dimarts, 11 d’agost de 2015

Cada vegada més buits

Darrerament, les manifestacions taurines són objecte de múltiples polèmiques entre partidaris i detractors. Jo mateix vaig publicar dissabte passat a l’edició comarcal de Levante-EMV una columna titulada ‘¿Què fem amb els bous?’ on, després d’explicar els remots antecedents dels espectacles taurins a casa nostra, em rendia a l’evidència: l’afició als bous desapareix a velocitat de vertigen. Les coses no han estat sempre així. Hi hagué un temps en què intel·lectuals i artistes, fins i tot d’esquerres, manifestaven sense embuts la seua admiració per la lídia. Des de Goya fins a Miquel Barceló, la llista d’artistes plàstics que s’han interessat per la tauromàquia és extensíssima. Picasso, que no perdia ocasió d’assistir a les corregudes que se celebraven en diverses viles de la Provença, també pintà, dibuixà i gravà escenes de bous. Igualment extensa és la nòmina de literats, sobretot poetes, que han escrit sobre els bous. Allò que alguns reputen per una festa bàrbara i cruenta ha servit d’inspiració, per tant, a nombrosos creadors. A casa nostra, l’interès pels bous també ha sovintejat entre la intel·lectualitat progressista, bé que alguns vulguen oblidar-ho.




Entre 1982 i 1992, per exemple, la Diputació de València edità una bellíssima revista, Quites, entre sol y sombra, dedicada a la tauromàquia. El primer número, amb dibuixos de Ramón Gaya i textos de Gil-Albert, sortí d’Arts Gràfiques Soler, el cèlebre taller que havia imprès la mítica Hora de España durant la Guerra Civil. La institució provincial era governada per Manuel Girona (els socialistes arribaren a governar quasi totes les administraciones públiques valencianas). Amb el seu successor, Antoni Asunción, es continuà editant la revista. El diputat encarregat de la Plaça de Bous de València era José Roig, també alcalde d’Anna. Quites publicava un número anual amb motiu de la Fira de Juliol. Es mantingué el costum d’acabar d’imprimir-lo la vespra de la festivitat de Sant Jaume. S’arribaren a publicar nou números. Sovint, els exemplars de la revista adjuntaven magnífics suplements. (Jo conserve els sis primers números i dos suplements.) La publicació, dedicada als bous, la literatura i la pintura, havia estat fundada per Carlos Marzal, Tomàs March i Salvador Domínguez. A Xàtiva, es podia trobar en la llibreria La Costera.

A Quites van col·laborar quasi tots els poetes, els narradors i els filòsofs de l’època aficionats a les corregudes de bous (i fins i tot gent no aficionada, com Francisco Brines, Pablo García Baena, Víctor Gómez Pin, Andrés Trapiello). També hi col·laboraren els toreros més il·lustres del moment: Manolo Vázquez, Rafael de Paula, Esplá. Això sí, el denominador comú de tots ells era pertànyer a la cultura espanyola; tots escrivien en castellà. La revista es distingia per la nitidesa tipogràfica (feia servir la lletra Garamond), el paper registre de color os i la qualitat de les il·lustracions. Hi apareixien dibuixos de Ramón Gaya, Vargas, Bonifacio, Ripollés, Bellotti, Miquel Navarro, Ceesepe... Quites acabaria dirigint-se a un públic ampli, a aquells que, d’alguna manera, se sentien atrets per un culte antic, refinat pel pas del temps, esdevingut un art escènic que no havia perdut la seua crueltat originària. La publicació se centraria en l’aspecte més sublim de la tauromàquia, l’Art, prestant atenció especial als vessants literaris i plàstics, aconseguint una altura i una bellesa excepcionals en allò que respecta a les publicacions periòdiques taurines.



Potser, l’acollida favorable a Quites s’explica per la sintonia que establí amb col·lectius que tornaven a interessar-se per la festa amb bous, un esdeveniment cultural antic, propi i únic, que ens identifica com a poble diferenciat. El significat d’aquest esdeveniment transcendia ideologies o classes socials. Els promotors eren conscients que, abandonada una època en què la dimensió agrària i patriarcal dominava les expressions de la cultura popular, els sectors socials més moderns sols podien apropar-se als toros per una via distinta de l’exaltació dels valors tradicionals. En realitat, Quites sintonitzà amb un nou públic il·lustrat. (Salomé March, Carmen Alborch, Antoni Domínguez o Carlos Marzal eren assidus al bar de Tomás March en què les tertúlies, perllongades sovint fins a la matinada, se centraven en l’art modern, en la literatura i en nombroses discussions taurines.) «Les capes més cultes comencen a comprendre que el toreig no és únicament un espectacle típic, folklòric, sinó una extraordinària cerimònia d’una profunda simbologia plena de complicats matisos», deia Tomás March en la presentació del número de Quites de 1983.


L’apartat més àmpliament abordat per Quites fou la creació literària (memòries, relats, assaigs, poemes, cròniques). Seguien els articles sobre història de la tauromàquia, que no eren, en realitat, textos d’història; molts eren relats que palesaven més interès per contar les primeres experiències dels autors, com a espectadors, que per tractar el tema amb criteris d’historiador. Quelcom semblant s’esdevenia amb els articles firmats per toreros, o amb els treballs sobre la correguda; els textos derivaven quasi sempre cap a territoris aliens a allò que entenem per història de la tauromàquia. Els autors no estaven tan interessats per les qüestions organitzatives (els reglaments) o tècniques (la lídia en si mateixa) com per les seues “interpretacions”, en què cabien més llibertat imaginativa i més creativitat. També hi van aparèixer entrevistes, records de toreros, tan matadors com subalterns, alguns articles d’opinió... El món que es reflectia a la revista Quites arriba irremeiablement a la seua fi. I no per l’acció dels seus detractors. Les corregudes, tal com les hem conegudes, s’acaben perquè els cóssos estan cada vegada més buits.