dedicada per l’IVAM al pintor, gravador i escultor Rafael Pérez Contel. Algunes veus —la de Vicent Álvarez, posem per cas— han rememorat la figura del xativí d’adopció. I dic d’adopció, perquè Pérez Contel, que havia nascut en el Villar, el 1909, fou nomenat, el 1983, fill adoptiu de Xàtiva. La figura d’aquest artista està envoltada, però, de circumstàncies si més no contradictòries. Realitzà dues escultures per al pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Internacional de París. Pertanyia a la generació dels Renau, Carreño, Tonico Ballester... Aquests artistes havien estat, abans de la Guerra Civil, partidaris de la República i, en molts casos, militants o simpatitzants de l’esquerra (el mateix Pérez Contel formà part de la Unión de Escritores y Artistas Proletarios). En acabar la Guerra, alguns hagueren de fugir a l’exili; altres, com Pérez Contel, que estigué reclòs un temps a la Presó Model de València, romangueren a l’exili interior. El contingut d’alguns dels olis i dibuixos exposats a la Sala la Muralla n’era ben expressiu: milicians, milicianes, mares de soldats que marxen al front, escenes d’afusellaments, repressió... A mi, em va cridar l’atenció l’escena representada en un petit oli sobre taula: tres personatges, amb les mans nugades, porten uns rètols que anuncien («por roja», «por leer»...) la causa de la seua desgràcia.

Com que havia conegut des de ben jove els corrents contemporanis (a través dels companys de generació, els mestres i les revistes d’art), Pérez Contel creà una obra interessant, renovadora i avantguardista, amb incursions freqüents —reforçades per una estada a la capital francesa— en el cubisme i el surrealisme. Fou, però —com ja s’ha dit—, un personatge contradictori. En 1955, el nomenaren catedràtic de dibuix de l’Institut Josep de Ribera, del qual acabaria sent director. Altres professors “rojos” —Miguel Morro, per exemple— també hi foren destinats i donaren les seues classes sota la vigilància del cap d’estudis i comissari polític del règim franquista. Ara bé —i ací rau la contradicció principal—, els alumnes solen guardar uns records entranyables del professor Miguel Morro, però molt negatius de Pérez Contel. Jo recorde, per exemple, les seues paraules a uns professors interins que havien tingut problemes amb la policia política franquista: «Mentre jo siga director, no tindreu treball en aquest institut». Només Vicent Álvarez, membre del Consell Valencià de Cultura, sembla tenir-ne una imatge positiva; altres antics alumnes pensen que Rafael Pérez Contel era un personatge autoritari i repressor —un franquista, en definitiva—.

A pesar, però, del que s’acaba de dir, en acabar la dictadura, la Generalitat inicià una operació adreçada a recompondre la imatge de l’artista. Es van organitzar diferents exposicions: Contel, escultures, i Vento, pintures (Xàtiva, 1982); Retrospectiva de Pérez Contel (Xàtiva, 1987); Pérez Contel, escultor (Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de València, 1987), patrocinada per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, regida en aquells moments per Cebrià Císcar. De sobte, molts antics alumnes del Josep de Ribera es van quedar bocabadats: «Ara resulta que el director i professor de dibuix de l’institut era comunista», deien atònits. En 1983, va concloure l’expedient (el ponent del qual era Marià González Baldoví) per a nomenar Pérez Contel (junt amb Francisco Carreño, Carmen Gómez i Francisco Lozano) fill adoptiu de Xàtiva. I clar, l’estupor de tota la meua generació assolí unes dimensions considerables.

Finalment, malgrat les pressions exercides des dels diferents àmbits de l’esquerra, només el matrimoni Carreño-Gómez comptà amb el vot unànime de la corporació xativina. Pérez Contel i Francisco Lozano van rebre els respectius nomenaments amb l’oposició o l’abstenció del grup d’AP, de servidor de vostès —que era, en aquells moments, regidor d’UPV— i de tres regidors del PSOE. A més, durant les votacions, dos edils socialistes abandonaren la sala de plens, per a no trencar la disciplina de partit. Tots aquests fets, història viva de la nostra ciutat, em vingueren al cap mentre visitava l’exposició que l’Institut Valencià d’Art Modern dedicava al nostre fill adoptiu. Com es veu, els panegírics que sol difondre la història oficial rarament es corresponen amb una realitat plena de contradiccions, plena de llums i ombres.

(publicat a Levante-EMV, el 18/07/09)

2 comentaris:

Ex-alumne de Contel ha dit...

Jo també me vaig sorprendre en lletgir que s´havia afiliat al Pce
quan ja es podia fer, i també el seu
amic Peropadre, ja que jo pensava que eren franquistes de privilegi al Institut de Xátiva. Però un entén que s´ha de viure i acomodar-se al que hi ha a cada moment. Clar que açò no ho entendràn molts; sobretot eixos professors, com un de U.P.V.
que haveren d´anar a Gandía tots els dies. Coses que passen.
Bon mestre,bon artiste, i gestor capacitat per el càrrec. Eixos saben tiomfar mane qui mane.
Els anys ho fan entendre.

Ximo ha dit...

El sacrifici i l’abnegació no són exigibles a ningú; s’assumeixen voluntàriament, mitjançant una decisió personal que anteposa els ideals a qualsevol altra consideració (com van fer, posem per cas, els membres del maquis). No sempre es poden prendre, però, decisions de caràcter heroic. Pensem, sense anar massa lluny, en aquelles persones que tenen família al seu càrrec. Ara bé, entre l’abnegació absoluta i la col·laboració total amb el règim repressor —damunt, en una parcel·la com l’educativa—, hi ha una distància considerable que cal recórrer de “motu propio”. És —diríem— la determinació de l’esclau que accepta de ser capatàs per a salvar la pell. Pérez Contel arribà a ser director, condició que requeria el “nihil obstat” de les autoritats franquistes. Ell i l’altra persona que nomenes podrien haver optat per una actitud més “discreta”, però decidiren de fer pinya amb el comissari polític del règim franquista, Manuel Sanchis.

Rafael Pérez Contel no fou bon mestre ni bon gestor. Fou un personatge servil amb els caps locals del partit únic i autoritari amb els subordinats (tarannà que —tot s’ha de dir— també sovintejava al comunisme estalinista coetani; de vegades, els extrems es toquen). La persona d’UPV que esmentes i altre professor (que llavors militava al PSOE) no pogueren exercir la docència fins a l’adveniment de la democràcia. El primer hagué de treballar com a comercial en una empresa de ferralla (més tard, donaria classes en un institut de Gandia). A ells em referia quan citava la frase de Pérez Contel: «Mentre jo siga director, no tindreu treball en aquest institut». Rafael Pérez Contel mai no va demanar disculpes per aquestes i altres actuacions. I alguns no vam entendre —i continuem sense entendre— que un ajuntament governat per l’esquerra no advertís coses tan elementals.