La ruta valenciana dels Borja (III)

'El territori dels Borja', tercer itinerari de la "Ruta dels Borja", discorre per dues comarques: la Vall d'Albaida i el Comtat. El viatger pot sortir de Xàtiva i dirigir-se per la la CV-610 cap a la Vall d'Albaida. Després de travessar un paisatge de muntanya, apareix ben aviat Llutxent. La vila, d'uns 2.500 habitants, conserva un abundant patrimoni històric i artístic. Hi destaquen l'eglésia parroquial, el palau dels Pròixida, l'antic convent dominicà del Corpus Christi, l’ermita dedicada a la Mare de Deu de la Consolació i el castell de Xiu, en estat de ruïna. En passejar per nucli històric de la vila, és obligat de visitar el palau dels Pròixida, l’edifici més emblemàtic de Llutxent. Estigué vinculat a la Baronia de Llutxent, creada per Jaume I en fer el repartiment dels territoris conquerits als musulmans. El monarca lliurà el palau i la contrada a un dels seus fills. Posteriorment, el rei Pere el Gran concedí el senyoriu a Joan de Pròixida, fundador de la branca autòctona d’una família noble d’origen napolità arribada a València a finals del segle XIII. Els Pròixida fixaren al palau llur residència i bastiren fortificacions que donaven a l'edifici aspecte de fortalesa. En acabar les guerres, el castell perdé utilitat defensiva i esdevingué una residència palatina.

El conjunt actual, bastit entre els segles XIII i XIV, és d’estil gòtic tardà valencià amb diverses modificacions que han canviat l'aspecte original. S’alça sobre altra edificació anterior d’època àrab. És de planta quadrangular, amb una torre en cada cantó, i s'organitza al voltant d’un pati quadrat. Des d'aquest, i per una esvelta escala, s’arriba a la planta noble on s’han descobert pintures i elements del teginat que confirmen el passat esplendorós de l’edifici. Les pintures, unes escenes de combat entre cavallers cristians i musulmans, foren pintades pels volts del segle XIV. Un descendent de Joan de Pròixida, Gaspar, també senyor de Llutxent, seria elegit pel cardenal Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) marit de la seua filla Lucrècia. Com que Roderic volia emparentar amb la noblesa valenciana, la casà per procura amb el Pròixida. Bé que aquest matrimoni, que no arribà a consumar-se (ella només tenia onze anys; ell, quinze) fou anul·lat quan Roderic ascendí al pontificat i ordí nous plans per a la seua filla, els Borja acabaren emparentant igualment amb els Pròixida. El mateix Gaspar casà el 1493 amb Caterina del Milà i Borja. El seu fill, Ferran de Pròixida, també senyor de Llutxent i quart comte d’Almenara, emparentaria, a més, amb la branca borgiana de Gandia, en casar en segones noces amb Magdalena de Borja i Castro, germana de Francesc de Borja, quart duc de Gandia.

El viatger abandonarà Llutxent i es dirigirà cap a Albaida, municipi de la comarca homònima, de poc més de sis mil habitants, situat entre el riu Clariano i la serra d’Agullent. El topònim Albaida podria derivar de l’àrab al-baydà, “la blanca”, probablement pel color de la terra blanca de la major part de la comarca o de les terres conreades pròximes al nucli urbà. La ciutat, situada en un coster suau, dominat pel turó de Vistabella, damunt la riba esquerra del riu d’Albaida, conserva algunes petjades del seu origen musulmà: vàries alqueries, part de l’actual emplaçament de la vila i el castell vell (transformat durant la intensa ocupació medieval). Jaume I incorporà Albaida a la Corona d’Aragó i la va repoblar amb cristians, després d’expulsar els habitants moriscs revoltats. En 1477, Joan II va concedir el primer títol de comte d’Albaida a Jaume del Milà, arran del seu matrimoni amb Elionor d’Aragó. El quart comte, Cristòfor Milà d’Aragó i Coloma, fou elevat a marquès per Felip III el 1605. El cinquè marquès obtingué el 1771 la grandesa d'Espanya. El Marquesat comprenia la ciutat i els termes dels pobles de Benissoda, el Palomar, Carrícola, l´Aljorf i Atzeneta d’Albaida. També en formaren part, al segle XVIII: Montaverner i les baronies d’Otos i Bèlgida.

La ciutat havia estat vinculada a la família Borja. Alfons de Borja, ja papa Calixt III, cridà a Itàlia dos dels seus nebots, per fer-los estudiar dret a la ciutat de Bolonya, la universitat d’Europa més prestigiosa en aqueixa matèria. Un dels nebots era Roderic, fill de la seua germana Isabel. Roderic havia de seguir en Itàlia una carrera enlluernadora, fins arribar al pontificat amb el nom d’Alexandre VI. L’altre jove, cosí germà de Roderic, de nom Lluís-Joan del Milà, fill de Lluís-Joan del Milà, baró de Massalavés, i de Caterina de Borja, segona germana de Calixt III, també estava destinat a una carrera brillant, ocupant en Itàlia dignitats i càrrecs importants, com el de cardenal dels Quattro Santi Coronati. Però les ambicions de Lluís no eren parelles a les del seu cosí Roderic; Roma li venia gran. El seu desig d’alliberar-se de les pesades obligacions romanes el dugué de retorn al seu bisbat de Lleida. Més endavant, comprà a la Corona la vila d’Albaida i els set poblets que la voltaven. En un d’aquests, Carrícola, va construir el cardenal Milà, primer titular de la baronia d’Albaida, el seu palau camperol. Mort Lluís-Joan a Bèlgida, en 1507, les seues despulles mortals foren soterrades al convent dels dominics d’Albaida. El seu fill Jaume del Milà veié convertida la baronia en comtat.

El palau dels Milà és, junt a l’església arxiprestal, l’edifici més monumental i emblemàtic d'Albaida. A partir de les primeres muralles que els musulmans havien alçat al segle XIII, nasqué el primitiu palau, aprofitant tres de les torres de defensa: la de ponent, la central i la torre palatina. Construït a la fi del segle XV (1471-1477) amb aparença de residència nobiliària, tenia adossat el principal accés a l’espai emmurallat, la porta de la Vila, la dovella central de la qual encara conserva les restes de l’escut d’armes del primer comte d’Albaida. En les darreries del segle XVI i principis del XVII, es va enderrocar l’església vella (del segle XIII). Com que la nova església que s’hi pretenia edificar requeria molt de terreny, fou necessari derruir part del palau i unes cases. Durant alguns anys seguiren les obres i reformes. L’última obra remarcable, ja del segle XIX, és l’actual entrada principal des de la plaça Major. A les diferents façanes del palau, s’exhibeixen escuts heràldics de distintes èpoques. A l’interior trobarem sales decorades amb pintures barroques de l’albaidí Bertomeu Albert. Són especialment rellevants les sales del Tron, de la Música i del Crist, i el dormitori i la sala del marqués. Al palau hi ha també una maqueta que recrea l'Albaida del segle XV.

L’església arxiprestal de Santa Maria, un dels millors edificis religiosos d’estil gòtic valencià, fou construïda entre 1592 i 1621, i restaurada el 1830. Destaca el campanar de planta quadrada que es feia servir com a torre de vigilància abans de ser-li afegit el remat, a mitjan segle XIX. L’església actual va ser edificada en substitució de l’anterior del segle XIII dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció. Té una sola nau amb capelles entre contraforts. La façana mostra dues portades renaixentistes. A l’interior, cal destacar l’altar major (del segle XVII) amb un conjunt d’olis de Segrelles. D’aquest pintor albaidí també són les pintures amb escenes religioses que hi ha entre els arcs de les capelles i la cornisa de la nau, així com els llenços emplaçats a la capella Reial de la Comunió. La sagristia conserva la Vera Creu, un reliquiari gòtic que sembla obra valenciana del segle XV. La plaça de la Vila és part del recinte emmurallat del segle XV al qual s’accedeix encara per la porta de la Vila. A la plaça recau l’església, la part posterior del palau, l’accés a la casa museu de Josep Segrelles, la casa dels Vallcaneda (edifici del segle XVI que albergava l’antic ajuntament), el Museu del Betlem, el Museu Internacional de Titelles i la Casa Abadia (del segle XVIII).