Sobre la gran fusió

La tornada a classe

Aquests dies, l'inici del nou curs acadèmic ocupa les primeres planes. «¿Podran tornar xiquets i xiquetes a l'escola o rebran classes telemàtiques?», es pregunten pares i mares. Segons el meu parer, tot l'alumnat d'infantil i nivells obligatoris —primària i secundària— ha de tornar als centres escolars i rebre classes presencials. Convé fer una reflexió prèvia. L'escolarització obligatòria dels alumnes més menuts, sobretot els d'infantil i primària, ha d'atènyer diversos objectius: la socialització, la instrucció i, en alguns aspectes, l'educació. Es parla molt poc de la socialització, de l'aprenentatge i la interiorització dels elements de la cultura presents a l'entorn social de l'individu. Els infants que no van a l'escola no tenen oportunitat d'aprendre a conviure amb altres xiquets. Es perden, per tant, la socialització primària, el procés pel qual l’ésser humà interioritza durant la seua infantesa uns valors i uns esquemes de conducta que li permetran d’actuar d’acord amb les convencions i les normes del medi sociocultural a què pertany. Els meus néts més menuts, de 3 i 4 anys respectivament, ja s'han perdut mig any de socialització.

Seria terrible que perderen quasi dos anys de convivència amb amiguets i amiguetes. Més d'un lector dirà: «Home, la tasca socialitzadora també es pot fer a la llar.» ¡De vegades no! Hi ha famílies desestructurades, fills únics, pares que treballen i han de deixar els xiquets a càrrec d'un familiar o d'un cangur. El lloc adequat per a la socialització és l'escola, l'espai on es fan amics i amigues que solen durar tota la vida. D'altra banda, la pobresa i les desigualtats socials no permeten que tots els xiquets tinguen accés fàcil a les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació); molts no tenen connexió a Internet o no disposen d'ordinador. Tots tampoc no tenen pares o mares capaços d'ajudar-los a solucionar els obstacles que puguen trobar durant un procés telemàtic. Finalment, els xiquets de famílies pobres necessiten el menjador escolar. I és que l'escola presencial tendeix a suprimir desigualtats. L'ensenyança telemàtica ni socialitza ni promou la igualtat d'oportunitats. Per tant, les preguntes que s'han de fer els pares són distintes.

¿El centre del meu fill té espai suficient per a poder baixar les ràtios? ¿S'augmentarà la plantilla docent? ¿S'observaran totes les normes de seguretat? ¿Hi haurà infermer o infermera a l'escola? ¿Es vigilarà el compliment de les mesures d'higiene? ¿El transport escolar serà segur? Aquestes són les preguntes que han de contestar la Generalitat i l'Ajuntament de Xàtiva. Alguns col·legis, públics o privats concertats —el Claret, per exemple—, semblen tenir espai suficient, però altres... Tanmateix, pares i mares xativins poden estar raonablement tranquils. Conselleria ha anunciat l'augment de plantilles i la instal·lació de barracons prefabricats si cal. El govern central podria establir la cobertura —uns dies de permís retribuït i recuperable— per als pares que no puguen treballar si els seus fills, en produir-se un brot de covid-19 al seu col·legi, han de guardar quarantena. (No és qüestió d'enviar els xiquets a cals avis; els iaios són persones d'alt risc.) Pel que es veu, la Generalitat ha fet els deures. Els xiquets poden tornar, per tant, a escola.

Cal abandonar la por i l'infantilisme. Des de març, polítics i mitjans han provocat el pànic d'una part de la ciutadania. Quant a la dreta que governa comunitats autònomes, mostra signes de trastorn bipolar; acusava Pedro Sánchez de dictatorial, durant l'estat d'alarma, però voldria ara que les responsabilitats autonòmiques foren novament assumides pel govern central. ¿Ja s'han oblidat les casserolades del barri de Salamanca? La Generalitat Valenciana ha consensuat amb sindicats i comunitat escolar les condicions d'inici de curs. Ha contractat més professorat i ha adquirit material informàtic. Tot açò pot sonar a bajanada, però altres autonomies semblen haver oblidat que tenen competència exclusiva en matèria educativa. (En realitat, tenen competència en matèria escolar; l'educació és cosa de la família, encara que els mestres hagen de reforçar els valors democràtics.) L'executiu estatal hauria de prendre mesures contra les autonomies que no reaccionen a temps. S'acosta el dia 7. Els xiquets de les nostres contrades han d'estar a classe.

(publicat a Levante-EMV, el 20/08/2020)

"Socialistes" en defensa de Juan Carlos

¡Ja veus tu! Més de setanta exministres, expresidents autonòmics, ambaixadors i altres antics alts càrrecs del PSOE i el PP han firmat un manifest de suport a Juan Carlos I. El text defèn la presumpció d'innocència de l'emèrit i recorda el seu llegat de quaranta anys de democràcia, la etapa histórica más fructífera que ha conocido España en época contemporánea. Els socialistes Alfonso Guerra, Celestino Corbacho i Matilde Fernández, els peperos Josep Piqué, Rafael Catalá, Ana Pastor i Esperanza Aguirre, i el ministre de l'extinta UCD Rodolfo Martín Villa són alguns dels firmants. El manifest demostra per enèsima vegada que els antics barons del PSOE han perdut el rumb. Que Martín Villa, tan hereu del franquisme com Juan Carlos, firme el text té la seua lògica. Però que Alfonso Guerra s'afegisca al sarau... En realitat, han firmat un al·legat a favor del nacionalisme espanyol. A més a més, tergiversen la realitat quan afirmen que las numerosas informaciones que aparecen estos días sobre determinadas actividades del Rey Juan Carlos I han excitado una proliferación de condenas sin el debido respeto a la presunción de inocencia.

La presumpció d'innocència no és aplicable al cas. Primerament, el monarca emèrit no ha negat els fets. Simplement diu que són esdeveniments passats de la seua vida privada. El principi de la presumpció d'innocència només regeix als tribunals, més concretament al dret penal, i pot ser contrarestat pels indicis de delicte i les corresponents mesures cautelars. En política s'aplica un principi distint, el de responsabilitat. El dignatari públic ha d’assumir responsabilitats fins i tot quan és innocent. Sobre açò, ja he reflexionat en altres ocasions. Juan Carlos no n'ha assumit cap. Ha preferit escapolir-se'n. Sembla mentida que Alfonso Guerra no ho tinga clar. Atès que l'emèrit gaudia d'inviolabilitat i d'irresponsabilitat quan era cap d'estat, i que els terminis de prescripció dels presumptes delictes comesos posteriorment corren al seu favor, és ben possible que mai no arribe a seure en un tribunal per fets que no ha negat en cap moment. Però això no lleva l'estupefacció majúscula de molts ciutadans per l'enorme indignitat del rei jubilat. Sabíem que era un faldiller, sospitàvem que duia entre mans afers econòmics tèrbols. Ara, ja tenim la confirmació.

Sectors polítics del règim, les institucions i alguns mitjans de comunicació intenten desviar l'atenció. L'al·ludit no ha pronunciat cap paraula de penediment. És més: diu que marxa d'Espanya guiado por el convencimiento de prestar el mejor servicio a los españoles, a sus instituciones y al rey. I venen uns socialistes de pacotilla —que haurien de ser republicans— a demanar-nos respecte per un personatge que no sap distingir el bé del mal, l'adequat de l'inadequat. Pel que es veu, l'emèrit també ignora que els reis no poden tenir vida privada. ¿La gran irritació ciutadana per la conducta indigna de l'anterior monarca no podrà esborrar la memòria de la seua contribució a l'enderrocament de la dictadura? Això ho decidirà la història, no els firmants del manifest. Ara mateix, les probabilitats de passar a la posteritat com un comissionista i evasor fiscal que marxà d'Espanya amb maletins plens de doblers són ben altes. L'escàndol és enorme als mitjans de comunicació estrangers. Que il·lustres representants de la dreta firmen un text en defensa del Borbó entra dins d'allò previsible. Que alguns "socialistes" s'hi adherisquen no sorprèn massa.

El colofó del manifest és pura defensa de l'espanyolisme més ranci. Demana als partits i les organitzacions polítiques que defiendan por todos los medios democráticos a su alcance la integridad política y territorial de la nación y el buen nombre de las personas e instituciones que han hecho posible estos últimos y satisfactorios cuarenta años de historia común, porque de ello en gran medida depende la misma calidad de nuestro futuro. Com aquests satisfactoris quaranta anys han culminat en una situació de crisi generalitzada (social, política, institucional, econòmica), la crida sona a clam desesperat perquè el vaixell s'afona. I alguna responsabilitat tindran en el naufragi els qui s'encarregaven fins ahir de tripular i governar la nau. El problema és que la dreta ha aconseguit que gran part de l'esquerra assumisca el marc mental d'un projecte nacional espanyol autoritari, centralista, oligàrquic i hegemònic. El segrest mental de l'esquerra subalterna explica les actituds de Guerra i Rodríguez Ibarra. Si els socialistes no se'n deslliuren, llurs victòries parcials sempre conclouran amb el triomf permanent de l'Espanya més reaccionària.

Recuperar la vida cultural

Durant el confinament establert per l'estat d'alarma, membres de col·lectius culturals —especialment d'aquells que realitzen activitats de cara al públic, com ara músics o actors— es queixaven de la seua situació. Efectivament, els concerts i les representacions teatrals estaven prohibides. Les sales de cinema també romanien tancades. Ja s'han reprès totes les activitats artístiques, però la capacitat dels espais on es realitzen està limitada. Quan el govern anuncià ajudes per als treballadors i els sectors econòmics més perjudicats pel confinament, la cultura fou la gran oblidada. Una trentena d'associacions i sindicats de les arts escèniques, la música, el cinema i la gestió cultural van acusar el ministre del ram de crispar els ànims del món artístic, perquè descartava l'adopció de mesures específiques per a pal·liar la crisi del sector. (Més tard, José Manuel Rodríguez Uribes tractaria de rectificar la decisió inicial.) Per les xarxes circularen veritables burrades: «Això vostre té espera; hi ha coses més urgents. Ara us toca aguantar-vos.»

Algunes persones tenen tendència a creure que els artistes són veritables privilegiats. També hi ha qui diu que els professionals de la música o el teatre no fan res de trellat. L'acusació genèrica de guanyar molts diners és del tot infundada. Sí, hi ha uns pocs que s'enriqueixen —com alguns futbolistes o alguns escriptors—, però la majoria guanya el just per a portar una vida digna. De vegades, sobretot quan arriben a la vellesa, els actors i les actrius viuen en la penúria. Insinuar que músics i comediants no fan res de profit és mostra d'ignorància supina o mala fe. Som molts els qui no podem concebre un món sense artistes. Potser algunes persones en puguen prescindir. Bertolt Brecht els dedicà aquestes paraules: «Qui només vulga veure coses que puga entendre no hauria d'anar al teatre, hauria d'anar al bany.» En qualsevol cas, l'art també és una indústria. I molts dels seus treballadors corren el risc de quedar-se sense feina; la crisi de la covid-19 ha fet estralls en col·lectius culturals que treballen davant el públic. Per tant, calgué reobrir escenaris i sales tan aviat com fou possible. Algunes poblacions valencianes ja han posat mà a l'obra.

En juliol es va celebrar, posem per cas, la novena edició de l'Early Music Morella, una setmana de conferències, taules rodones, concerts, jam sessions de músiques medievals i renaixentistes, activitats de perfeccionament instrumental o vocal dirigides a estudiants, tallers de construcció d'instruments, visites guiades... Hi participaren crítics musicals, cantants, instrumentistes i grups de prestigi internacional. ¿Com s'aborda l'assumpte a Xàtiva? El coronavirus va arrasar l'agenda cultural municipal. ¿Les Nits al Castell? Suspeses. ¿Els espectacles musicals i teatrals de la fira? Esfumats. Les autoritats locals van idear un pla B per a entretenir el veïnat durant els mesos de juliol i agost: Nits a la fresca. El seu programa ha pivotat certament sobre tres eixos: pressupost baix, molta gent de casa i predomini de cultura popular. Respecte d'açò darrer, cal recordar que hi ha la cultura elevada, la cultura de masses —també anomenada cultura pop— i la del poble —el folklore. Nits a la fresca s'ho ha jugat quasi tot a l'oferta més popular. Val més això que res. Però una ciutat com la nostra ha de fugir de l'endogàmia. Ha de temptar gent de fora.

Si Morella juga en primera divisió, Xàtiva no hauria de ser menys. A la cultura li passa com als humans, necessita hibridació. L'endogàmia duu a l'extinció. Tenim notícies que la regidoria de Cultura vol celebrar durant la tardor un festival de música antiga amb vocació de permanència i diversos objectius: difondre un patrimoni artístic poc conegut; recuperar alguns compositors —Lluís del Milà, per exemple—; reviure capítols de la història; apropar la nostra tradició musical als estudiants... És clar que el festival també podria tenir més efectes beneficiosos, si arriba a consolidar-se: crear afició, difondre el nom de la ciutat, atraure visitants... L'Ajuntament també vol reprendre altres activitats culturals, com ara el teatre o les exposicions. Sembla que s'inaugurarà a la darreria de setembre Alfaro a Xàtiva, diàleg amb la història, una excepcional mostra antològica del gran escultor, gravador i dibuixant que hagué de ser suspesa l'abril passat. Si la pandèmia ho permet, tornaran presentacions i xerrades. Hem de recuperar la vida cultural.

(publicat a Levante-EMV, el 15/08/2020)

Cèsar Borja, duc de la Romanya

En ser confiscats els castells i possessions dels Caetani, l'Infans Romanus i Roderic d'Aragó van rebre respectivament els ducats de Nepi i Sermoneta. El papa Alexandre VI albergava dos somnis: assegurar el futur del seu llinatge i crear un nou estat per al Valentinés, suprimint el poder dels petits tirans locals. D'acord amb aquests plans, entre 1499 i 1500, Cèsar desenvolupà una intensa campanya militar. Després de conquistar Imola i Forlì, a la Romanya, entrà triomfalment a Roma. Fou nomenat capità general i gonfanoner. Més endavant, realitzaria noves conquestes: Pesaro, Rimini i Faenza (el jove senyor de Faenza, el bell Astorre Manfredi, aparegué mort en el Tíber, amb una bala de canó nugada al coll). El papa establí nous sistemes per a recaptar diners: nomenava nous cardenals que havien de pagar molts ducats pel capel; quan morien, els seus bén revertien a l'Església (això provocà freqüents sospites d'enverinaments per ordres del papa, que potser volia fer-se amb els diners dels porprats). Cèsar aconseguí noves conquestes: ocupà el ducat d'Urbino i s'emparà de tota la costa central de l'Adriàtica i de gairebé tota la Romanya. Establí una sòlida i justa administració civil en els territoris conquerits. Fixà la capital a Cesena i acollí nombrosos humanistes (Leonardo dissenyà els canals i les fortificacions de Cesena). El poble l'aclamava. Niccolò Machiavelli, que fou testimoni de tots aquests fets, s'inspirà en la figura de Cèsar per a escriure la seua obra El Príncep.

 

Retrat de Cèsar pintat per Dosso Dossi

(durant molt de temps, l'obra s'atribuí a Correggio)

Conservar els cabals a costa de perdre la dignitat

Cal reconèixer que la situació catastròfica en què es troba immers el rei emèrit no té cap solució bona; en realitat, havia d'elegir entre una eixida dolenta o altra menys dolenta. ¿I què ha fet? Segons el meu parer, elegir la pitjor. Però cal aclarir diverses qüestions prèvies. Als països democràtics que opten per la forma d'estat monàrquica —un veritable anacronisme en ple segle XXI— se solen exigir contrapartides a reis, prínceps o grans ducs: els monarques no disposen de vida privada —o la tenen molt restringida—; les seues conductes han de ser irreprotxables, tant als seus exigus afers privats com a l'àmbit de les funcions i els papers assignats constitucionalment; els monarques han de ser políticament neutrals; han de saber encarnar el bo i millor del país que representen. Moltes d'aquestes condicions es pressuposen, encara que no estiguen escrites en les cartes magnes. Quan no es compleixen les contrapartides, la monarquia pot col·lapsar. Si ens fixem en la trajectòria de l'emèrit, comprovarem que anà incomplint progressivament moltes de les seues obligacions, tant les legalment establertes com les implícites inherents al seu càrrec.

Tinguérem un monarca salaç i llicenciós, exageradament enamorat del luxe i els diners, amb una vida privada clandestina que no s'adeia gens amb allò que s'espera d'un monarca honorable i exemplar. Col·locà la seua dona, la reina Sofia, en una situació indigna, que aquesta ha suportat per a conservar el seu estatus de consort reial. ¡Bonic exemple, mentre les dones del reialme lluiten per assolir majors cotes d'igualtat, dignitat i emancipació! En tot cas, la trajectòria dels monarques emèrits encarna perfectament la tradicional moral hipòcrita de la burgesia: guardar les aparences, encara que la nau familiar faça aigües i s'afone. ¡Faltaria més! I, malgrat l'aliança tàcita entre la Corona i l'Església, aquesta mai no ha condemnat la hipocresia de Juan Carlos. I açò em duu a altra consideració: s'ha perdut la neutralitat de la Corona. La conversa de Letizia i Felipe amb el compi yogui ho deixà ben clar. Sabemos quién eres, sabes quiénes somos, li deien a l'acusat de corrupció. El discurs televisat de Felipe dos dies després del referèndum català de l'1 d'octubre de 2017 ho corroborà. L'emèrit també havia donat mostres públiques de parcialitat.

Per tant, ja han passat els temps en què molts ciutadans es consideraven juancarlistes. Ara, sols la mitja Espanya de dretes continua sent monàrquica; l'altra mitja d'esquerres preferiria la forma d'estat republicana. (De fet, la dreta hauria d'estar agraïda a la cúpula del PSOE, que continua donant suport a la monarquia.) Se'ns va vendre que Juan Carlos havia prestat un gran servei als espanyols; els havia portat la democràcia. Però tenim cada vegada més clar que l'hereu de Franco també es prestà un gran servei a si mateix. ¿Volia el millor per a la Corona? Volia el millor per a ell, designat titular per damunt dels drets dinàstics de son pare. ¿Quina era l'eixida menys dolenta per a un personatge llibertí i obsessionat per la riquesa? Fer un acte de contrició pública per la seua conducta gens honorable, lliurar a l'Estat les múltiples donacions percebudes per raó del seu càrrec, practicar una actualització fiscal voluntària i retirar-se a viure sol en una residència discreta dins del territori estatal. Atesos els precedents familiars, ¡impossible per a un Borbó! El rei comissionista ha preferit de conservar els seus cabals a costa de perdre la dignitat.

Ha decidit marxar a l'estranger sense desmentir les notícies sobre el seu enriquiment tèrbol, ni anunciar cap actualització fiscal. En carta dirigida al seu fill parla de la repercusión pública que están generando ciertos acontecimientos pasados de mi vida privada. En altres paraules: cap penediment. No distingeix, per tant, el bé del mal, l'adequat de l'inadequat. Les lleis juguen al seu favor. Abans d'abdicar, era inviolable i immune. ¿Inviolabilitat i immunitat cobrien la seua activitat particular? La qüestió és discutible. Alguns juristes afirmen que no. En canvi, altres opinen que sí. Una màxima jurídica diu que el jutge no pot distingir allà on la llei no distingeix. El temps de prescripció dels presumptes delictes comesos també juga a favor de l'emèrit. Encara no pesa cap acusació sobre el Borbó. Dir que s'ha fugat només pot tenir sentit metafòric. Fuig de l'embolic que ell ha generat. I té la barra d'afirmar que actua guiado por el convencimiento de prestar el mejor servicio a los españoles, a sus instituciones y al Rey. Quan era cap de l'Estat, ja escapà vàries vegades a l'estranger amb les seues amants, sense coneixement del govern de torn.

Pedro Sánchez diu que no sap on està l'emèrit. ¿Altra escapada o una presa de pèl per part del PSOE i la Casa Reial? Els corifeus de Juan Carlos malden per salvar l'insalvable. Recorden com assegurà la democràcia el 23 de febrer de 1981. Farien millor d'explicar alguns aspectes d'aquell episodi que encara romanen foscos. En tot cas, el Borbó també assegurà el seu negoci aquell dia. Alguns intenten colar que l'emèrit s'ha hagut d'exiliar. Això és una ofensa als milers de ciutadans de la pell de brau que van ser i són veritables exiliats, expatriats per defendre les seues idees. És possible que Moncloa i Zarzuela hagen ordit un pla per a salvar Felip VI. A curt termini, la missió és complicada. Costa de creure que l'actual monarca no s'haja beneficiat dels negocis paterns. En qualsevol cas, el major destret que assetja la monarquia és la seua falta de neutralitat. Mentre el rei menyspree la meitat dels ciutadans de les Espanyes —gent d'esquerres, progressistes, nacionalistes perifèrics— i sols tinga suport incondicional del conservadorisme clerical (la dreta reaccionària, els grups populistes d'extrema dreta, l'Església Catòlica) i els grans poders econòmics, el futur de la monarquia borbònica no està assegurat del tot. En bona mesura està en mans dels quadres dirigents del PSOE.

Joiosos i agraïts

El passat cap de setmana saltà la notícia: Raimon donarà tots els seus béns a Xàtiva. «El retorn definitiu a casa», titulava un setmanari. Ben cert; el nostre il·lustre conciutadà s'ha repatriat múltiples vegades, però el retorn anunciat dissabte és el definitiu. Dilluns, es va signar al Saló de Corts del Palau de la Generalitat Valenciana el protocol de col·laboració en què Raimon, la seua esposa Annalisa, el Ministeri de Cultura i Esport, la Generalitat Valenciana, l'Ajuntament de Xàtiva i la Diputació Provincial de València manifesten la seua intenció de crear la Fundació Raimon i Annalisa i el Centre Raimon d'Activitats Culturals. Ambdues institucions tindran seu a Xàtiva. La Fundació Raimon i Annalisa estarà dotada amb els drets de propietat intel·lectual sobre l'obra artística de Raimon, el fons bibliogràfic, artístic i documental de la parella, i el seu patrimoni personal moble i immoble (a Barcelona i Xàbia). La institució tindrà com a finalitats reunir, custodiar, investigar i difondre el llegat del cantautor xativí, fer-lo accessible a tothom, donar-li un ús educatiu i científic, i afavorir el seu coneixement en tots els àmbits culturals.

També promourà l'edició de publicacions, la promoció de representacions artístiques i musicals, i l'organització d'esdeveniments culturals. Per a desenvolupar aquestes activitats, necessitarà un espai, el Centre Raimon d'Activitats Culturals. L'Ajuntament —amb el previsible suport de tots els partits amb representació municipal— cedirà uns 3600 m2 del Reial Monestir de Santa Clara. Les altres tres administracions públiques finançaran la rehabilitació de l'antic convent. La ciutat recuperarà un magnífic conjunt per a usos culturals. Cal tenir present que la col·lecció d'art de Raimon i Annalisa compta amb obres firmades per artistes de primera magnitud. Hi ha motius, per tant, per a la satisfacció i la gratitud. El Centre Raimon d'Activitats Culturals tindrà diversos espais: un que mostrarà documentació i obra del cantautor seguint un recorregut cronològic de la seua trajectòria professional; altres en què s'exhibiran permanentment les principals obres de la col·lecció d'art; una biblioteca; un arxiu; un auditori que acollirà concerts, conferències i activitats formatives; sales per a exposicions temporals; dependències administratives i serveis.

Jo em trobe entre els immensament joiosos i agraïts per la decisió del fill predilecte de Xàtiva. Sobre el personatge ja s'ha dit pràcticament tot: paladí de la llibertat a la darreria de la dictadura, símbol per als qui volien canviar una realitat asfixiant, intel·lectual íntegre la trajectòria del qual ha superat els límits del país, figura capdavantera de la nostra cultura, defensor de la llengua, recuperador dels clàssics, poeta, cantant... Voldria ficar l'èmfasi, però, en altres aspectes que em toquen més personalment. Quan Raimon inicià la carrera artística, jo era xicotet. Compongué Al vent en 1959. Ell tenia dènou anys i jo, set. La cançó seria llançada en 1963 i esdevindria símbol de l'oposició al franquisme i crit en defensa de la nostra cultura. S'inclogué al seu primer disc, editat per Edigsa, junt amb altres tres temes, Som, La pedra i A colps. Se'n vengueren més de 40.000 còpies. Jo era massa menut. No podia assabentar-me'n. Recorde boirosament haver sentit que Raimon i Salomé havien guanyat el Festival de la Cançó Mediterrània amb Se'n va anar.

Els ecos dels recitals de 1966 i 1968 a l'Olympia de París i a Madrid em van arribar esmorteïts. Hauria de complir 17 o 18 anys per a ser plenament conscient de la transcendència de Raimon i d'allò que significaven cançons com Jo vinc d'un silenci o Diguem no. El cantautor seria peça clau per a modificar l'educació sentimental de molts membres de la meua generació, influïts fins aleshores pel nacionalcatolicisme imperant a la dictadura. Em vaig comprar el llibre Poemes i cançons, editat en 1973. Em venen al cap les emocions experimentades durant un recital seu al Teatre d'Alzira, els aplaudiments, els llums encesos, l'orgull de ser xativí com ell. Vaig seguir les seues peripècies amb la censura després de cantar al Pavelló d'Esports del Real Madrid, en 1976. Més tard arribarien la presentació a casa nostra de Totes les cançons, la relació personal, l'homenatge de l'Associació d'Amics de la Costera, els recitals a Xàtiva, el nomenament de fill predilecte... Saber que el llegat de Raimon es quedarà a Xàtiva em proporciona un goig íntim.

(publicat a Levante-EMV, l'01/08/2020)

Absències a San Millán de la Cogolla

La setmana passada es va anunciar la celebració de la Conferència de Presidents Autonòmics de demà. Serà la primera presencial des de gener de 2017, any en què encara governava Rajoy. Durant l'estat d'alarma es van celebrar catorze telemàtiques per a tractar només qüestions relacionades amb la covid-19 (mesures per a lluitar contra el coronavirus, distribució de fons per a despeses sanitàries, estudi de la desescalada de l'estat d'alarma...). Demà hi haurà, per tant, el primer aplec des de fa tres anys i mig en què el president del Govern de l'Estat i els presidents autonòmics seuran cara a cara en un mateix espai. ¿Tots? ¡No! Sánchez ha tingut la feliç idea de convocar la reunió, a instàncies de Concha Andreu, presidenta de la Rioja, en San Millán de la Cogolla. Quan vaig escoltar la notícia, tot seguit vaig pensar que hi hauria problemes. Efectivament, Quim Torra i Iñigo Urkullu han anunciat que no hi assitiran presencialment. Ho voldrien fer de manera telemàtica. Han adduït diverses raons per a no posar els peus en el monestir de la Rioja. No s'ha de ser molt llest, però, per a endevinar el possible i veritable motiu de la inassistència física de Torra i Urkullu: San Millán de la Cogolla, bressol de la llengua castellana, ocupa els nivells més elevats en la simbologia del nacionalisme espanyol. ¿No hi havia altre lloc on celebrar l'aplec? ¿No disposen de sales adients a Moncloa, al Ministeri de Política Territorial i Función Pública o al Palau de Congressos de Madrid? Però la reunió encara tindrà una guinda; el rei presidirà la inauguració. Moltíssims catalans no obliden el discurs televisat del monarca dos dies després del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Pel que sembla, fer la guitza als independentistes catalans segueix estant per damunt de qualsevol altra consideració. A Pedro Sánchez no li ha importat gens ni mica provocar les susceptibilitats de l'EAJ-PNV, suport imprescindible del govern central. És més: ara ja és impossible fer marxa enrere. A més, si s'hagués canviat el lloc de celebració de la Conferència de Presidents, la dreta s'hauria llançat com una tromba sobre Sánchez, acusant-lo de cedir a les pressions dels independentistes. «El govern socialcomunista vol trencar Espanya», haurien cridat des de Vox, PP i C's. Bé que la pandèmia li haja posat sordina, el conflicte català continua existint. Sobta, per tant, que Sánchez no procure prendre decisions que afavorisquen la distensió. Ja ho sentencià Groucho Marx: «La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després remeis equivocats.»

Llenguatge violent contra les dones

«Qui no vulga pols que no vaja a l’era», resa un refrany valencià. És ben sabut que rebre xiulets entra en el sou dels professionals —artistes, polítics— que cobren gràcies a la complaença del públic. Quan l’espectacle és dolent, la gent té dret de xiular. «Qui no vulga calor que no entre en la cuina», diuen els anglosaxons. Ara s'ha posat de moda, però, altra expressió: «Els polítics han de sortir de casa ja plorats.» Tot això està molt bé, però no s'haurien de sobrepassar certes línies roges. Divendres es van superar, sí. La ministra de Treball acudí a Toledo per a participar en la presentació de "Capital Europea de la Economía Social 2020". Unes vint persones, pertanyents al sector taurí, esperaven Yolanda Díaz per a xiular. Fins ací, l'escenari era quasi normal. (Per a ser normal del tot, la concentració hauria d'haver estat comunicada amb antelació a la Delegació del Govern.) La xiulada s'emmarcava en les protestes dels treballadors del món dels bous, que es consideren discriminats pel Ministeri de Treball; estan exclosos de les ajudes especials que, per a pal·liar les conseqüències de la pandèmia de coronavirus, van a rebre els artistes d'espectacles públics.

Segons els manifestants, la ministra no els inclou en les ajudes perquè està en contra dels bous. «A causa dels seus gustos personals, està portant moltes famílies a la ruïna», diuen. En realitat no som davant d'una mera qüestió de gustos personals; el rebuig a les corregudes de bous ha esdevingut un assumpte polític. Els treballadors taurins afirmen que el seu sector és cultural, però molta gent veu les coses de manera distinta. El maltracte animal és rebutjat per moltíssimes persones. Nombrosos partits advoquen per la supressió de les corregudes. En fi, els congregats davant l'Ajuntament de Toledo van passar dels xiulets a la violència, física i verbal. Van colpejar el vehicle oficial i van escridassar la senyora Díaz amb expressions com hija de puta i golfa de mierda. Jo trobe açò inacceptable. Supose que la policia ja haurà identificat els energúmens que diuen pertànyer al món de la "cultura". Crec que fiscalia hauria d'actuar d'ofici. És possible que els treballadors dels espectacles taurins, que hauran cotitzat com qualsevol assalariat, tinguen dret a ajudes i a una reconversió del sector. Però res no autoritza a insultar una dona greument.

Que siga ministra o ama de casa és indiferent. Yolanda Díaz fou objecte d'una agressió moral i masclista. Suportar-la no entra en el seu jornal. S'han sobrepassat línies roges. Alexandria Ocasio-Cortez, congressista demòcrata nord-americana, també va rebre la mateixa classe d'insult per part d'un republicà: fucking bitch (puta gossa). La contestació de la senyora Ocasio-Cortez fou contundent: «Totes hem hagut de lidiar amb açò alguna vegada durant les nostres vides. És la cultura de la impunitat i l'acceptació de la violència i el llenguatge violent contra les dones. Diu que té esposa i dues filles, que respecta les dones. Tenir una filla no fa que un home siga decent. En insultar-me, donà permís perquè també puguen insultar la seua dona i les seues filles. Tractar les persones amb dignitat i respecte fa decent un home. Tinc dos anys menys que la filla menor del congressista. Jo també sóc filla d'alguna persona. Afortunadament, mon pare ja no està viu per a veure com han tractat la seua filla. Ma mare ho ha vist per televisió. Els meus pares no em criaren perquè tolere aquests insults.» En Espanya, la violència verbal contra les dones també sovinteja.

Recordem, per exemple, com un tertulià titllà de zorra, puerca i guarra Marina Geli, consellera de Sanitat de la Generalitat catalana. Jiménez Losantos també insultà grollerament la diputada Carolina Bescansa. Ara, la víctima del llenguatge violent ha estat Yolanda Díaz. Quasi tots els partits han condemnat els insults a la ministra. PP i Vox no s'han volgut sumar a la condemna. Això em fa recordar una anècdota protagonitzada fa uns anys per Alfonso Rus. Va declarar a un periodista que no acudia a les nits d’albaes durant la fira perquè en una ocasió l'havien xiulat. Quan el periodista li féu veure que un xiulet no tenia massa importància, Rus contestà: «Sí, sí que en té. Que em xiulen i em menyspreen no entra en el càrrec. ¿Qui diu que sí? No, no.» ¿Opinen igual els actuals portaveus de la dreta? Yolanda Díaz ha estat greument menyspreada. Els d'Abascal justifiquen la violència dels taurins. Els de Casado callen. Tracte d'imaginar llur reacció si la insultada hagués estat Ana Pastor, posem per cas. ¡Difícil! No aconseguisc d'imaginar una persona veritablement progressista i d'esquerres dient puta, guarra i golfa a una dona del PP.

Es podria intentar

En un text anterior reflexionava sobre les possibilitats de convertir Xàtiva en ciutat de museus. Ho veia factible. Això sí, un museu ha de ser una institució viva. Perquè suscite interès global, ha d'albergar algun element altament significatiu: una peça, o un conjunt de peces, de la màxima categoria arqueològica, històrica, artística o documental. Un element significatiu esdevé icona del centre que l'acull. Una famosa obra de Johannes Vermeer, La jove de la perla, és la icona del Mauritshuis de La Haia. Museus de ciutats més petites tenen també les seues icones. El Museu Diocesà d'Art Sacre d'Oriola alberga un quadre superb de Velázquez, La temptació de Sant Tomàs d'Aquino. Marbella té un magnífic Museu del Gravat Espanyol Contemporani (l'exministre de Cultura José Guirao és patró de la seua fundació.) En aquest cas, l'element significatiu és un conjunt d'obra seriada. Si volem que Xàtiva siga una ciutat de museus, hem de començar per establir de quins elements de la màxima significació disposem. Necessitem algun.

Llàstima que Josep de Ribera, lo Spagnoletto, no puga ser icona d'una gran pinacoteca xativina. Malauradament, la ciutat nadiua de Ribera no compta amb obres indiscutiblement seues; es qüestiona si dos dels tres llenços de l'artista exposats a la Casa de l'Ensenyança són seus o foren executats per ajudants. L'altre, regalat per Attilio Bruschetti en 1924, és obra de deixebles amb total seguretat. Adquirir pintures, dibuixos o gravats de Ribera no està a l'abast de la nostra ciutat. A les subhastes, assoleixen preus elevadíssims. Ignore si hi hauria altres possibilitats —el dipòsit, per exemple—; el Museu del Prado té moltes obres de l'artista xativí no exposades al públic. De fet, els Sant Maties i Sant Onofre de la Casa de l'Ensenyança són propietat del Prado. Van ser cedits en dipòsit el mateix any 1924, gràcies a la intervenció d'Elies Tormo, ministre d'Instrucció Pública originari d'Albaida. Als magatzems del museu madrileny es guarden vint-i-un quadres obra indiscutible de Ribera —procedents quasi tots de les col·leccions reials—, deu dibuixos (plomes, aiguades, sanguines) i un gravat. Crida l'atenció la repetició d'alguns temes.

Entre els llenços guardats hi ha dos titulats La Immaculada Concepció (un d'ells de 220 per 160 cm de grandària), dos dedicats a Sant Tomàs i dos més a Sant Francesc, Visió de Sant Francesc d'Asís i Sant Francesc rep els estigmes. Qualsevol ho pot comprovar a la pàgina web del museu. Cedir en dipòsit alguns d'ells no hauria de suposar un gran inconvenient per a la gran pinacoteca espanyola. A mi m'agraden especialment Sant Josep i el Nen Jesús (126 x 100 cm), Sant Agustí en oració (203 x 150 cm), Sant Joan Evangelista, un Sant Tomàs, Sant Pau ermità (118 x 98 cm), Sant Judes Tadeu, Sant Cristòfol (127 x 100 cm), Un anacoreta i Visió de Sant Francesc d'Asís. També hi ha alguns quadres amb personatge femení o tema profà: Cap del déu Bacus (fragment d'un llenç més gran, El triomf de Bacus), Vella usurera i Santa Maria Egipcíaca (183,5 x 150 cm). Al Prado no els veu ningú. Si vingueren a Xàtiva, el nostre Museu de Belles Arts adquiriria altra dimensió. Tindria una icona molt potent. Ens equipararíem amb Osuna. En la col·legiata d'aquesta ciutat andalusa es conserven cinc excel·lents quadres de Josep de Ribera.

Hem de recordar també que una peça renaixentista excepcional, La Mare de Déu de les Febres, de Bernardino di Betto, Pinturicchio, que s'exhibeix en el Museu de Belles Arts de València, va pertànyer a la Seu xativina. En qualsevol cas, la nostra ciutat posseeix pintures i peces arqueològiques de gran valor: la pica islàmica, les restes de la Capella dels Borja, els quadres de Vicente López, la col·lecció de gravats de Goya... Si l'Església Catòlica local volgués col·laborar, tindríem una galeria d'art medieval excepcional. En magatzems i dependències municipals s'amunteguen o pengen nombrosíssimes pintures, gravats i fotografies dels diversos salons, biennals i concursos plàstics que se celebren a Xàtiva. Com s'ha fet amb altre fill il·lustre, el govern local hauria d'interessar-se pel destí futur de l'obra d'Artur Heras, el millor artista xativí contemporani. Això sense comptar que altres mestres valencians reeixits, com Manuel Boix o Rafael Armengol, han tingut sempre una estreta relació amb la ciutat. ¿Xàtiva, ciutat de museus? Es podria intentar.

(publicat a Levante-EMV, el 22/07/2020)

Renúncia a la porpra cardenalícia

En agost de 1498, en una cerimònia sense precedents, el consistori va acceptar la renúncia de Cèsar Borja a la porpra cardenalícia. Tornava a l'estat secular. Era la condició per a posar en marxa els pactes i els projectes prèviament elaborats. Cèsar buscà l'aliança amb els francesos. Fou nomenat Duc de Valença del Delfinat. A partir d'aleshores, fou conegut com Duca Valentino, Duc del Valentinés o Valentinois. Va sol·licitar en matrimoni Carlota d'Aragó, filla de Frederic III de Nàpols, oncle de Sança i Alfons, marit de Lucrècia. Carlota es negà (no volia ser coneguda com la "senyora cardenala". Aleshores, va concertar amb el rei de França el matrimoni amb Carlota d'Albret, germana del rei de Navarra. En contrapartida, Alexandre VI havia de dissoldre el matrimoni de Lluís XII amb Joana, perquè el monarca pogués casar-se amb la duquessa de Bretanya. Hi hagué més pactes: el papa Borja recolzaria les pretensions franceses en Nàpols i, a canvi, Cèsar comptaria amb suport francés per a iniciar les accions militars a la Romanya i les Marques.

Accident

         Dalt de l'escaleta, l'home va fent. De sobte, una espurna, una primera guspira.
         —No passa res, sóc electricista —em diu amb un somriure.
         —¿Vol que lleve la llum? —li pregunte, preocupat.
         Ell em somriu altivament i, masoquista, furga amb el tornavís, i continua jugant amb la làmpada i amb la mort.

         Isc de la cuina i puge a l'estudi. M'acomode davant l'ordinador. El soroll del teclat és ofegat per la veu envellutada de Paul Buchanan, cantant de The Blue Nile. Les sonoritats d'A walk across the rooftops surten dels altaveus i envaeixen l'habitació. De colp, se sent un petarrelleig. La fosforescència de la pantalla i la música es fonen en negre simultàniament. Un enorme estrèpit i alguns laments pugen des de la planta baixa. Després, un silenci elèctric. M'alce de la cadira i abandone escopetejat l'estudi.

         Entre en la cuina i trobe l'electricista estès a terra cap per amunt. El frigorífic, apagat, està obert de bat a bat. L'escala de tisora, tancada, estreba en la safata de les verdures. Lola està recolzada al marc de la porta que dóna al jardí. Només duu les bragues del biquini. Es tapa els pits amb els braços encreuats. Primer mira l'electricista, que roman inert, i després es dirigeix a mi amb careta de pena i d'innocència alhora.
         —No sé què deu haver passat —em diu amb un fil de veu.

Música antiga a Morella

Ennio Morricone

Anteriorment, ja havia pres la maleta en múltiples ocasions, però l'any 2000 marcà l'inici d'una activitat viatgera intensa. Des d'aquell any, he rodat pertot arreu. («Cercant el món i traspassant per Seca i Meca, la Vila seca i Vall d'Andorra», diu el protagonista de Lo Spill.) He peregrinat per terres europees. He navegat per diverses mars. He volat cap a totes les direccions que marca la rosa dels vents. He sojornat a països d'Àfrica, Àsia i Amèrica. Sempre porte al meu equipatge músiques de la contrada que vaig a visitar. També me'n duc melodies que no són d'aquí ni d'allí, o són de qualsevol lloc. Ennio Morricone és un dels compositors habituals a la meua maleta. Sempre que he estat a Bolonya, he escoltat una peça encisadora, "Romanzo", de la banda sonora de Novecento. En 2016, vaig viatjar a Sicília. En una de les etapes, d'Agrigent a Palerm, vaig fer una aturada a Palazzo Adriano, el poblet en què Giuseppe Tornatore va rodar Nuovo Cinema Paradiso. En la música del film, composta per Ennio, també va col·laborar el seu fill, Andrea Morricone. Naturalment, vaig escoltar les meravelloses melodies de la pel·lícula mentre fèiem via pel centre de l'illa. Quan arribàrem a la plaça Umberto I de Palazzo Adriano, amb les notes de Morricone encara al cap, fou emocionant trobar-se en el mateix escenari on es desenvolupa la història de Totò i Alfredo. També he escoltat la banda sonora de The Mission durant nombrosos trajectes per carreteres que travessen paratges amb natura esplendorosa. En els grans espais naturals, sentir "On Earth as it is in Heaven" o "The Mission" emociona. En fi, avui ha mort Ennio Morricone, un dels compositors més grans del segle XX i primeria del XXI. Pel que es veu, ha tingut temps d'escriure una carta per tal d'acomiadar-se de la seua dona i dels seus fills, i per a demanar que li facen un funeral privat, per no molestar ningú. ¡Detall que toca el cor i engrandeix la figura d'Ennio! Seguiré escoltant les músiques del genial mestre italià.

Remolí de dies i esdeveniments esfumats

En matèria de son, l'home passava per fases diferents. De tant en tant, tenia una ratxa de nits bones; dormia com un tronc. En aquest estadi, quan obria els ulls, no recordava haver somniat res. De vegades, la seua cònjuge li preguntava: «¿Has tingut algun somni bonic aquesta nit?» ¡Uf! No ho sabia, però calia quedar bé amb la mitja taronja. «És clar, amor. He somniat que ens estimàvem apassionadament.» Ella solia posar cara d'escepticisme. Tanmateix, quan ell entrava en la fase més habitual de dormir prim, com les llebres, recordava perfectament cada somni. Es despertava amb molta facilitat. Es produïen pauses al repòs nocturn i era fàcil conservar vívides les imatges oníriques que li havien passat pel cap a l'entreson. Unes vegades, les imatges eren plaents. Però també recordava els malsons. Una nit, en tingué un de ben angoixós. Havia eixit de casa; volia visitar els monuments fallers. Però places i carrers estaven deserts. No sonava cap tronador, no se sentia olor a pólvora. I, encara més estrany, havien desaparegut les falles.

Tornà pansit a la llar. El somni continuava. Mirà el calendari. Arrencà el full de març, el rebregà i el llançà a la paperera. El 4 d'abril s'inaugurava Alfaro a la ciutat, diàleg amb la història, una bona mostra antològica del gran escultor, gravador i dibuixant que podria visitar-se en diferents espais expositius del nucli històric: la Casa de l'Ensenyança, Sant Domènec... Dissabte, però, no hi havia una ànima pels carrers. Tots els edificis antics de la ciutat estaven tancats. Caigué en compte que tampoc no se celebraven els concerts i les xerrades d'Increscendofest a la Casa de Cultura. ¡Ostres! ¿I els trasllats de Setmana Santa? ¿Què passava amb les Cortesies, el Natzarè i la processó de Divendres Sant? Les esglésies també estaven tancades. En principi, pensà que s'hauria proclamat la III República. Les manifestacions religioses al carrer estarien prohibides. Per això, la romeria al Puig tampoc no s'havia anunciat per al diumenge següent a la Pasqua de Sant Vicent. Però després recordà que tant el 25 d'abril com la romeria tenien caràcter cívic.

Començà a imaginar, sense eixir del somni, que una host d'alienígenes havia envaït la contrada. Tot el veïnat havia escapolit. ¿I ell? ¿Com és que no se n'havia assabentat? ¿Què feia tot sol en una ciutat deserta? ¿On eren els extraterrestres? De sobte, un estrèpit provinent del Bellveret el tragué de l'abstracció. Es va girar i li semblà veure unes enormes cassoles que mans invisibles colpejaven insistentment. Cada vegada estava més aclaparat. Mirà de nou el calendari. Ja era juny. Es va acostar a la finestra. S'adonà que algunes persones, poques, deambulaven pel carrer. Alleujat, pensà que el perill havia passat; els expatriats tornaven. Però tots es tapaven el rostre amb màscares. ¿Els set vicis del ball de la Moma? ¡No! Era 14 de juny, però qualsevol vestigi del Corpus s'havia esvaït. Altre full del calendari arrencat i rebregat. El malson entrava en un remolí vertiginós de dies i esdeveniments esfumats. La nit del Ros, les fogueres de Sant Joan i les nits al castell eren absorbides pel vòrtex. L'home també fou atret pel buit format al centre de l'espiral. La força d'un estrany fluid en moviment el llançà a terra. S'alçà atordit. Mirà el mòbil.

Era 15 d'agost, però no hi havia ni barraques ni atraccions de fira a l'Albereda. Les rodes, el tren del terror, els cotxes de xoc, els carrusels, les tómboles, el castell encantat, les engronsadores gegants, les cadires voladores, el pèndol i la caiguda lliure s'havien esfumat. Es trobà amb l'amo de Cavallets Tortosa, que li féu: «Dels firers, ningú no se'n recorda. No tenim cap ajuda. ¿Que el tambor no és tropa? ¡La ruïna per al negoci!» El protagonista del malson marxava a casa i s'hi quedava reclòs vàries setmanes amb els dies i les nits corresponents. Patia, dins del somni, la síndrome de la cabana. «¡Com a casa, enlloc!», es deia. En pensar que hauria d'eixir algun dia, li venia l'ansietat. Va somniar que somniava —els malsons són com les matrioixques— un fet estrany: la seua ciutat estava en una nova realitat; mentre una meitat de veïns i veïnes adults treballava en bars, restaurants, cafeteries, cerveseries, snack-bars i pubs, l'altra meitat era clienta dels establiments, cosa evidentment absurda. De sobte, es desvetllà. «¿Has somniat alguna cosa bonica?», preguntà la dona. «Que t'estimava fogosament en un set cinematogràfic», contestà ell.

(publicat a Levante-EMV, el 04/07/2020)