Dalt de l'escaleta, l'home va fent. De sobte, una espurna, una primera guspira.
—No passa res, sóc electricista —em diu amb un somriure.
—¿Vol que lleve la llum? —li pregunte, preocupat.
Ell em somriu altivament i, masoquista, furga amb el tornavís, i continua jugant amb la làmpada i amb la mort.
Isc de la cuina i puge a l'estudi. M'acomode davant l'ordinador. El soroll del teclat és ofegat per la veu envellutada de Paul Buchanan, cantant de The Blue Nile. Les sonoritats d'A walk across the rooftops surten dels altaveus i envaeixen l'habitació. De colp, se sent un petarrelleig. La fosforescència de la pantalla i la música es fonen en negre simultàniament. Un enorme estrèpit i alguns laments pugen des de la planta baixa. Després, un silenci elèctric. M'alce de la cadira i abandone escopetejat l'estudi.
Entre en la cuina i trobe l'electricista estès a terra cap per amunt. El frigorífic, apagat, està obert de bat a bat. L'escala de tisora, tancada, estreba en la safata de les verdures. Lola està recolzada al marc de la porta que dóna al jardí. Només duu les bragues del biquini. Es tapa els pits amb els braços encreuats. Primer mira l'electricista, que roman inert, i després es dirigeix a mi amb careta de pena i d'innocència alhora.
—No sé què deu haver passat —em diu amb un fil de veu.
—No passa res, sóc electricista —em diu amb un somriure.
—¿Vol que lleve la llum? —li pregunte, preocupat.
Ell em somriu altivament i, masoquista, furga amb el tornavís, i continua jugant amb la làmpada i amb la mort.
Isc de la cuina i puge a l'estudi. M'acomode davant l'ordinador. El soroll del teclat és ofegat per la veu envellutada de Paul Buchanan, cantant de The Blue Nile. Les sonoritats d'A walk across the rooftops surten dels altaveus i envaeixen l'habitació. De colp, se sent un petarrelleig. La fosforescència de la pantalla i la música es fonen en negre simultàniament. Un enorme estrèpit i alguns laments pugen des de la planta baixa. Després, un silenci elèctric. M'alce de la cadira i abandone escopetejat l'estudi.
Entre en la cuina i trobe l'electricista estès a terra cap per amunt. El frigorífic, apagat, està obert de bat a bat. L'escala de tisora, tancada, estreba en la safata de les verdures. Lola està recolzada al marc de la porta que dóna al jardí. Només duu les bragues del biquini. Es tapa els pits amb els braços encreuats. Primer mira l'electricista, que roman inert, i després es dirigeix a mi amb careta de pena i d'innocència alhora.
—No sé què deu haver passat —em diu amb un fil de veu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada