Contra Rus, la vida era més fàcil

Sempre penge al meu blog els textos que escric per a Levante-EMV. Així, els lectors poden fer comentaris. Ara bé, tothom sap que aquests comentaris estan sota mínims. Des de fa temps, les polèmiques s'han traslladat a les xarxes socials, a twitter o facebook. La meua darrera columna suscità més piulades que d'habitud. Vaig rebre diversos comenaris, positius i negatius. Dos són els retrets que se'm feien: que escrivia sense coneixement de causa i que aprofitava la columna per a crear divisions on no n'hi ha. Una persona llançava també aquesta pregunta: ¿Pot l'esquerra pactar amb el boato, les reines i les seues corts, amb el classisme, els bous i la caspa? Ja he acceptat, a través de twitter, que em puc haver equivocat en alguna cosa. També he aclarit que no era la meua intenció crear enfrontaments entre ningú. Però cent quaranta caràcters no permeten explicar amb certa profunditat alguns dels aspectes relacionats amb la política local que s'abordaven al meu article. De primer antuvi, he d'aclarir el següent: Contra Alfonso Rus, la meua vida de columnista era molt fàcil. Tan fàcil que havia de fer l'esforç de no tocar el tema russista totes les setmanes; els lectors s'haurien avorrit i haurien deixat, per tant, de llegir-me.

Amb el canvi polític, el meu compromís quinzenal amb els lectors va a ser molt però que molt complicat. Jo em considere una persona d'esquerres i valencianista. La temptació és, per tant, de no llançar pedres contra els meus. Ara bé, és evident que els meus —errare humanum est— s'equivocaran més d'una vegada. I clar, si passés de criticar el govern local de dretes a perdonar totes les espifiades del govern d'esquerres —els errors dels meus—, perdria tota la credibilitat davant dels lectors. Ja sé com és de costosa l'objectivitat, però cal cercar-la. Es tracta d'una mera qüestió d'honestedat intel·lectual —encara que alguns hi vulguen veure presumpció o ànsies d'estar per damunt del bé i del mal. I dit açò, anem a la primera objecció rebuda pel meu article. ¿Escric sense coneixement de causa? ¡No! Sempre procure estar ben informat i documentat. Això no lleva, naturalment, que em puga equivocar. Sembla que una de les afirmacions fetes al meu article de referència era equivocada; l'absència d'un grup polític a la presentació del llibre de fira no obeïa a cap disconformitat per l'elecció de la reina i la seua cort d'honor. El grup en qüestió havia convocat una assemblea a la mateixa hora en què se celebrava l'acte institucional. No hi pogué enviar representació, per tant.

Doncs, rectifique gustosament i demane les disculpes corresponents. Allò més assenyat és reconèixer que hom s'ha equivocat. (De tota manera, faig notar que no es nomenaven parts al meu article. Els lectors que no hagueren acudit a la presentació difícilment podien saber a quin grup em referia.) Anem a l'altre retret. ¿És cert que aprofitava el meu article per a crear enfrontaments? Jo crec que no, però u sempre és mal jutge de si mateix. Jo mostrava la meua preocupació per algunes mostres de desunió i demanava clarament la màxima avinença entre els socis de govern. De fet, algunes persones han trobat que el meu text era encertat. Per altra banda, descarte que ningú no volgués fer una afirmació gènerica del tipus «sempre fas servir la teua columna per a crear enfrontaments on no n'hi ha». És més: trobe exagerat insinuar que jo puga dividir no res; això és adjudicar-me una influència que no tinc de cap manera. Si portaveus autoritzats asseguren que no hi ha desacords al tripartit, jo me n'alegre sincerament.

Per últim, vull referir-me a allò de «l'esquerra no pot pactar amb el boato, ni amb reines i corts d'honor, ni amb el classisme, els bous i la caspa». ¡Pactes pitjors s'han vist! La meua màxima preocupació és, però, la pervivència del govern d'esquerres a la nostra ciutat. En una coalició, tots els membres han de fer renúncies en ares de la unitat. Les diferències, si n'hi ha, s'han de llimar discretament. Esventar discrepàncies d'esquena als socis fa perillar els pactes. Entre aliats polítics, ha d'haver-hi lleialtat. En la meua columna, retreia al grup que lidera el tripartit haver mantingut la figura de la reina de la fira en contra del parer dels seus aliats de govern. (Jo també rebutge aquesta creació rància dels ajuntaments franquistes.) Però atès l'objectiu superior, consolidar el canvi polític, espere —ho esperen molts xativins— que aquests indicis de desunió siguen només un simple mirall. Mentrestant, els grups que formen l'equip de govern s'hauran d'acostumar a rebre crítiques constructives. Si traiem la cua de palla tan aviat, mal anem.