Anèmia mental

En general, la gent considera més important la cura del cos que la de l'esperit, cosa que és prou raonable. Primum vivere, deinde philosophari. Hi ha vàries versions de la màxima atribuïda al filòsof Hobbes: Primum manducare, deinde philosophari; Primum bibere, deinde philosophari. Aquesta darrera versió, «Primer beure, després filosofar», fa furor darrerament. En un passatge d'El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, Babieca i Rocinante dialoguen. El corser del Cid diu: Metafísico estáis. L'escanyolit cavall del Quixot respon: Es que no como. És la mateixa idea de Hobbes girada irònicament de l'inrevés. Quan esclatà la covid-19, durant els mesos de març i abril, els supermercats i els establiments en què es venien comestibles i productes per a l'atenció corporal mai no van estar buits. És ben sabut que el paper higiènic desapareixia de les prestatgeries a velocitat de vertigen. (Si ens pilla la parca, ¡les bragues, els calçotets i el cul nets com una patena!) En canvi, l'oferta cultural experimentà una gran disminució de demanda. Quedava ben clar que el menjar i l'endreçament personal són molt més importants que la cura de l'esperit.

Per això, les ànimes —no parle en un sentit religiós— estan generalment prou anèmiques. Hom menja moltíssims relloms, bistecs de vedella i hamburgueses, però a penes llegeix llibres o periòdics. Veu, això sí, la televisió, i navega a tothora per les xarxes. Però aquests pinsos tenen escàs valor nutritiu. Són més bé elements addictius que poden acabar eixugant-nos el cervell. L'anèmia de les ments disminueix les defenses contra els virus que ataquen l'ètica. Per això, ens oblidem dels marginats de la terra. Als canals de televisió, la informació sobre el coronavirus tapa moltes notícies del món. Poca gent sap, posem per cas, que l'agressió bèl·lica d'Azerbaidjan als armenis ha provocat milers de víctimes. Però no cal anar-se'n tan lluny. En alguna de les nostres comunitats autònomes, les autoritats eren partidàries que la selecció natural fes la seua feina. Els vells de les residències pagaren els plats trencats. Semblava que feien nosa. ¡Veges! Cada baixa d'un iaio és una prestació menys de la Seguretat Social. És possible que la pandèmia provoque una gran crisi econòmica. Però la crisi d'Europa —i d'Espanya, per tant— és sobretot moral.

La pandèmia ha pillat alguns amb les defenses baixes. Certs polítics de la reacció no veuen les coses com Thomas Hobbes. Segons ells, primum philosophari, deinde vivere. ¿Filosofar sobre què? ¡Sobre què ha de ser, xe! Sobre la bandera grana i groga símbol de tots els espanyols, sobre Espanya i la seua unitat indissoluble, sobre la il·legitimitat del govern socialcomunista i sobre coses així. Tots cavalcant en la cresta de l'ona del coronavirus i alguns filosofant. ¿I què diuen del vivere? Que l'ingrés mínim vital és una paguita i que cal privatitzar la sanitat, per posar dos exemples. La immunodepressió moral també afecta molts partidaris del primum bibere. Només cal veure com està la plaça del Mercat de Xàtiva un dissabte a les onze de la nit. Es viu en mons paral·lels. Algunes morts han sigut dramàtiques (per a les persones que morien soles i per a qui no podia acomiadar-se d'un ésser estimat), però el drama no sembla colpir tothom; fa l'efecte que els de les defenses baixes tenen el cap a tres quarts de quinze. ¡Anèmia mental severa!

Tancaments i tancaments

¿Govern dels metges?

En alguns moments de la pandèmia, hem assistit a la institucionalització d'una mena de poder mèdic. Dissabtes per la nit, en un canal de televisió generalista, els convidats habituals, polítics i periodistes, han cedit el seu lloc a metges i científics —i a persones dedicades a la divulgació científica. Hom podria pensar que són gent neutral que no s'inclina ni a l'esquerra ni a la dreta. Es tracta d'una falsa apreciació. Generalment, els sanitaris esdevinguts tertulians afirmen que tots els polítics són iguals. (Aquesta és la tesi predilecta de la dreta.) Però tots els polítics no són iguals. Certament, tots han comès errors, tots han utilitzat la pandèmia, d'una manera o altra, per a fins que no tenen res a veure amb la salut, però el procedir d'uns i altres no ha sigut simètric. Desvergonyiment i manipulació barroera s'inclinen clarament cap a un costat de la balança. El nostre és un dels pocs estats europeus en què l'oposició no ha volgut col·laborar amb el govern en un objectiu que hauria d'estar al marge de la rivalitat partidista, la lluita contra l'extensió de la pandèmia. Els metges posats a tertulians asseguren, ja dic, que tots els polítics han actuat igual.

Durant l'inici de la crisi, quan el desproveïment de tota classe de material de protecció sanitària estava generalitzat per diferents raons (la pandèmia havia agafat de sorpresa tothom, el mercat interior mancava d'oferta, la qualitat i els preus estaven descontrolats als mercats exteriors), el personal sanitari donava la culpa indiscriminadament als governs central i autonòmics. Pel que es veu, els professionals de la salut ignoraven de qui són les competències sanitàries. I, de retop, pagava els plats trencats el model autonòmic. Els retrets a les autonomies han augmentat arran dels confinaments perimetrals decretats a quasi tot l'Estat. ¿Per què? Perquè una sola comunitat autònoma, la madrilenya, va al seu aire. Els centralistes aprofiten per a dir que el cafè per a tots en matèria sanitària no funciona. Caldrà recordar-los dues coses: que no han de pagar justos per pecadors i que, durant la transició, es donà autonomia a regions que no l'havien reivindicat mai. ¡Cafè per a tots! Estaria bo que diverses nacions de l'Estat —nacionalitats, diu la Constitució— veieren perillar ara la seua autonomia per culpa dels tripijocs polítics dels peperos madrilenys.

Sovint se sent dir que ens caldria un govern de metges i científics. Jo no hi estic gens d'acord. Els metges i els altres sanitaris són homes i dones dignes d'admiració; lluiten contra la pandèmia en unes condicions molt difícils. Ara bé, donar-los plens poders perquè governen... Sòcrates va contemplar aqueixa possibilitat —ho veiem en un dels Diàlegs de Plató—, però conclogué que la polis ha de ser regida pels polítics. Cal el consell de metges i científics, però aquests no tenen sovint més informació que els altres ciutadans, perquè la ciència es guia pel principi d'incertesa. I el col·lectiu científic no està lliure de contradiccions. La tasca positiva de l'higienisme al segle XIX, per exemple, derivà en pràctiques eugenèsiques perverses. Sovint, l'eugenèsia ha servit de justificació per a discriminacions i violacions de drets humans promogudes per l'estat, com ara l'esterilització forçosa de persones amb certs defectes o malalties, l'assassinat institucional o, en alguns casos, el genocidi de races considerades inferiors. En fi, el col·lectiu mèdic, com altres grups funcionarials, pot caure al corporativisme, a la defensa d'interessos merament gremials.

Avui, les seues demandes són justificades; el sistema sanitari està a la vora del col·lapse. Però l'assumpte concerneix tota la ciutadania. A més, en un estat democràtic ha de ser el conjunt de la comunitat política qui marque les prioritats socials. La salut és ben important, però també ho són la llibertat, l'economia, el treball, la cultura, l'educació, els lligams socials... Potser els sanitaris són herois animosos, però no demiürgs ni polítics. Càrrecs electes, metges, geògrafs, economistes, sociòlegs, sindicalistes, experts en geopolítica, demògrafs i persones corrents han de participar en el disseny d'estratègies que compatibilitzen l'atenció a la urgència sanitària i altres objectius socials. La gestió de la pandèmia no es pot deixar sols en mans d'epidemiòlegs. Ha de ser l'autoritat democràtica —l'autoritat republicana, si visquérem en una república— qui prenga les decisions polítiques. En la salud, ustedes mandan pero no saben, s'afirma en un manifest subscrit fa poc per cinquanta-cinc societats mèdiques. No, els metges tampoc no ho saben tot.

¿Com es combat el trumpisme?

De les eleccions nord-americanes es poden traure moltes conclusions. Per a mi, la principal és que el model de democràcia liberal pot trontollar en qualsevol moment. A primera vista, sembla que el triomf del demòcrata Joe Biden allunya momentàniament el perill, però el resultat ajustadíssim dels comicis, l'impressionant nombre de vots obtinguts per Trump i una possible majoria republicana al Senat dels EUA no augura un futur massa falaguer per al sistema. El procés electoral, que encara no ha conclòs definitivament, ha oferit al món un espectacle ben lamentable. El país està travessat per vàries línies de fractura que separen diverses Amèriques. Hi ha la benestant i l'empobrida; la blanca i la multiracial; la rural i la urbana; la interior i la costanera; la ultrareligiosa i la liberal; la del nord i la del sud... (La divisió entre yankees i confederats no ha desaparegut del tot; les ferides de la Guerra de Secessió continuen obertes.) Algunes de les línies s'entrecreuen provocant més ruptures. La comunitat d'origen hispà, per exemple, està dividida també: cubans i veneçolans han votat a Trump; els mexicans, a Biden. ¡Desunió absoluta!

Els EUA estan totalment descosits i els trossos s'han aglutinat en dos pols que es repel·leixen mútuament. L'Amèrica rural, blanca, ultrareligiosa i empobrida contra la urbana, multiracial, liberal i benestant. Extremisme contra tolerància. En el costat extremista sovintegen les milícies armades i els grups supremacistes. El racisme i la proliferació d'armes, mals endèmics del país —el Ku Klux Klan encara té milers de seguidors— aboquen a situacions explosives. Sempre es parla de les dues Espanyes, però jo trobe més elements centrífugs en les dues Amèriques. Allò més preocupant és que s'hi ha consolidat la ideologia de l'odi radical a l'enemic, que ja no és, com podria suposar-se, algun país estranger. L'enemic és el meu veí que no pensa com jo. Quan Trump deia America first!, es referia únicament a mig país. L'altre mig s'ha de xafar com es fa amb una cuca o una panerola; no té dret ni a existir. Aquesta ideologia de l'odi ha calat de tal manera que quasi la meitat dels ciutadans d'EUA creu que la lluita a mort contra qui no pensa com un nord-americà de debò és més important a l'hora de votar que els interessos de classe o purament pragmàtics.

La dreta republicana reaccionària blasma, per motius religiosos, l’evolucionisme, l’avortament o l’eutanàsia, però creu fermament en la llei del més fort, amb el subsegüent rebuig dels subsidis, l’assegurança mèdica obligatòria o els sistemes de protecció social. Proclama sense embuts que el món és dels més forts, dels emprenedors, dels espavilats. Pensa que qui no reïx fracassa per culpa seua exclusivament. I d’acord amb aquesta premissa, defèn que la gent laboriosa no ha de carregar amb malfeiners o ineptes. Aquesta manera de pensar ha acabat sent acceptada com un dogma per bona part de l'electorat. Polítics com Obama, que volgué introduir l'assegurança mèdica obligatòria, són titllats d'esquerrans perillosos o de comunistes directament. Per idèntics motius ideològics, molts nord-americans rebutgen les mesures de prevenció de la covid-19. Cal recordar que Trump es burlava de Biden perquè aquest volia portar mascareta en els debats de la campanya electoral. Trump es jactava de ser molt fort i poder amb el coronavirus. Prop del 50% dels nord-americans es creu les farfolles i les falòrnies que llança l'extrema dreta republicana.

Aquesta meitat de la població tan ideologitzada ha donat el seu vot a Trump, que personifica la guerra contra l'Amèrica liberal i multiètnica. No és una guerra cavalleresca. Els fans de Donald Trump rebutgen la correcció política. La manca d'elegància —no reconèixer la derrota pròpia i la victòria de l'adversari, posem per cas—, el llenguatge absolutament incorrecte, la injúria, el negacionisme científic i l'ús de la mentida com arma política són consubstancials amb la ideologia de l'odi. Trump ha sigut derrotat —esperem—, però el trumpisme pot anar a més. A mig termini, el futur dels treballadors s'albira fosc, a causa dels grans canvis tecnològics que suprimiran llocs de treball i de la crisi climàtica que afectarà nombrosos sectors productius. L'augment de l'atur, els salaris baixos i la pèrdua de confiança en els partits tradicionals és camp adobat per a la ideologia de l'odi. S'escamparà el rebuig al sistema, a l'immigrant, als valors progressistes, a la cultura en general. Les idees simplistes, les formes barroeres i els tipus fatxendes proliferaran. I el "peculiar" sistema electoral nord-americà no ajudarà gens a formar majories demòcrates.

En el Senat, Califòrnia, amb 39 milions d'habitants, té la mateixa representació que Montana, on només viu un milió. Els procediments per a votar i el mètode d'escrutini són estranys. Crida l'atenció que la primera potència mundial tarde tants dies a completar el recompte de vots. ¡En ple segle XXI i amb la tecnologia informàtica més capdavantera a l'abast! I tot aquest espectacle ha sigut emès per televisió a tot el món. En molts llocs hauran pres nota —a les Espanyes, per exemple. De fet, molts partits polítics europeus —Vox sense anar massa lluny— vénen copiant fa temps el model Trump. S'ha dit sovint que els EUA són un model. Ara ja sabem de què: de sistema electoral esbiaixat; de poder judicial controlat per l'extremisme —poc abans de les eleccions, Trump havia designat jutge vitalícia del Tribunal Suprem una jurista coneguda per les seues idees reaccionàries—; de policia violenta i racista; de nacionalisme supremacista. Sona la lletra i la música. Ara més que mai, Estats Units són un mal exemple per al món. Porta camí de perdre el liderat mundial, la qual cosa no és un consol si pensem en els substituts, Xina i Rússia.

Tornem al principi. ¿Podem traure més conclusions de les eleccions d'EUA? Una primordial: cal eliminar el trumpisme. ¿Com ho fem? No és fàcil. Trobar la manera de compaginar en un sol discurs falòrnies de la cultura popular i valors de l'esquerra com la igualtat i la solidaritat sembla impossible. Jo solia pensar que la solució era contestar les sabaterades de gent com Donald Trump en un estil "dialèctic" semblant al seu. Els amics em miraven amb cara d'espant i reprovació: «Som gent educada i progressista. No podem baixar al nivell d'aquest individu.» ¡No! Ni tampoc podem fer la mateixa oferta política que la reacció. (La màxima «Si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell» no serveix; equival a fer-nos tots populistes de dretes i oblidar els valors en què hem cregut sempre.) Però és urgent trobar la manera d'articular un discurs que aglutine elements diversos, i sovint antitètics, i defense els valors de progrés sense desconnectar dels gustos i els interessos populars. Potser calga esborrar tota ostentació de superioritat moral sobre els altres i renunciar a l'exclusiva del bon gust. O tal volta hàgem de ser molt radicals i abandonar les mitges tintes.

¿Fins a quan?

La pandèmia de covid-19 experimenta un repunt considerable. Ha tornat l'estat d'alarma. S'han establert confinaments perimetrals. I podria decretar-se un nou confinament domiciliari. Tornen també el tancament d'espais públics i les prohibicions incomprensibles. Ja n'hi va haver moltes en plena vigència de l'anterior estat d'alarma, durant la primera onada del coronavirus. Posaré exemples: gent domiciliada al centre de Xàtiva no podia traslladar-se a la segona residència de Bixquert, al mateix terme municipal; tampoc no es podia anar sol a un lloc desert —una platja, un bosc—, per a fer una passejada i respirar l'aire de la natura; parcs i jardins estaven tancats. Doncs sembla que es repeteixen les mateixes mesures estranyes. La principal víctima de les decisions insondables és, una vegada més, la cultura. Entre el passat 29 d'octubre i el dia de Tots Sants s'anava a celebrar un festival cultural esplèndid, "Xàtiva Renaixentista. 500 anys de la revolta de Germanies". En principi, l'assistència de públic no tenia més límits que la reducció de cabuda dels locals on s'havia de desenvolupar l'esdeveniment i la reserva prèvia de localitat.

Al programa s'incloïen la conferència inaugural del professor Amadeu Serra, la presentació del disc Germanies, de Capella de Ministrers, tres concerts i unes passejades borgianes per la ciutat. Els escenaris prevists eren la Casa de Cultura, el Gran Teatre i les esglésies de Sant Feliu i Sant Pere. Un dels concerts, Carmesina i Tirant, estava dissenyat per a un públic infantil —per a xiquets i xiquetes acompanyats dels pares. Sant Feliu era el marc escollit per a Tañer de gala. Al voltant de Lluys de Milà, recital de viola de mà a càrrec de Robert Cases, una ocasió magnífica per a escoltar peces del gran compositor xativí del segle XVI. Finalment, l'autoritat municipal cancel·là part de la programació. Se celebraren només dos concerts al Gran Teatre, Carmesina i Tirant, el dia 30, i Germanies, el dia 1, sense la presència física del públic (bé que difosos per streaming). Es frustrà la possibilitat d'esprémer tot el suc d'unes jornades suggestives dedicades a la música antiga i a fer memòria de la revolta de les Germanies. Sort que el seguiment dels dos concerts per streaming ha sigut enorme (unes 1.300 persones han vist tant l'un com l'altre).

La cantant i ballarina Mara Aranda i l'actor, ballarí i coreògraf Toni Aparisi van interpretar els papers de Carmesina i Tirant. Capella de Ministrers féu un meravellós recorregut musical per la vida i les aventures dels protagonistes de la novel·la més universal de la nostra literatura, Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell. La gent menuda hauria gaudit de valent, si hagués pogut veure l'espectacle en viu. Per al segon concert, Germanies, l'escenari del Gran Teatre reuní dotze músics de Capella de Ministrers davant d'una platea buida. Recorde el nom d'alguns (la manca de programa de mà m'impedeix ser més exacte): Carles Magraner, violoncel·lista i director del grup, Lixania Fernández, cantant i violoncel·lista cubana, Jordi Comellas, Leonardo Luckert, Raquel Fernández, David Antich, flautista, Paco Rubio i Simeón Galduf, intèrprets de cornetto i sacabutx, Miguel Ángel Orero, percussionista, Robert Cases, sonador de guitarra i tiorba. Tot un espectacle: violes da gamba, violone, flautes, cornetto, sacabutxs, baixó, percussió, tiorba...

 

 

Aquest elenc rememorà sonoritats renaixentistes. Interpretà part del repertori d'inspiració bèl·lica compost a l'Europa del XVI, sobretot batalles. Sonaren peces de Heinrich Isaac, Mateo Flecha, Claude Gervaise, Cristóbal de Morales, Samuel Scheidt, Orlando di Lassus, Michael Praetorius... Carles Magraner és un vell amic de Xàtiva, on se l'ha vist tocar la viola molt sovint. La discografia de Capella de Ministrers, d'una qualitat altíssima, produeix vertigen. Compta amb més de seixanta títols. Ha rebut nombrosos guardons. En 2018, posem per cas, el grup fou guanyador dels Premis Internacionals de Música Clàssica amb Quattrocento, en la modalitat de música antiga. Catalunya té la Capella Reial de Jordi Savall. Els valencians tenim la Capella de Ministrers. Però la pandèmia condemna la cultura al confinament (la mostra d'Alfaro n'ha patit també les conseqüències). La covid-19 no sols es cobra vides. També es carrega activitat social, econòmica i cultural. I no sabem fins a quan. Caldria recordar que els espais culturals són segurs.

(publicat a Levante-EMV, el 07/11/2020)

Il bellissimo inganno

A finals de 1502, Cèsar Borja descobreix que els seus condottieri han preparat una conjura a Magione. Els conjurats, Guidobaldo da Montefeltro (duc d'Urbino), els Baglioni de Perusa, els Petrucci de Siena, els Bentivoglio de Bolonya, Vitellozzo Vitelli i Oliverotto da Fermo, Paolo Orsini i Francesco Orsini (duc de Gravina i antic pretendent de Lucrècia Borja), tement per la seua sort, decideixen de fer front al duc de la Romanya. Tanmateix, no aconsegueixen posar-se d'acord; cadascú per separat ofereix pactes a Cèsar. De forma astuta, el Valentinés els fa anar a Sinigaglia (l'actual Senigallia, població a la vora de l'Adriàtica) i allí ordena que els maten. Aquest episodi és conegut com il bellissimo inganno. A Roma, el papa Alexandre VI fa empresonar a Sant'Angelo el cardenal Giambattista Orsini, cap de la conspiració, que moriria sense haver-se lliurat del captiveri. Es confisquen tots els béns dels Orsini. Al seu torn, el "Gran Capità" derrota els francesos a Cerignola. Cèsar, perdut el suport francès, marxa a Roma. Les tropes hispàniques de Gonzalo Fernández de Córdoba s'apoderen de Nàpols i fan sentir la seua influència per tot Itàlia.

 

 

 

Retrat de Guidobaldo da Montefeltro (detall), obra de Rafael

Tots Sants i el dia de difunts

Per primera vegada des de fa molts anys, celebrem la festa de Tots Sants i el dia de difunts en unes circumstàncies ben tètriques. La pandèmia de Covid-19 ha llevat la vida a unes 36.000 persones en tot l'Estat —que se sàpia; podrien ser més. Al País Valencià, ja són quasi 2.000 els morts "oficials" per coronavirus. Durant els moments àlgids de la crisi, moltes de les víctimes van morir soles, sense la proximitat dels familiars més íntims. No es podien fer ni funerals. I sembla que la situació podria repetir-se. De fet, les autoritats municipals aconsellaren no visitar els cementiris, per a evitar aglomeracions. Tots Sants i el dia de difunts són l'ocasió per a repetir rituals tradicionals, com ara encendre fogueres, menjar castanyes i panellets... Es considera popularment que la festa marca l'inici de l’hivern. Per tant, cal traure dels armaris la roba d'abric i vestir de llarg els més menuts. També són tradicionals, fins i tot a casa nostra, representacions teatrals típiques, com el Don Juan Tenorio de Zorrilla. ¿Hivern? Ahir diumenge, els termòmetres de Xàtiva arribaren a marcar vint-i-vuit graus. I estaven vedades reunions de més de sis persones.

En realitat, des del mes de març, tots els jorns són dia de difunts. Periòdics, ràdios i televisions dediquen bona part de les planes i la programació a parlar del coronavirus i a fer recompte diari d'infectats i morts. Als mitjans audiovisuals, els tertulians han cedit el seu lloc als metges, que ens recorden contínuament allò que ja sabem, que tothom ha de morir algun dia. Molta gent no deu escoltar-los; no es queda tancada a casa, no accepta consells assenyats dels galens. ¡Vius i difunts a l'infern, per descreguts! O potser no s'han de consentir abusos del poder. L'infern és el cos. «Des del moment que estem tancats dins del nostre cos, reduïts a la vida purament corporal, i acceptem l'imperi del poder mèdic, o del poder en general, que s'ha apropiat del mèdic, o la nostra pròpia submissió a tots dos, consentim [l'abús]», diu Bernard-Henri Lévy en Aquest virus que ens fa tornar bojos. Estar sol amb u mateix no és sa; som éssers socials. És impossible, per tant, gaudir de cap confinament. I els fets demostren que tothom no combrega amb la docilitat aclaparant davant l'ordre sanitari vigent, ni amb la manera com ha decidit disposar els cossos.

Per altra part, la pretensió de guarir "absolutament" els humans, de la mort i el mal, tampoc no és viable. Només es poden allargar els terminis. Com és lògic, s'ha de reivindicar la millora del sistema de salut i la recerca científica. Hem de servar la vida, nostra i dels altres, però no una vida pelada. I no s'han de fer discriminacions. Diuen que la mort iguala tothom. Això no és cert. Diàriament moren al món 18.000 xiquets i xiquetes menors de cinc anys —en total, 6,6 milions l'any passat, segons Unicef i el Banc Mundial. Més d'un terç d'aquestes morts són per fam. Però no són notícia, ni paralitzen el planeta, perquè solen produir-se en països molt pobres. Segons un estudi d'investigadors alemanys publicat a la revista European Heart Journal, la contaminació del medi ambient causa 800.000 morts anuals a Europa —8,8 milions a tot el planeta. En molts indrets, s'han fet solemnes homenatges d'estat als morts per coronavirus, però ningú no té presents els altres cadàvers. Als països desenvolupats, la mort ha esdevingut telerealitat. A còpia de repetir escenes macabres, hom intenta convèncer els descreguts i les descregudes. ¡Periodisme groc!

Els telediaris de màxima audiència ens traslladen a les Unitats de Cures Intensives, uns escenaris amb quadres esgarrifosos: malalts intubats i en coma induït (boca per avall, nus, amb bolquers), gent amb seqüeles a causa del coronavirus que conta la seua experiència... Per Tots Sants, hem evocat les persones pròximes traspassades mentre vèiem el reality show en què s'han convertit els noticiaris i les tertúlies dels principals canals televisius. S'ha perdut el pudor en allò tocant a la intimitat personal. L'espectacle de la realitat s'imposa aquests dies. S'oblida, però, que moltíssima gent no veurà mai cap telediari. Algunes persones prefereixen la seguretat a la llibertat, però altres no accepten de bon grat aqueixa mena de "contracte vital" consistent a fer renuncia de les llibertats a canvi d'una garantia antivirus que, per altra banda, no és absoluta. La vida no és vida si sols és mera existència. «Queda't a casa», ens diu l'autoritat. Potser no hi ha altre remei. Per a Michel Foucault, «la pesta com a forma real i alhora imaginària del desordre té per correlat mèdic i polític la disciplina.» Caldrà estar-se a casa per a no saturar els hospitals.

 

"Vanitas" d'Aelbert Jansz. Van der Schoor (oli sobre tela, c. 1640-1672. Rijksmuseum)

Luca Dobry —que vaig esmentar en altre text— opina que l'actual emergència global a causa de la covid-19 i la gestió que en fan els governs no són sols una resposta al patogen; en realitat, podrien ser un assaig general de cara a més crisis imparables de nivell planetari que hauran de venir. El repte no seria sols aturar el virus, lluitar contra la mort i a favor de la vida, sinó comprovar com es pot aturar el món durant unes setmanes, verificar quines mesures es poden prendre abans del col·lapse i establir noves ferramentes de poder. En tot cas, la parca continuarà cobrant-se vides. Però els poders —el polític i l'econòmic— i els sanitaris volen que se les cobre a poc a poc, a miquetes. En fi, supose que vindran altres temps millors durant els quals podrem recuperar les tradicions de la visita al cementiri, la castanyada, els panellets... També podrem recordar assossegadament els morts més íntims. (Els altres, els llunyans, ja s'ha dit que estan condemnats a l'oblit.) Hom seguirà celebrant, als països cristianíssims i als altres, el Halloween, Tots Sants, el dia de difunts. I anirem de nou sense traves, algun dia, als teatres, a les sales de concerts...

La por va per barris

He llegit Aquest virus que ens fa tornar bojos, un opuscle del controvertit filòsof Bernard-Henri Lévy, francès nascut en Algèria al si d'una família de jueus sefardites. L'obreta comença fent un repàs de diversos precedents. (Desastres sanitaris han existit sempre.) Heus ací uns quants: la pesta d'Atenes, de què parla Tucídides; la pesta negra del segle XIV, que aniquilà la meitat de la població europea. La grip espanyola, en 1918, que provocà cinquanta milions de morts; la grip asiàtica, un brot d'influenzavirus A H2N2 originat a la Xina el 1957, que passà per l'Iran, Itàlia, França i Amèrica, i acabà en 1958 després de cobrar-se la vida de dos milions de persones; la grip de Hong Kong de 1968, que en matà un milió. A Lévy el va sorprendre la manera com vam reaccionar davant la covid-19, l'epidèmia de la por, la Primera Por Mundial. Es plantejà, durant la primera onada del virus, algunes preguntes sobre la situació creada: ¿encegament col·lectiu? ¿victòria dels col·lapsòlegs? ¿triomf dels amos del món? ¿senyal que aquest ha canviat i es dóna valor sagrat a la vida? ¿esverament col·lectiu nodrit pels mitjans d'informació i les xarxes?

El filòsof també es pregunta si el confinament, el "gran tancament" sobre el qual ja va teoritzar Michel Foucault, és l'assaig general d'un nou mètode de control i repartiment dels cossos. Jo crec que, en plena segona onada, ja estem en disposició de contestar aquests interrogants. Hi ha hagut un poc de tot, però jo destacaria que la por ha anat per barris. És evident que no totes les persones estan esglaiades. Els poders imposen, per tant, el tipus de control descrit per Foucault: surveiller et punir (vigilar i castigar), i tot un seguit de mesures inspirades en els models hospitalaris i penitenciaris. El mitjans de comunicació col·laboren en l'encegament col·lectiu. De fet, durant molts mesos, els periòdics, les ràdios i les televisions només tenien cabuda per al coronavirus i per al recompte diari d'infectats i morts. Ara, algunes altres notícies, l'actualitat política espanyola (pràcticament focalitzada en les institucions estatals centrals i en la Comunitat de Madrid) i les eleccions nord-americanes han aconseguit de fer-se un forat. Però la covid-19 continua sent notícia de primera plana i ocupa bona part dels espais i els temps informatius.

Altres formes i colors de Xàtiva

¿Per a què serveix un toc de queda?

Durant la primera onada pandèmica de la covid-19, allà per primavera, es va declarar l'estat d'alarma, que és el mecanisme legal (article 116 de la Constitució) previst per a gestionar certes situacions d'alteració greu de la normalitat dels ciutadans. En principi, els cossos i les forces de seguretat de l'Estat són els encarregats de vetlar per l'estricte compliment de tot allò establert al decret que declara l'alarma. Però, ves a saber per quina raó, el govern decidí militaritzar l'acció contra la pandèmia. En les rodes de premsa diàries posteriors a les reunions del Comitè de Gestió Tècnica del Coronavirus apareixien el JEMAD i un tinent general de la Guàrdia Civil. Els membres d'aquest comité utilitzaven llenguatge bèl·lic. Molts recordaran les perles del general de l'aire Miguel Villarroya: En tiempos de guerra siempre es lunes. Los ciudadanos han de hacer suyos los valores militares. La meua favorita és aquesta: Sin novedad en el frente. Se incorpora a la Operación Balmis la Guardia Real, lo cual demuestra que el rey es el primer soldado de España. Es decidí fins i tot que escamots militars patrullaren pels carrers de moltes ciutats.

Doncs bé, ja tenim nou estat d'alarma i una mesura que s'associa inevitablement amb imatges de militars i guerra. L'expressió 'toc de queda' té dues accepcions al diccionari: «Toc militar de silenci, al vespre, en una caserna o un campament. En estat de guerra o setge, avís o toc militar fet a una hora determinada pel qual hom prohibeix a la població civil la circulació pels carrers.» Es torna a militaritzar el discurs contra la pandèmia de covid-19. En honor a la veritat cal dir que s'ha copiat la idea d'estats europeus, com França o Itàlia. Però en aquests llocs s'utilitzen locucions sense cap connotació militar, couvre-feu i coprifuoco (cobrefoc en la nostra llengua i curfew en anglès) que tenen origen en l'edat mitjana. Quan es desfermava un incendi a ciutat, un senyal avisava el veïnat que havia de quedar-se a casa durant la nit, fora del perill del foc. A Catalunya, sobretot a la Catalunya del Nord, la prohibició de la lliure mobilitat de les persones també s'arribà a dir cobrefoc. En època medieval, al Regne de València s'utilitzava una expressió distinta, el seny del lladre. En aquella època, el temps era controlat pels monestirs.

Aparegueren les campanes. Eren el mitjà de comunicació, el signum usat pels monestirs per a la crida a l'oració. Els monjos marcaven les diferents parts de la jornada amb tocs de campana. El dia i la nit es dividien en funció de les hores canòniques. Aquesta forma monàstica de marcar el temps acabà sent adoptada pels clergues de les ciutats medievals emergents. A València, en 1381 s'inicià la construcció del Campanar Nou de la Seu, torre coneguda com Micalet pel nom de la gran campana d'hores que penja de la seua espadanya. Les autoritats civils i eclesiàstiques de la ciutat es posaren d'acord per a utilitzar el mateix campanar. Des de llavors, el Micalet organitzava els temps religiós i cívic del cap i casal. El Campanar Nou donava les hores (gràcies al rellotge mecànic que s'hi va instal·lar), els senyals d'alarma, els d'obrir i tancar les portes de les muralles. (L'expressió «estar a la lluna de València» es referia a aquelles persones que es quedaven fora quan es tancaven les portes i havien de passar tota la nit al ras.) Aquest sistema d'avisos degué funcionar en moltes altres viles i ciutats valencianes —a Xàtiva, posem per cas.

Un toc de campana era, per tant, un senyal, però aquest mot derivà en 'seny'. Popularment, 'lo seny de lladre' era el senyal que obligava tothom a recloure's en casa durant les hores nocturnes. Rebia altres denominacions semblants: 'seny del foc', 'hora del seny', 'hora del seny del lladre'... Sonava al capvespre, abans de l'hora de sopar. Avisava que tothom havia d'estar-se quiet a casa fins al cant del gall. Després del toc, ningú no podia eixir pels carrers sense causa justificada; podia ser considerat un lladre o un bergant. Corria el risc de ser detingut. En temps moderns, l'expressió tradicional fou substituïda per 'toc de queda'. (femení de 'quet', variant de 'quiet', mot derivat del llatí quietus.) L'últim toc de queda que recorda la gent de la meua edat és el decretat a València per Milans del Bosch, durant el cop d'estat fracassat del 23 de febrer de 1981. En definitiva, el toc de queda sona a ciutat ocupada per tancs i soldats, a patrulles militars per les cantonades, a estat de guerra, a 23-F... Imagine que el molt honorable president Ximo Puig no devia pensar en aquestes coses quan demanà a Pedro Sánchez un toc de queda per al País Valencià.

 

Però la mesura tampoc no se sembla al seny del lladre, que cal fer sobre les vuit de la nit, en hivern —o les nou, en estiu—, si es volen evitar les concentracions. La Generalitat de Catalunya ha optat per prohibir la mobilitat nocturna a partir de les deu. Això s'aproxima més al seny del lladre; si les restriccions comencen a mitjanit, hom té l'oportunitat d'anar al gimnàs, a un bar de copes, a un restaurant, al cinema, a llocs tancats on el SARS-CoV-2 podria campar tan tranquil. Prohibir reunions de més de sis persones en domicilis privats, ¡altra bajanada! ¿Com es pensa controlar l'observança de la norma? ¡Amb delacions! En primavera, ja tinguérem una rècula d'espietes que es dedicaven a denunciar tot el que es menejava. Entre setmana no és probable, però, que ningú gambe pel carrer a altes hores de la nit. La gent s'ha de gitar aviat; l'endemà toca anar a treballar. En canvi, l'autoritat no diu res de les aglomeracions al transport públic en hora punta. Hi i haurà covid-19 per a una bona estona. De moment, només es persegueix buidar de gent el carrer en cap de setmana. (¡Perdularis i lladres també ho tindran difícil!) ¿Doblegarem la corba? No sé.

Calvari psicològic a Novaedat

Des que començà la crisi de la covid-19, allà pel més de març, el fluix d'informació des de les administracions cap als ciutadans deixa molt a desitjar. A finals de març, El Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent escrivia açò al seu compte de twitter —ho vaig contar en una columna publicada a l'edició digital del periòdic—: Buenos días. Conocer el número de casos y si están cerca de ti mola, pero mola más conocer cómo proteger correctamente a los nuestros. Opinava i continue opinant que saber si els casos d'infecció estan pròxims ni "mola" ni deixa de "molar". En abril, per exemple, la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública no donava les xifres de cada departament de salut desglossades per poblacions. Només proporcionava dades globals. Sabíem el nombre d'infectats i morts per coronavirus al nostre departament, però desconeixíem la situació concreta de Xàtiva, Canals, l'Alcúdia, Ontinyent, Albaida... ¡Ben estranya, la política comunicativa de conselleria! Els xativins ignoràvem quina era la incidència real de la pandèmia en la nostra ciutat. Més endavant, l'estratègia informativa millorà i hi hagué més transparència.

Però no desapareixien les discrepàncies en les dades que subministren el Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes. De fet, a hores d'ara, continuen les diferències. Des del mes de març, la pandèmia es fa servir com arma política, especialment per la dreta. Totes les institucions, govern central inclòs, es dirigeixen sovint a la ciutadania en termes massa infantils. A Xàtiva hi ha hagut canvis. Durant la primera onada de la covid-19, la llar d'ancians Novaedat no havia tingut cap infectat per coronavirus. A la fi de setembre, s'hi detectà un cas. Un iaio, traslladat al Lluís Alcanyís per a ser tractat d'una patologia, donà positiu a la prova PCR en tornar a la llar. Fou enviat novament a l'hospital. Es digué que no havia tingut contacte amb altres residents. Però calgué activar de seguida el pla d'emergència de la Generalitat. S'anuncià una prova PCR per a tothom, residents i treballadors. Tots els avis foren confinats en llurs habitacions i el centre es posà sota control de Salut Pública. Es van prohibir les visites. Això no obstant, començà a augmentar a poc a poc el nombre d'infectats. Finalment, s'hi produí un brot de la pandèmia.

Al principi, la informació era transparent. Des de Novaedat es donaven les xifres: un segon resident i un treballador infectats, set residents i dos treballadors infectats —i ja eren nou casos de positiu per coronavirus—, quasi tota la primera planta infectada... I de sobte, ¡apagada informativa! Portaveus de la residència comunicaren que els infectats devien tenir una càrrega vírica molt baixa; presentaven símptomes lleus o eren asimptomàtics. ¿Nombre total d'infectats? ¡Impossible obtenir aquesta dada. La residència sols informava de cada cas concret als familiars directes, però no donava xifres del brot. ¿Qui havia decretat l'apagada informativa? ¿L'empresa propietària de Novaedat? ¿Conselleria? Com ja he dit en altres ocasions, no s'ha de confondre tafaneria amb dret a la informació. Els familiars d'un resident tenen dret a saber les dimensions reals del problema i el grau de risc que corre el seu major. ¡Apagada informativa! Sembla que ni aplicacions com covidcv.netlify detectaven el brot. Ha calgut acudir a fonts mèdiques.

Vam saber que durant la segona setmana d'octubre hi havia 42 infectats a Novaedat. El passat dia 16 teníem 66 casos actius a Xàtiva —215 casos acumulats des de juliol. ¿Incloïen aquestes xifres el brot de Novaedat? En resum: no hi ha manera d'entendre's amb les xifres. Al geriàtric, molts residents passen per un veritable calvari psicològic. Quaranta-dos estan confinats entre quatre parets fa un mes —alguns, bé que siguen asimptomàtics, han de romandre totalment sols en una habitació almenys catorze dies. No poden rebre cap visita física dels familiars. ¡Quelcom semblant a una cel·la de càstig! A la solitud habitual de qui està a la llar d'ancians s'ha de sumar l'aïllament de la quarantena. ¿Es respecta la dignitat dels vells? ¿Reben un tracte adient? Mmm. Com conten els iaios per telèfon, única via de contacte amb l'exterior, molts treballadors donen un tracte correcte —en algun cas, excel·lent. Però s'hi produeixen episodis poc comprensibles, sobretot en el context actual. Tant de bo la gent competent salve la situació i alleuge l'angúnia.

(publicat a Levante-EMV, el 24/10/2020)

Tardor i cultura

Lucrècia, duquessa de Ferrara

Tan aviat com morí Alfons d'Aragó, el papa Alexandre VI projectà casar la seua filla amb Alfons d'Este, hereu del duc Ercole de Ferrara. En principi, el vell duc no volgué sentir-ne parlar. Rebutjà casar el seu fill amb la «filla bastarda d'un clergue». Els francesos, que començaven a mirar-se amb desconfiança el poder acumulat pels Borja, aconsellaren al duc Ercole que allargués el compromís tant com li fos possible. Finalment, els Este acabaren cedint a les pressions papals, però a canvi demanaren un dot fabulós: cent-mil ducats, joies, beneficis eclesiàstics, possessions territorials, els castells de Cento i Pieve (que calia separats de Bolonya contra dret), joies i objectes sumptuaris per valor de 75.000 ducats, els regals que pogués rebre la parella, beneficis eclesiàstics, reducció del cens feudal (de 4.000 ducats a 100), investidura del ducat als descendents de Lucrècia i Alfons, i l'arxiprestat de Sant Pere per a Ippolito d'Este, germà del futur marit. Poc abans de marxar cap a Ferrara, el papa i Lucrècia assistiren a dos fets, el ball de les castanyes i la còpula d'un cavall amb vàries egües, que han atiat encara més el mite d'una família dominada per la luxúria.

 

 

Retrat d'Alfons d'Este, obra de Tiziano

Els qui saben

En la salud, ustedes mandan pero no saben. Així comença un manifest subscrit per cinquanta-cinc societats mèdiques. No m'agrada gens aquest començament. Les persones tenim tendència a simplificar les nostres percepcions. Deu ser una inclinació innata relacionada amb l'herència genètica. Quan érem caçadors i recol·lectors, havíem d'entendre les situacions de manera global, sense perdre'ns en detalls accessoris. Amb la covid-19, es posà de moda percebre el col·lectiu sanitari com un tot homogeni, com un grup de gent que pensa igual. Des d'alguns àmbits es difon la idea que tots els professionals de la salut són esquerrans contraris a la privatització de la sanitat. Jo crec que no. Entre els metges hi ha punts de vista diferents sobre assumptes diversos —professionals, morals, religiosos, ideològics. Hi ha facultatius de dretes. També trobem qui, sense ser exactament de dretes, pertany a la classe mitjana acomodada o s’hi sent identificat. I no vol tenir problemes o discussions amb persones del seu cercle d'amistats. (Passa el mateix en altres col·lectius: jutges, funcionaris dels nivells més alts de les administracions públiques...).

En definitiva, molts metges desitgen mantenir bones relacions amb el "cinquè poder" (expressió encunyada per José María Mena, antic fiscal en cap del TSJ de Catalunya). No volen desentonar entre la “gent d’ordre”. Ni els membres del col·lectiu mèdic ni l’Organització Mèdica Col·legial volen contradir públicament els valors morals imperants als cercles conservadors. Això explica, posem per cas, l’ús abusiu i potser il·lícit que fan de l’objecció de consciència els ginecòlegs de la sanitat pública. Quasi tots els avortaments són derivats cap a centres privats. Evidentment, tots els sanitaris no pertanyen al sector acomodat de la classe mitjana. Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona ho posava de relleu: «Alguns metges han lluitat contra el coronavirus amb contractes temporals de dies, setmanes o mesos i amb salaris de poc més de mil euros. La precarietat afecta sobretot les dones joves. Així no es pot tenir un sistema de salut de primera.» No tots els sanitaris demanen, però, un servei de salut públic i de qualitat.

Quedà clar a la cloenda de l'hospital d'Ifema: unes bates blanques exhibien pancartes i corejaven consignes a favor de la sanitat pública; altres es feien selfies amb Díaz Ayuso. Sempre hi ha hagut metges que simultaniegen treballs a la sanitat pública i a la privada. En el col·lectiu mèdic existeix la mateixa divisió ideològica que fragmenta altres grups socials. Això permet que el govern de cada autonomia puga elegir les persones més afins per als càrrecs directius d'àrees de salut, hospitals, departaments, centres d'atenció primària i altres serveis sanitaris. També està la deformació professional. Algun facultatiu es creu posseïdor d'un saber que no està a l'abast dels altres mortals. Hi ha procedirs delators. Una dona que conec acudí al traumatòleg. S'havia fet una ressonància. «¿Què li passa?», preguntà el metge. «Tinc mal ací, entre la quarta i la quinta lumbar, i en la natja», digué ella assenyalant-se els punts del rosec. «¡Vostè què sabrà! El tindrà entre la primera i la segona», féu el metge. «Escolte, he estudiat el batxillerat. I vaig traure bona nota en biologia. ¡Sé com és la columna vertebral!», replicà ella. El metge: «Bé, bé. Ja veurem.»

Va llegir l'informe de la ressonància. «Ni per a vostè ni per a mi; té un pinçament entre la quinta i el sacre», digué condescendent. En altra ocasió, un amic meu hagué d'acudir a les urgències de l'hospital Lluís Alcanyís. Experimentava una reacció al·lèrgica. S'estava unflant. Corria perill d'entrar en estat d'anafilaxi. Explicà al metge de guàrdia el que li passava. Aquest es clavà en un despatx. A l'instant, aparegué acompanyat d'altre metge conegut del pacient. Éste es el señor del flemón. L'al·ludit protestà: «No és cap flegmó. Tinc la histamina pels núvols. Poseu-me ràpid un Urbason.» I escoltà com el seu conegut li deia a l'altre: Oye, éste no es ningún ignorante. Sabe muy bien qué le pasa. Podías haber tenido un disgusto. Li van subministrar Urbason, un antihistamínic i adrenalina. En fi, alguns metges poden oblidar coses bàsiques per culpa de la deformació professional: la salut és sobretot cosa del mateix malalt; sovint, els pacients tenen formació i entenen perfectament allò que els passa; un bon sanitari ha de saber escoltar. Molts ho fan, però altres actuen com el bruixot de la tribu. Sort que sovintegen els bons professionals.

(publicat a Levante-EMV, el 10/10/2020)

Conèixer millor Alfaro

AndreuAlfaroH263 from Andreu Alfaro on Vimeo.