dissabte, 31 de març de 2012

Noves glòries a Espanya (i III)

Després de llegir Noves Glòries a Espanya, sorgeixen inevitablement les preguntes: «¿I ara què? ¿Si no podem amb el nostre enemic, ens unim a ell?» Jo no sóc, evidentment, partidari d’aquesta estratègia. Els projectes emancipadors d’arrel fusteriana encara no estan morts ni soterrats. Ja s’ha vist que les coses no solen ser —i menys en política— blanques o negres. Evidentment, el redreçament nacional del país no serà possible al marge de la capital i la seua rodalia, habitades per milió i mig de persones. Però tot no està perdut. Ara mateix, el PSPV-PSOE sembla en caiguda lliure. Compromís, en canvi, té unes perspectives prou bones, fins i tot al cap i casal. Això sí, l’eslògan «serem d’esquerres o no serem» s’hauria de canviar per aquest altre: preferiblement, voldríem ser d’esquerres, però volem, per damunt de tot, “ser”. En altres països, com ara Euskadi o Catalunya, la qüestió nacional té caràcter transversal; hi ha partits nacionalistes de dretes i partits nacionalistes d’esquerres.

Els valencianistes hauríem d’acostumar-nos a pensar transversalment. Hauríem de donar prioritat al projecte de construcció nacional —una tasca que frega la utopia—, deixant per a més endavant altres projectes emancipadors (també quimèrics en les actuals coordenades). És precís atraure a la causa valencianista els sectors més oberts i dialogants de la nostra societat. Tot açò no lleva, però, que tinguem uns objectius irrenunciables a curt termini: el canvi del model econòmic valencià, la lluita contra l’atur, el manteniment dels serveis públics que han configurat fins ara el nostre estat del benestar, la millora d’infraestructures estratègiques, com ara les vies de comunicació entre les comarques centrals o l’eix mediterrani, i la defensa aferrissada de la llengua. I mentrestant, haurem de col·laborar en la redefinició d’una alternativa progressista enfront de l’allau conservador que ho envaeix tot.

Els socialistes valencians comencen a estar anguniats. Dies enrere, la premsa donava compte del manifest «Per una socialdemocràcia valencianista», que prepara Ximo Puig. Entre els promotors de l’escrit, elaborat per l’antic conseller Vicent Soler i el periodista Alfons Llorenç, figuren el pintor Manuel Boix, el fill de Sanchis Guarner i els cantants Lluís Miquel i Paco Muñoz. En realitat, el PSPV ja no sembla alternativa de res. I vist que els seus militants són incapaços de proposar una política econòmica oposada als dogmes ultraliberals, un partit nacionalista pot fer seues les banderes del progrés, la sostenibilitat i la justícia social. Ara bé, mai no esdevindrà veritable alternativa sense sortir de l’aïllament polític. Hauria de connectar, doncs, amb els diferents sectors de la societat: els moviments associatius cívics i culturals, el món empresarial, el món de l’esport i les activitats lúdiques, les colles festeres, el sindicalisme... D’esquenes a tots aquests col·lectius, difícilment arribarà a tenir una presència política significativa.

dijous, 29 de març de 2012

Llegendes de la Costera

Demà és presenta a la Casa de Cultura de Xàtiva un volum de 160 pàgines titulat Llegendes de la Costera, número 3 de la col·lecció Conéixer la Costera. La publicació, coordinada pels professors Josep Vicent Martínez i Maria Josep Juan, i editada per l’Associació d’Amics de la Costera, recull diverses llegendes de la nostra comarca, algunes molt conegudes. Una llegenda és una narració oral o escrita, d’aparença més o menys històrica, que compta amb elements imaginatius o mitològics. Les recollides al llibre que es presenta demà s’han agrupat en tres blocs: paisatge, personatges, religió i arquitectura. Aquesta divisió obeeix exclusivament a criteris d’organització i presentació de les narracions. Els relats, escrits por vint autors, procedeixen de les tradicions oral i escrita.

Com expliquen els coordinadors en el seu pròleg, una part de les històries prové de la tradició popular oral, que era la base del volum de rondalles populars Conte contat publicat també per Amics de la Costera en 1999. L’altra part dels relats té el seu origen en estudis escrits. (Algunes llegendes de la Costera ens han arribat a través de les publicacions d’escriptors romàntics de finals del segle XIX, com Juan B. Perales i Vicent Boix, i dels treballs del folklorista Francesc Martínez i els historiadors del segle XX Sivera Font i Pedro Sucías.) Totes les llegendes estan ambientades en pobles i espais geogràfics de la Costera, i datades en èpoques concretes: els inicis de l’era cristiana, els temps de la conquista de Jaume I, l’època medieval i les etapes posteriors fins a finals del segle XIX. Els textos  reflecteixen la diversitat de procedències i d’estils narratius dels seus autors.


L’apartat de paisatges inclou històries, moltes d’elles màgiques i extraordinàries, relacionades amb la toponímia, bé que algunes tenen protagonistes sobrenaturals: dones d’aigua, encantades, dimonis o bruixes. A la secció de personatges es recullen relats que tenen com actants principals figures històriques molt conegudes, que el temps i la tradició han mitificat: el rei Jaume I, els papes Borja, Sant Vicent Ferrer, el comte d’Urgell... També apareixen les històries de personatges marginals com els roders Camot o Galima. El capítol referit a la religió conté narracions en què té un paper determinant la idea de prodigi, d’intervenció sobrenatural o, en algun cas, de milacre. Són protagonistes destacades les imatges de Crist, la Mare de Déu o els sants. Finalment hi ha les històries relacionades amb algun element arquitectònic, sovint desaparegut.

Com és tradicional en les publicacions d’Amics de la Costera, el llibre cuida molt la part gràfica. En aquesta ocasió, les il·lustracions són obra de cinc fotògrafs d’AFSA. Les seues imatges formen una selecció de geografies a mig camí entre la realitat i el somni, un conjunt de retaules i decorats per a sants, reis i verges, caixes escèniques per a gestes improbables, espectres de princeses, cavallers i roders... S’han utilitzat tècniques i estils diversos: fotografies digitals, imatges sortides de negatius positivats sobre paper, vinyetatges, fotos en color, fotos en blanc i negre, imatges d’alta definició, imatges amb efecte flou, virats... Els fotògrafs han tractat d‘aportar punts de vista inusitats sobre una realitat que, tot i passar desapercebuda per a molts estadants, forma part del nostre entorn més immediat.

Les intencions últimes d’imatges i textos són diverses: el gaudi estètic, l’entreteniment, la reflexió sobre el nostre ésser col·lectiu, la rememoració d’un món físic i social a punt de desaparèixer... Sens dubte, el volum servirà per a continuar la tasca de recuperació, conservació i divulgació del nostre patrimoni cultural, lingüístic i literari. El llibre es presentarà amb la presència de moltes de les persones que han intervingut en ell.

dimecres, 28 de març de 2012

Preguntar no és ofendre

—Pare, ¿què és un esquirol?
—Un treballador que no secunda la vaga general.
—¿I què vol dir això dels serveis mínims essencials?
—Anem a veure... Quan hi ha una vaga, determinats serveis públics, com ara els hospitals o els parcs de bombers, no poden tancar. Si una persona pateix un infart, posem per cas, caldrà atendre-la, no? I si se’ns crema la casa, algú haurà de venir a extingir el foc.
—Ja. ¿I per què han d’haver serveis mínims a la policia?
—¡Aquesta és bona! Si tota la policia fes vaga, els pinxos, els lladres i els malfactors no donarien l’abast. Dirien: «Nosaltres ja farem vaga demà; avui toca treballar.»
—Una última pregunta, pare. ¿També són precisos els serveis mínims als instituts?
—¡Vaja pregunta, fill! Serveis mínims als instituts... Doncs mira, no sé... Però ben pensat... Algú s’haurà de fer càrrec dels xiquets si els seus pares acudeixen al treball.
—¿Què vols dir? ¿Que l’institut és una guarderia per a fills d’esquirols?
—¿Una guarderia? Home... Xe, ja n’hi ha prou. M’estàs marejant amb tanta pregunta.

dimarts, 27 de març de 2012

Mà d’obra barata i sense qualificar

Hi ha a la societat discriminacions ben subtils. Durant molts anys, l’ensenyament de primeres lletres era considerat un treball típicament femení, com el d’infermera. Avui les coses han canviat; cossos de funcionaris tradicionalment masculins (metges, jutges...) també s’han feminitzat. L’ensenyament, però, ha patit altre tipus de discriminació: per a les autoritats educatives i el públic en general, mestres i professors són essencialment cuidadors. La cosa ve de lluny. A l’Anglaterra de la revolució industrial, els mestres d’infants no necessitaven saber llegir o escriure; havien de conèixer, això sí, la doctrina cristiana, i aprendre de memòria un repertori de psalms per a cantar amb els xiquets. Llur tasca bàsica era cuidar els menuts mentre els pares feien jornades llarguíssimes i penoses a les fàbriques. Per la seua banda, els nens, tan bon punt creixien dos pams, ja havien de marxar a treballar amb llurs progenitors.

Durant el primer franquisme, només calia tenir estudis primaris per a entrar a l’Escola Normal de Magisteri (més tard fou obligatori tenir aprovat el batxillerat elemental, l’equivalent a l’actual ESO). Repetisc, les coses han canviat, però les administracions educatives continuen considerant els mestres i els professors mà d’obra barata i sense qualificar. A Secundària, la degradació ha estat evident; pensem que els antics instituts de batxillerat gaudien d’un enorme prestigi. En altres països, la feina d’ensenyar ha travessat per avatars ben cridaners. Fa uns anys, les autoritats holandeses hagueren d’acurtar la setmana lectiva; no tenien suficient professorat per atendre els xiquets (arribaren fins i tot  a temptar amb ofertes ben sucoses els professors jubilats que volgueren reintegrar-se a la docència a temps parcial). L’escassa inclinació per l'ensenyança també afecta el Regne Unit; en moltes zones de Gran Bretanya, les places docents públiques estan ocupades per persones d’origen indi, pakistanès o jamaicà, perquè els britànics de soca-rel no volen saber-se res de treballar als centres educatius.

I és que un professor ha de realitzar diferents feines per un únic sou: ha de ser ensenyant d’una matèria (de totes, si és mestre de primària), és a dir, ha de tenir preparació epistemològica, però també ha de ser cuidador i vigilant zelós de nens i adolescents, auxiliar administratiu, infermer en casos de malaltia o accident, conductor disposat a traslladar un alumne —amb el vehicle propi—  a l’hospital o l’ambulatori, coordinador de campanyes com l’educació vial, la higiene bucodental, la prevenció de les drogues i el tabaquisme, l’educació alimentària, l’educació mediambiental, la prevenció de la violència... (D’educació sexual i ciutadania, ni parlar-ne; un sector de pares diu que això és cosa seua.) En resum: els professors són mà d’obra barata i polivalent. I ja se sap que el mercat sol remunerar molt  bé els treballs especialitzats i molt mal els generalistes.

dilluns, 26 de març de 2012

Nova publicació d'Amics de la Costera

Vacances per salari?

La Generalitat té un veritable problema: s’ha quedat sense liquiditat. No pot fer front, per tant, a les despeses corrents (les inversions, ni nomenar-les). En una situació de bonança econòmica, les autoritats haurien acudit al mecanisme de l’endeutament. Però això és impossible en aquests moments; no hi ha ningú disposat a prestar diners a la Generalitat —no han funcionat ni els denominats “bons patriòtics”. Llavors, la cosa més fàcil és traure els diners dels funcionaris que depenen del govern valencià, agrupats bàsicament en tres col·lectius: administració general i serveis, sanitat i ensenyament. Amb els sanitaris, millor no clavar-se. Són més valorats que els ensenyants; tenen cura de la nostra salut. I convé no perdre de vista un detall: si els metges decidiren encarregar sense fre tota mena de radiografies, ecografies, exploracions per TAC i anàlisis clíniques, o receptaren cures i medicaments sense límits, provocarien un veritable cataclisme a les arques de la Generalitat. Conclusió: l’exacció s’aplicarà al col·lectiu més dèbil, el dels ensenyants. Això sí, els afectats, com és lògic, protesten i amenacen amb mobilitzar-se.

No passa res! La Generalitat ho té tot previst. Com saben que el professorat té escassa valoració social —arrossega fama de treballar poc, cobrar molt i fruir massa dies de vacances—, les nostres autoritats han desfermat una “guerra bruta” contra els docents. Les hostilitats estan perfectament graduades en un crescendo evident: «No els hem tocat el sou, sinó un complement, els sexennis, la quantia del qual està per damunt de la mitjana estatal; alguns professors, els d’institut, no fan divuit hores lectives, perquè imparteixen classes de cinquanta-cinc minuts; els docents haurien de treballar en juliol...» Davant d’aquesta guerra bruta, ¿quina ha estat la reacció dels agredits? En general, equivocada. S’han fet servir unes justificacions que oscil·len entre la lírica i l’èpica. Jo pense que és millor dir la veritat. El nostre complement per sexennis no és dels més elevats de l’Estat ni de bon tros. Els professors d’institut fem classes de cinquanta-cinc minuts perquè així ho venia determinant la mateixa Conselleria d’Educació, a través dels Reglaments Orgànics de Centres o les Instruccions de Principi de Curs. Que no ens vinga ara amb històries. Si volia que les classes foren de seixanta minuts, haver-ho ordenat.

Quant als docents que marxen de vacances l’1 de juliol, la Conselleria també en té bona part de culpa; com que no programa cap activitat preceptiva, molts professors marxen a casa. Faig notar, però, que escampar boira no és el més habitual; des de fa temps, els desgavells de les Direccions Territorials, a l’hora de fer les adscripcions, han obligat a celebrar més d’una vegada els últims claustres de curs el dia quinze. Els equips directius i una minoria de docents continuen anant als centres. Altres estan fent, posem per cas, el PALE d’anglès. Alguns, finalment, estan en oposicions, bé perquè concursen, bé perquè formen part de tribunals. La Conselleria sempre ha tingut la possibilitat d’esmenar les coses, si no li agradaven. ¿Per què no ho ha fet mai? Tinc una sospita: crec que ens venia pagant una part del salari en espècie. ¡Vacances, jornada laxa i condicions d’accés favorables en canvi de salari!

¿Per què pense açò? Perquè el professorat de secundària sempre ha estat el cos del grup A que menys sou ha cobrat. Els ensenyants pensàvem que l’altra part respectaria el pacte tàcit. Doncs, no. El govern valencià ha decidit de trencar-lo i posar en marxa el ventilador: «Els mestres no fan un brot.» Jo, la veritat, preferiria unes condicions laborals més estrictes en canvi d’un sou com el dels inspectors d’Hisenda. Però ja no veuré ni una cosa ni l’altra. A curt termini, estem abocats a treballar més hores i a cobrar menys. I encara hi ha gent que no vol fer vaga, per no donar-li a la Generalitat el dia de jornal més la part proporcional de les vacances i les pagues extres... ¡A la Conselleria se li’n fot! Acabarà prenent-nos la pasta igualment. (Ja veurem què passa amb el complement específic i les extraordinàries.) De vegades pense que hauríem de fer una vaga indefinida i deixar-nos de líriques i èpiques.

dissabte, 24 de març de 2012

Mirant la Gioconda amb altres ulls

Sovint, hi ha notícies que em recorden la passada esplendor de la nostra ciutat. Dies enrere, posem per cas, es publicà a totes les primeres planes el possible descobriment de la Batalla de Anghiari, un fresc perdut de Leonardo da Vinci que molts sospitaven amagat en un mur del Saló dels Cinc-cents, al Palazzo Vecchio de Florència. Les prospeccions de l’investigador italià Maurizio Seracini podrien haver trobat, a l’esmentat saló, sota una pintura posterior de Giorgio Vasari, restes de l’obra desapareguda. «Què té a veure açò amb Xàtiva?», es preguntaran vostès. El nexe d’unió entre Xàtiva i Florència és el pintor Fernando Yáñez de Almedina. Aquest artista, nascut a la Manxa, viatjà a Itàlia. Fou deixeble de Leonardo, amb qui col·laborà en l’execució del gran fresc. Així ho testimonia la documentació relativa als pagaments: fiorini 5 d’oro paghati a Ferrando Spagnolo, dipintore. Yáñez va rebre també influències de Filippino Lippi, la qual cosa implicaria l’estada a Roma abans de marxar a Florència. En tornar d’Itàlia, l’artista manxec treballà a terres valencianes. (A primeries del segle XVI, les relacions entre Itàlia i València eren molt estretes; encara regnava el papa Alexandre VI.)

Altra notícia que commocionà els amants de l’art fou la restauració de la Gioconda del Prado. Un estudi minuciós, amb tècniques molt avançades, ha permès d’establir que l’original de París i la rèplica madrilenya foren executades simultàniament. És més: la retirada d’un fons negre, possiblement afegit durant el segle XVIII, ha descobert en la rèplica un paisatge molt semblant al pintat per Leonardo en la Gioconda que custodia el Louvre. ¿Quin deixeble va pintar la còpia mentre el mestre retratava  la dama Lisa Gherardini? Els estudiosos han barallat diferents noms: Andrea Salai, Francesco Melzi, Pietro Marani, Alessandro Vezzosi... Com que les obres conservades d’aquests artistes són escasses i mal documentades, i presenten poques similituds estilístiques amb el quadre del Prado, sorgeix de nou la figura de Fernando Yáñez de Almedina. Molts especialistes han posat de relleu les innegables petjades renaixentistes presents a la seua obra. L’artista conegué perfectament la pintura italiana de finals del quattrocento.


En 2007, tots els visitants de Lux Mundi, exposició de la Fundació La Llum de les Imatges celebrada a la nostra ciutat, van tenir ocasió d’admirar diverses pintures de Fernando Yáñez de Almedina: un Sant Enterrament cedit per la catedral de València, vàries peces d’un retaule dedicat a Sant Miquel Arcàngel, propietat de l’església de Santa Maria la Major d’Aiora, i un Crist camí  del Calvari procedent d’una col·lecció privada. Eren especialment bellíssimes les peces cedides per l’església parroquial d’Aiora, sobretot la Mare de Déu del Socors i Sant Gabriel. En ambdues eren evidents les influències del mestre Leonardo da Vinci. Yáñez decorà, amb altre pintor castellà, Fernando Llanos, les portes del retaule major de la seu valentina. En fi, el Museu del Prado conserva l’obra mestra de Yáñez, una Santa Caterina de ressonàncies també italianes.

Diferents investigadors han documentat l’estada de l’artista manxec a Xàtiva o la seua rodalia. Se sap, per exemple, que va pintar per a la col·legiata un Judici Final, desaparegut durant la Guerra Civil. No seria estrany, doncs, que el pintor hagués trepitjat les nostres places i els nostres carrers. Altres personatges admiraren l’esplendor de la nostra ciutat. Ludovico Ariosto, autor de l’Orlando Furioso, escriví aquests hendecasíl·labs: E 'l dì che da Valenza si partiro / ad albergare a Zattiva veniro. / I patroni a veder strade e palazzi / ne vanno, e lochi publici e divini (El dia que València deixaren, / cap a un alberg de Xàtiva marxaren. / Vies, palaus, volgueren veure els caps, / i altres espais, tant públics com sagrats). No sé si finalment s’atribuirà a Yáñez l’autoria de la Gioconda del Prado. Però jo he redescobert les seues magnífiques pintures (Santa Caterina, la Mare de Déu del Socors, Sant Gabriel). Com diuen els italians, se non è vero, è ben trovato. A partir d’ara, miraré les obres de l’artista manxec amb altres ulls. Una cosa és segura: la còpia de la Mona Lisa ha esdevingut una nova icona.

(publicat a Levante-EMV, el 24/03/2012)

divendres, 23 de març de 2012

Només protesten quan els toquen el salari

Dir que els professors només protesten quan els toquen el salari és altra fal·làcia que es repeteix últimament amb molta freqüència. Caldria recordar la manifestació multitudinària del 2008 a València, la vaga d’abril de 2009 i les manifestacions i concentracions del mateix any a diferents ciutats valencianes. Si es repassen els punts reivindicatius d’aquelles mobilitzacions, hom no trobarà cap ni un que faça referència a qüestions salarials. És cert que un percentatge indeterminat d’ensenyants i funcionaris d’altres cossos mai no s’havia mobilitzat en contra de res —tampoc en contra dels retalls salarials. En alguna ocasió he citat la frase d’un amic meu: «La Generalitat encara té marge; alguns col·legues nostres protesten molt en els despatxos, però són incapaços de secundar una manifestació o una vaga. El dia que aquests col·legues isquen al carrer amb les forques, a protestar per un nou retall, haurem arribat al nivell salarial que ens pertoca.» Sembla que aqueix dia ja ha arribat. I clar, resulta temptador tallar tothom pel mateix patró: gent que sempre s’ha mostrat combativa i gent que trau el cap per primera vegada en una manifestació. Que cadascú carregue amb el seu mort. La veritat és que alguns ja protestàvem per les mesures il·legals i estrambòtiques que prenia el conseller Font de Mora i protestem ara per les retallades salarials. Jo no trobe incoherent o insolidari defendre el poder adquisitiu del salari. Perdre una quarta part dels havers no és cap broma. I portem camí de perdre-la. Jo hi renunciaria de grat si s’aplicaren els mateixos criteris d’ajust a tots els nivells (inclosos elspolítics) de l’administració. ¡Un esforç de solidaritat, com els agrada dir als nostres governants! I és que retallar el sou als empleats públics no és el pitjor. La Generalitat vol augmentar la càrrega horària dels funcionaris de carrera per a poder acomiadar uns quants milers d’interins (vora sis mil en l’ensenyament secundari públic). Cal recordar que aquests treballadors interins no tenen assegurades ni la feina indefinida ni la immobilitat geogràfica.

divendres, 16 de març de 2012

Noves glòries a Espanya (II)

Haguí de repassar Noves glòries a Espanya, per tal de presentar el llibre divendres passat. El seu autor, Vicent Flor, recorda com la Batalla de València va crear dos pols oposats: d’una banda, hi havia el blaverisme amb un pack complet que incloïa bandera amb franja blava, llengua valenciana, himne de l’exposició, regionalisme supeditat a l’unitarisme espanyolista, anticatalanisme i aliança amb la dreta; per la seua banda, el pack del nacionalisme d’arrel fusteriana incloïa senyera quadribarrada, català, muixeranga, projecte de països catalans i aliança tàctica amb l’esquerra espanyola. No tot el nacionalisme vindicava, però, el projecte de Països Catalans; els papers programàtics de la desapareguda UPV (Unitat del Poble Valencià) parlaven només d’un espai nacional valencià. Això sí, mentre la dreta assumí íntegrament l’ideari blaver, el pretès valencianisme de l’esquerra centralista era —i continua sent— molt superficial, una mera capa de vernís fusterià.

El PSOE acceptà, creient que així els aquietaria, tots els símbols dels blavers. I també acceptà un estatut de segona categoria. Per molt que es denominen PSPV i PCPV, els principals partits de l’esquerra sempre han tingut una militància majoritàriament espanyolista. De fet, ni Jorge Alarte ni Marga Sanz són valencianistes. És més: recordem que Alarte volgué suprimir “País Valencià” de les sigles socialistes. En definitiva, el blaverisme va guanyar la batalla —o millor, la guerra. Com diu Vicent Flor, el blaverisme vingué per a quedar-se. Avui, la senyera de la franja blava oneja a tots els edificis oficials valencians. I clar, moltíssims joves no han vist altra bandera del país que l’oficial penjada al balcó dels ajuntaments. I bé que Unió Valenciana és avui un partit residual, els postulats del blaverisme impregnen el discurs del PP i el PSOE.

Vicent Flor diu que els blavers han aconseguit d’estranyar en la seua pròpia terra els valencians d’idees catalanistes. Jo no ho tinc, però, tan clar. El mateix sociòleg, en determinar la base social i territorial del blaverisme, demostra que el fenomen sorgí essencialment a València i l’Horta. La penetració del blaverisme més virulent fou escassa en altres comarques. Sí, d’acord, la seua simbologia i una part del seu discurs s’han escampat pertot arreu, en ser incloses a l’Estatut d’Autonomia, però crec que la unitat de la llengua no desperta una prevenció massa significativa a les comarques septentrionals i centrals. Ja són moltes les generacions de xiquets i xiquetes que han estudiat valencià a l’escola i l’institut. Les trobades d’escoles en valencià, per exemple, han esdevingut —amb totes les matisacions que calguen— un veritable moviment de masses.

Igual passa amb els símbols i les idees fusterianes. A l’ajuntament xativí, hi ha hagut quasi sempre, des de 1979, representació nacionalista. I les discussions sobre símbols no han estat la causa dels daltabaixos electorals. (En realitat, només es va perdre la representació institucional una vegada; l’electorat va castigar una mala estratègia municipal.) La bandera de Xàtiva, roja amb les quatre barres, oneja al balcó de l’ajuntament, al reial de la fira i a la salòquia del castell, sense que ningú proteste —i governa el senyor Rus. Per això, García Sentandreu, cap de Coalició Valenciana, va soltar aquesta perla: «Mosatros no acodim a la politica pera fer tonteries. Anem a desmontar tot l’entramat catalaniste creat desde 1982 tant pel PSOE com pel PP. Coleges, instituts, administracions, televisions publiques i, per damunt de tot, l’AVL .»

dimecres, 14 de març de 2012

Noves glòries a Espanya (I)

Divendres passat, es va presentar a la Casa de Cultura de Xàtiva Noves glòries a Espanya, obra del sociòleg Vicent Flor. El llibre va adquirir notorietat als mitjans de comunicació per uns incidents esdevinguts durant una presentació a València l’estiu de 2011. En efecte, el 5 de juliol de l'any passat, una trentena d'activistes ultradretans es presentà a l’auditori de la FNAC per tal d'impedir violentament l’acte (llançant cadires, llibres i bombetes de fum als assistents). Els ultres, membres de les organitzacions España 2000 i GAV, van haver de ser desallotjats per la policia. Entre els agressors es trobaven José Luis Roberto, president d'España 2000, Manolo Latorre del GAV i Juan García Sentandreu, líder de Coalició Valenciana, que fou detingut.

¿Hi havia algun motiu especial, a més de l’animositat envers tot allò que olore a catalanisme, per a boicotejar l’acte? Sí. L’autor del llibre, conservador de museu i professor associat de Sociologia a la Universitat de València i la UNED, va militar un temps al blaverisme, com ell mateix recorda al pròleg. Des de la visió dels grups blavers més extremistes, Vicent Flor és, per tant, un renegat, un traïdor. Damunt, el volum, bàsicament un text expositiu acadèmic, és a dir, escrit sense intenció persuasiva, fa una dissecció ben minuciosa —talment com aquella que faria un anatomista— d’uns fets que molts vam viure en primera persona: l’anomenada Batalla de València i les seues repercussions. En realitat, Flor no diu res que molts no sabérem ja.

Ara bé, el llibre —un resum de la seua tesi doctoral— resulta valuós per diversos motius: desfà visions simplistes o esbiaixades, sistematitza el fenomen blaver, posa a l’abast de les joves generacions, que no els van viure directament, els antecedents de la nostra història recent i fa reviure la memòria dels qui ja tenim certa edat. Jo, per exemple, vaig rememorar, mentre llegia l’obra, molts moments que vaig protagonitzar o vaig presenciar de ben a prop. Vicent Flor sistematitza, com acabe de dir, els principals trets del blaverisme: essencialisme, espanyolisme, regionalisme, populisme... En general, els militants de les files fusterianes, despatxàvem l’assumpte amb dues o tres vaguetats: incultura, irracionalitat, violència...

Vicent Flor demostra que el blaverisme era, en realitat, un populisme que sabé atraure’s les classes mitjanes baixes i les capes més populars de la societat valenciana. Sovint s’ignora que els populismes —i construccions semblants, com ara les religions—, tot i tenir dosis elevades d’irracionalitat, connecten molt bé amb les masses populars. El blaverisme connectà amb molts valencians. Com l’esquerra hi va renunciar, el blaverisme s’emparà de les falles, dels símbols del cap i casal, de Sant Vicent i la Geperudeta, del futbol, de l'aigua —ja se sap, quan un territori s’abandona, és ocupat immediatament per l’enemic. Vicent Flor fa servir constantment, al llarg de la seua obra, la figura especular: enfront de l’elitisme fusterià, el populisme blaver; enfront de la gosadia i l’avanç blavers, el retrocés continu i la perplexitat del nacionalisme i l’esquerra.

En definitiva, com no hi havia, segons Fuster, res a fer amb la burgesia local, l’esquerra nacionalista tirà mà del pensament gramscià i s’alià amb l’esquerra jacobina espanyola. (Tots recordarem un eslògan de la transició: «El País Valencià serà d’esquerres o no serà.») I clar, la dreta no es quedà de braços creuats; instrumentalitzà en profit propi les idees regionalistes (sorgides a la Renaixença i nodrides pel franquisme) per tal de contrarestar l’esquerra, suposadament empeltada de nacionalisme fusterià. No s’escatimaren mitjans; se’n féu ús fins i tot de l’acció directa d’inspiració netament feixista. En foren impulsors diversos elements franquistes i el centredreta encarnat a la UCD. Conclusió: en aquests moments, el País Valencià no “és”, almenys oficialment.

dilluns, 12 de març de 2012

Garantia d’independència

Un dels reprotxes més recurrents que han d’escoltar els funcionaris és que són uns privilegiats, per gaudir d’un treball estable. L’enveja que suscita l’estabilitat laboral en temps de crisi és comprensible, però caldria recordar que, d’acord amb la tradició encara vigent en molts països europeus, la inamovibilitat dels funcionaris de carrera és garantia d’independència enfront dels canvis de govern. Garanteix, posem per cas, que persones com jo, de conviccions esquerranes, puguen seguir ocupant, sota un govern de dretes, la seua plaça de professor en un institut públic. Aquesta garantía reforça l’estat de dret. Els règims dictatorials efectuen purgues; expulsen de la funció pública tots els elements desafectes. La dictadura franquista —sense anar massa lluny— va expulsar tots els mestres que havien obtingut el títol durant la República. Després, els expulsats foren reemplaçats per gent que havia de presentar un certificat de “bona conducta”, d’afecció al règim dictatorial —real o simulada, això és altra qüestió—, per a poder ocupar les places vacants. A hores d’ara, la Constitució estableix un sistema igualitari d’accés a la funció pública, basat exclusivament en el mèrit i la capacitat dels concursants. Qualsevol persona que compte amb la titulació requerida pot optar a una plaça per oposició. L’expressió “guanyar una plaça en propietat” respon a la idea que el funcionari no pot ser “expropiat”, remogut o privat de la seua funció pública (excepte en els casos legalment previstos i sense intervenció del caprici del polític de torn). És possible que alguns funcionaris sucumbeixen a la temptació de considerar la seua plaça un “bé patrimonial”  de lliure disposició, en comptes d’un servei públic. (Molts recordaran les imatges dels funcionaris de la Ciutat de la Justícia que, en comptes d’entrar a la feina després de fitxar, marxaven al carrer a fer les seues coses. Aquesta és la gent que dóna mala fama a tot el col·lectiu funcionarial.) És evident que alguns funcionaris aprofiten la inamovibilitat del seu càrrec per a defugir les seues obligacions. És més: sovint, l’escàs rendiment laboral compta amb cert beneplàcit sindical. Tot açò és corregible mitjançant els mecanismes adients, la inspecció entre ells, sense necessitat d’alterar les garanties del nostre estat de dret. Tanmateix, els polítics de distint signe senten poca inclinació a corregir els defectes de la funció pública; els és més rendible utilitzar els funcionaris, quan vénen mal donades, com a bocs expiatoris. I clar, acaben pagant justos per pecadors.

dissabte, 10 de març de 2012

In memoriam

Com les gorretes de bellota

Fa ben poc hem sabut com estan d’entrampades algunes comunitats autònomes. La valenciana, per exemple, sembla tenir un dèficit del 3,68% del seu PIB. Dic “sembla” perquè, amb tanta enginyeria financera, els polítics ens deixen més marejats que un allioli. De fet, ni les mateixes autoritats es posen d’acord: a finals de febrer, José Manuel Vela, conseller d’Hisenda, xifrava el nostre dèficit en un 1,4%. Deia la veritat? No sé. Suposem que la xifra real siga l’anunciada per l’administració central, és a dir, l’esmentat 3,68%. Jo no la trobe tan elevada (la Unió Europea s’ha marcat l’objectiu del 3% per a l’any 2013). És igual; Cristóbal Montoro ha exigit al govern valencià que baixe enguany el seu dèficit a l’1,5%. Serà molt difícil, perquè les comunitats autònomes són les encarregades de prestar els serveis bàsics: educació, sanitat, atenció a majors i dependents... Només aquests serveis ja comprometen el 65% del pressupost autonòmic. Damunt, sembla que el govern valencià ha gestionat pèssimament algunes partides.

Es parla molt d’aeroports sense avions, de maquetes de Calatrava, de circuits de Fórmula 1, d’obres sumptuàries i faraòniques, de places de bous inacabades... Hi ha, però, un fenomen que sol passar desapercebut: la proliferació d’instituts de secundària. Generalment, tothom accepta que cada poble ha de tenir un col·legi de primària. Només hauria d’haver, en tot cas, l’excepció d’aquells llogarets on la població escolar d’educació infantil i primària és tan reduïda que cal enviar-la a un CRA (col·legi rural agrupat). En canvi, el seny aconsella que els instituts de secundària s’emplacen en nuclis densament poblats o en punts escollits d’una comarca als quals puguen arribar transportats els alumnes d’indrets pròxims. Un raonament semblant seria d’aplicació a la sanitat: un dispensari o un ambulatori en cada poble i un hospital de referència que atenga pacients d’una ciutat, una comarca o un sector metropolità. Doncs bé, durant l’època de les vaques grosses, es va ficar de moda que cada poble demanés el seu institut.

Si l’alcalde d’un poble menut tenia cert poder d’influència —cas del president de la Diputació de València i alcalde de Vallada, Fernando Giner—, era normal sentir-li dir: «¡Em demane un institut per al meu poble!» Els centres de secundaria començaren a proliferar, per tant, com les gorretes de bellota: institut a Vallada, l’Alcúdia de Crespins, la Llosa de Ranes, Navarrés, Aielo de Malferit, la Pobla del Duc, la Pobla Llarga... La crisi obligà a tancar l’aixeta, però encara hi havia peticions pendents. S’arribà a parlar, per exemple, de crear un institut a Montesa. Evidentment, s’estava seguint la política de despullar Sant Joan per a vestir Sant Pere. Seccions o instituts que ja existien des de la dècada dels setanta —cas de l’IES Moixent— veieren perillar una part de la seua matrícula. En canvi, alguns dels nous instituts començaren a arrossegar ràtios molt baixes. El malbaratament no era privatiu del sector educatiu; tots els pobles es demanaven una piscina coberta, un poliesportiu, un camp de futbol amb gespa artificial. Però aquests detalls no semblaven importar a ningú. Ja dic, eren temps de vaques grosses.

La proliferació de nous instituts suprimí sinèrgies i multiplicà una part de la despesa pública perfectament prescindible. Un institut ha de comptar amb unes instal·lacions i uns recursos humans fixos i mínims: laboratoris, aules específiques, biblioteca, gimnàs, equip directiu, personal docent, auxiliars de gestió, subalterns... Ha de fer front a les despeses de funcionament: subministres, manteniment... Des d’una òptica estrictament econòmica, tenir menys centres estratègicament ubicats i comptar amb un bon transport escolar és més sostenible i eficient que crear un institut en cada poble. El mal ja està fet. Els funcionaris adscrits als centres menuts, que han obtingut la seua plaça de bona fe, no poden veure conculcats ara els seus drets adquirits. Tampoc no anem a enderrocar els edificis... Qui té la culpa dels desficacis? «La Comunitat Valenciana és un referent», deia Camps. Ara ja sabem de què érem referent. «Espanya és l'únic país del món amb aeroports per a vianants», ha declarat el ministre García-Margallo.

(publicat a Levante-EMV, el 10/03/2012)

dimecres, 7 de març de 2012

Dona i funció pública


Fa un any, amb motiu del dia de la dona, vaig fer una reflexió que avui continua tenint plena vigència. Recordava que és precisament a la funció pública on la dona ha assolit les cotes més elevades d’igualtat. Només al sector públic s’acompleix al peu de la lletra la màxima “a igual treball, igual salari”. Tant als serveis generals com als àmbits especialitzats de la salut, l’ensenyament o la justícia, la funció pública està molt feminitzada. Les plantilles de moltes empreses públiques, formades per personal no estrictament funcionarial —per estar sotmès al règim laboral comú— també estan feminitzades. Em referisc, per exemple, a les periodistes que treballen als canals públics de televisió. Els nostres serveis públics estan bàsicament gestionats per mans femenines. Tenim tendència —jo el primer— a parlar de funcionaris, quan hauríem de parlar, amb més propietat, de funcionàries. Però malgrat la feminització i la igualtat de les condicions de treball, també existeixen a la funció pública sostres de cristall.

Hi ha, per exemple, moltes jutgesses, però poques magistrades als Tribunals Superiors, Suprem o Constitucional; hi ha una plèiade de mestres i professores, però poques directores d’institut, catedràtiques, deganes o rectores d’universitat. A les acadèmies, hi ha una majoria aclaparadora de barons per a penes un petit grapat d'acadèmiques. La feminització de la funció pública també té altre aspecte negatiu: quan es prenen mesures d’ajust a les administracions públiques, les principals víctimes són dones, majoritàries al sector. En aquests moments, moltes treballadores públiques, personal laboral sobretot, estan engrossint les llistes de l’atur. Les idees neoliberals, hegemòniques a tot Europa, han calat entre els polítics, que veuen inevitables l’aprimament del sector públic i la seua privatització. Quant als funcionaris de carrera que encara conserven la seua plaça i veuran reduïts els seus salaris, moltíssims també són dones. És aquest un aspecte en el qual no solem fixar-nos. Això sí, de vegades arriben bones noves.

Avui, quan tornava del treball, he sentit a la ràdio del cotxe aquesta notícia: «Espanya, el setè país del món amb major índex d’igualtat entre homes i dones». Un informe elaborat per l'ONG Social Watch, que mesura les diferències entre els homes i les dones en educació, influència econòmica i poder polític —per a calcular la mitjana de desigualtat—, col·loca Espanya, amb 81 punts sobre 100, a la part alta de la taula, empatada a punts amb Mongòlia. Espanya és el setè estat més igualitari entre els 154 analitzats. Només Noruega, Finlàndia, Islàndia, Suècia, Dinamarca i Nova Zelanda estan per davant. Marroc apareix a la part baixa de la taula. Els països pitjors situats són la República del Congo, Níger, Txad, Iemen i Afganistan. En fi, ara va i resulta que el Baix Vinalopó, la Plana o la Foia de Bunyol, contrades llatines i mediterrànies, estan més a prop del que jo creia del món escandinau —de països de conte de fades com Noruega i Suècia. Quines coses! Doncs ja que imitem en alguns aspectes aquells escenaris boreals de fantasia, podríem imitar-los també en altres coses.

dilluns, 5 de març de 2012

Totes les comparacions són odioses

M’he parat a pensar en les diferències entre les oposicions a la judicatura i les oposicions a la docència, i no he tret massa conclusions. Els opositors a jutge es veuen obligats a memoritzar exhaustivament i de manera fotogràfica una enormitat de legislació. ¿És això realment precís en l’època de l’emmagatzemament digital d’informació? ¿Està garantit que la persona capaç de declamar com un lloro tot l’articulat del codi civil o de les lleis processals va a ser un bon jutge? ¿No caldria valorar altres aptituds dels candidats? No sé. Està clar, però, que les oposicions a jutge són dures; s’ha de memoritzar una enormitat de lletra impresa. Per això, qui les aprova sol estar revestit d’una aura d’erudició en matèria legal. Després, ja se sap: hi ha jutges i jutgesses que dicten sentències surrealistes, jutjats que amuntonen piles i piles de casos sense resoldre, magistrats i magistrades que fan instruccions desastroses, jutges que es deixen influir per les seues conviccions ideològiques, magistrats que només pensen en el pròxim ascens o en un canvi de destí imminent, jutges que abandonen a mitges una instrucció... Tots els jutges fan aquestes coses? No! Molts? No sé. Però s’hauria de revisar el funcionament de la justícia. Als opositors a la docència se’ls sol demanar, en canvi, molts coneixements epistemològics de la seua matèria. ¿Saber molta epistemologia equival a ser un bon professor o professora? ¿No caldria valorar altres aptituds dels candidats? ¿Li pot sortir a l’opositor la bola del tema que se sap? I tant! ¿Vol dir això que tots els professors i professores aproven les oposicions per pura xamba? No crec; conec poques persones que hagen aprovat a la primera: moltes s’hi han presentat una i altra vegada, i no han aconseguit d’aprovar-les. ¿Hi ha hagut convocatòries dissenyades ad hoc perquè les aprovaren interins amb molts anys de serveis? Sí. ¿Han influït les pressions dels sindicats en aquestes convocatòries “a la carta”? Sens cap dubte. ¿Es valora com cal la fase de pràctiques? ¿Premia el sistema vigent el treball dels més feiners? ¿Tenen els equips directius dels centres públics capacitat per a corregir la malfeineria? Ja sé, són massa preguntes. Està clar que la funció pública i els seus sistemes d’accés són manifestament millorables. De fet, molts docents interessats a prestigiar la professió ho venim demanant des de fa temps, per a no haver de sentir segons quins comentaris. En qualsevol cas, comparar salaris de professors de secundària i jutges no és massa encertat; el nivell retributiu d’un jutge seria més equiparable al d’un professor d’universitat. Això sense comptar que totes les comparacions són odioses.

divendres, 2 de març de 2012

Cobra molt un professor?

Tot és opinable en aquesta vida. Un professor de secundària pertany al nivell 24 del grup A (subgrup A1). Com que el seu nivell és inferior al d’altres funcionaris del mateix subgrup, les remuneracions dels professors són menors que les percebudes per jutges o inspectors d’hisenda. ¿Quina activitat és més important, impartir docència o impartir justícia? No sé. En qualsevol cas, dilucidar la qüestió portaria a l’eterna discussió de les diferències entre preu i valor. (La tasca d’un jutge està més valorada socialment que la d’un professor, això és evident.) Quin és el sou base d’un professor de recent ingrés en el cos de secundària? 1109 euros bruts. La resta dels seus emoluments, la formen el complement de destí i el complement específic: altres 1175 euros bruts. (Amb la retribució dels funcionaris s’ha seguit una vella estratègia: fragmentar el total en diferents conceptes, alguns dels quals no serveixen de base de cotització per als drets passius.) A pesar de tot, als docents, com a qualsevol treballador, els interessa saber quina quantitat neta cobraran a final de més. Un professor de secundària de recent ingrés no cobrarà més enllà de 1650 euros. ¿És un sou excessiu per a una persona amb grau universitari? Cadascú pot pensar el que vulga. Ja sé que aquesta retribució va augmentant amb l’antiguitat, gràcies als triennis i els sexennis, però la Generalitat ha decidit de no pagar nous sexennis durant els pròxims dos anys i de retallar-los en un 50% a qui ja els cobra. I s’anuncien noves retallades a partir d’abril en el complement específic i les pagues extraordinàries. Aquests retalls, que cal afegir a l’augment de les retencions i l’alça dels tipus de gravamen de l’IRPF, podrien suposar per al professorat amb més anys d’antiguitat una pèrdua de fins al 25% dels seus emoluments. Els mestres de primària encara ho tenen més cru. Supose que tindran almenys dret a protestar, no?