En matèria de son, l'home passava per fases diferents. De tant en tant, tenia una ratxa de nits bones; dormia com un tronc. En aquest estadi, quan obria els ulls, no recordava haver somniat res. De vegades, la seua cònjuge li preguntava: «¿Has tingut algun somni bonic aquesta nit?» ¡Uf! No ho sabia, però calia quedar bé amb la mitja taronja. «És clar, amor. He somniat que ens estimàvem apassionadament.» Ella solia posar cara d'escepticisme. Tanmateix, quan ell entrava en la fase més habitual de dormir prim, com les llebres, recordava perfectament cada somni. Es despertava amb molta facilitat. Es produïen pauses al repòs nocturn i era fàcil conservar vívides les imatges oníriques que li havien passat pel cap a l'entreson. Unes vegades, les imatges eren plaents. Però també recordava els malsons. Una nit, en tingué un de ben angoixós. Havia eixit de casa; volia visitar els monuments fallers. Però places i carrers estaven deserts. No sonava cap tronador, no se sentia olor a pólvora. I, encara més estrany, havien desaparegut les falles.
Tornà pansit a la llar. El somni continuava. Mirà el calendari. Arrencà el full de març, el rebregà i el llançà a la paperera. El 4 d'abril s'inaugurava Alfaro a la ciutat, diàleg amb la història, una bona mostra antològica del gran escultor, gravador i dibuixant que podria visitar-se en diferents espais expositius del nucli històric: la Casa de l'Ensenyança, Sant Domènec... Dissabte, però, no hi havia una ànima pels carrers. Tots els edificis antics de la ciutat estaven tancats. Caigué en compte que tampoc no se celebraven els concerts i les xerrades d'Increscendofest a la Casa de Cultura. ¡Ostres! ¿I els trasllats de Setmana Santa? ¿Què passava amb les Cortesies, el Natzarè i la processó de Divendres Sant? Les esglésies també estaven tancades. En principi, pensà que s'hauria proclamat la III República. Les manifestacions religioses al carrer estarien prohibides. Per això, la romeria al Puig tampoc no s'havia anunciat per al diumenge següent a la Pasqua de Sant Vicent. Però després recordà que tant el 25 d'abril com la romeria tenien caràcter cívic.
Començà a imaginar, sense eixir del somni, que una host d'alienígenes havia envaït la contrada. Tot el veïnat havia escapolit. ¿I ell? ¿Com és que no se n'havia assabentat? ¿Què feia tot sol en una ciutat deserta? ¿On eren els extraterrestres? De sobte, un estrèpit provinent del Bellveret el tragué de l'abstracció. Es va girar i li semblà veure unes enormes cassoles que mans invisibles colpejaven insistentment. Cada vegada estava més aclaparat. Mirà de nou el calendari. Ja era juny. Es va acostar a la finestra. S'adonà que algunes persones, poques, deambulaven pel carrer. Alleujat, pensà que el perill havia passat; els expatriats tornaven. Però tots es tapaven el rostre amb màscares. ¿Els set vicis del ball de la Moma? ¡No! Era 14 de juny, però qualsevol vestigi del Corpus s'havia esvaït. Altre full del calendari arrencat i rebregat. El malson entrava en un remolí vertiginós de dies i esdeveniments esfumats. La nit del Ros, les fogueres de Sant Joan i les nits al castell eren absorbides pel vòrtex. L'home també fou atret pel buit format al centre de l'espiral. La força d'un estrany fluid en moviment el llançà a terra. S'alçà atordit. Mirà el mòbil.
Era 15 d'agost, però no hi havia ni barraques ni atraccions de fira a l'Albereda. Les rodes, el tren del terror, els cotxes de xoc, els carrusels, les tómboles, el castell encantat, les engronsadores gegants, les cadires voladores, el pèndol i la caiguda lliure s'havien esfumat. Es trobà amb l'amo de Cavallets Tortosa, que li féu: «Dels firers, ningú no se'n recorda. No tenim cap ajuda. ¿Que el tambor no és tropa? ¡La ruïna per al negoci!» El protagonista del malson marxava a casa i s'hi quedava reclòs vàries setmanes amb els dies i les nits corresponents. Patia, dins del somni, la síndrome de la cabana. «¡Com a casa, enlloc!», es deia. En pensar que hauria d'eixir algun dia, li venia l'ansietat. Va somniar que somniava —els malsons són com les matrioixques— un fet estrany: la seua ciutat estava en una nova realitat; mentre una meitat de veïns i veïnes adults treballava en bars, restaurants, cafeteries, cerveseries, snack-bars i pubs, l'altra meitat era clienta dels establiments, cosa evidentment absurda. De sobte, es desvetllà. «¿Has somniat alguna cosa bonica?», preguntà la dona. «Que t'estimava fogosament en un set cinematogràfic», contestà ell.
(publicat a Levante-EMV, el 04/07/2020)
Tornà pansit a la llar. El somni continuava. Mirà el calendari. Arrencà el full de març, el rebregà i el llançà a la paperera. El 4 d'abril s'inaugurava Alfaro a la ciutat, diàleg amb la història, una bona mostra antològica del gran escultor, gravador i dibuixant que podria visitar-se en diferents espais expositius del nucli històric: la Casa de l'Ensenyança, Sant Domènec... Dissabte, però, no hi havia una ànima pels carrers. Tots els edificis antics de la ciutat estaven tancats. Caigué en compte que tampoc no se celebraven els concerts i les xerrades d'Increscendofest a la Casa de Cultura. ¡Ostres! ¿I els trasllats de Setmana Santa? ¿Què passava amb les Cortesies, el Natzarè i la processó de Divendres Sant? Les esglésies també estaven tancades. En principi, pensà que s'hauria proclamat la III República. Les manifestacions religioses al carrer estarien prohibides. Per això, la romeria al Puig tampoc no s'havia anunciat per al diumenge següent a la Pasqua de Sant Vicent. Però després recordà que tant el 25 d'abril com la romeria tenien caràcter cívic.
Començà a imaginar, sense eixir del somni, que una host d'alienígenes havia envaït la contrada. Tot el veïnat havia escapolit. ¿I ell? ¿Com és que no se n'havia assabentat? ¿Què feia tot sol en una ciutat deserta? ¿On eren els extraterrestres? De sobte, un estrèpit provinent del Bellveret el tragué de l'abstracció. Es va girar i li semblà veure unes enormes cassoles que mans invisibles colpejaven insistentment. Cada vegada estava més aclaparat. Mirà de nou el calendari. Ja era juny. Es va acostar a la finestra. S'adonà que algunes persones, poques, deambulaven pel carrer. Alleujat, pensà que el perill havia passat; els expatriats tornaven. Però tots es tapaven el rostre amb màscares. ¿Els set vicis del ball de la Moma? ¡No! Era 14 de juny, però qualsevol vestigi del Corpus s'havia esvaït. Altre full del calendari arrencat i rebregat. El malson entrava en un remolí vertiginós de dies i esdeveniments esfumats. La nit del Ros, les fogueres de Sant Joan i les nits al castell eren absorbides pel vòrtex. L'home també fou atret pel buit format al centre de l'espiral. La força d'un estrany fluid en moviment el llançà a terra. S'alçà atordit. Mirà el mòbil.
Era 15 d'agost, però no hi havia ni barraques ni atraccions de fira a l'Albereda. Les rodes, el tren del terror, els cotxes de xoc, els carrusels, les tómboles, el castell encantat, les engronsadores gegants, les cadires voladores, el pèndol i la caiguda lliure s'havien esfumat. Es trobà amb l'amo de Cavallets Tortosa, que li féu: «Dels firers, ningú no se'n recorda. No tenim cap ajuda. ¿Que el tambor no és tropa? ¡La ruïna per al negoci!» El protagonista del malson marxava a casa i s'hi quedava reclòs vàries setmanes amb els dies i les nits corresponents. Patia, dins del somni, la síndrome de la cabana. «¡Com a casa, enlloc!», es deia. En pensar que hauria d'eixir algun dia, li venia l'ansietat. Va somniar que somniava —els malsons són com les matrioixques— un fet estrany: la seua ciutat estava en una nova realitat; mentre una meitat de veïns i veïnes adults treballava en bars, restaurants, cafeteries, cerveseries, snack-bars i pubs, l'altra meitat era clienta dels establiments, cosa evidentment absurda. De sobte, es desvetllà. «¿Has somniat alguna cosa bonica?», preguntà la dona. «Que t'estimava fogosament en un set cinematogràfic», contestà ell.
(publicat a Levante-EMV, el 04/07/2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada