dissabte, 24 de març de 2012

Mirant la Gioconda amb altres ulls

Sovint, hi ha notícies que em recorden la passada esplendor de la nostra ciutat. Dies enrere, posem per cas, es publicà a totes les primeres planes el possible descobriment de la Batalla de Anghiari, un fresc perdut de Leonardo da Vinci que molts sospitaven amagat en un mur del Saló dels Cinc-cents, al Palazzo Vecchio de Florència. Les prospeccions de l’investigador italià Maurizio Seracini podrien haver trobat, a l’esmentat saló, sota una pintura posterior de Giorgio Vasari, restes de l’obra desapareguda. «Què té a veure açò amb Xàtiva?», es preguntaran vostès. El nexe d’unió entre Xàtiva i Florència és el pintor Fernando Yáñez de Almedina. Aquest artista, nascut a la Manxa, viatjà a Itàlia. Fou deixeble de Leonardo, amb qui col·laborà en l’execució del gran fresc. Així ho testimonia la documentació relativa als pagaments: fiorini 5 d’oro paghati a Ferrando Spagnolo, dipintore. Yáñez va rebre també influències de Filippino Lippi, la qual cosa implicaria l’estada a Roma abans de marxar a Florència. En tornar d’Itàlia, l’artista manxec treballà a terres valencianes. (A primeries del segle XVI, les relacions entre Itàlia i València eren molt estretes; encara regnava el papa Alexandre VI.)

Altra notícia que commocionà els amants de l’art fou la restauració de la Gioconda del Prado. Un estudi minuciós, amb tècniques molt avançades, ha permès d’establir que l’original de París i la rèplica madrilenya foren executades simultàniament. És més: la retirada d’un fons negre, possiblement afegit durant el segle XVIII, ha descobert en la rèplica un paisatge molt semblant al pintat per Leonardo en la Gioconda que custodia el Louvre. ¿Quin deixeble va pintar la còpia mentre el mestre retratava  la dama Lisa Gherardini? Els estudiosos han barallat diferents noms: Andrea Salai, Francesco Melzi, Pietro Marani, Alessandro Vezzosi... Com que les obres conservades d’aquests artistes són escasses i mal documentades, i presenten poques similituds estilístiques amb el quadre del Prado, sorgeix de nou la figura de Fernando Yáñez de Almedina. Molts especialistes han posat de relleu les innegables petjades renaixentistes presents a la seua obra. L’artista conegué perfectament la pintura italiana de finals del quattrocento.


En 2007, tots els visitants de Lux Mundi, exposició de la Fundació La Llum de les Imatges celebrada a la nostra ciutat, van tenir ocasió d’admirar diverses pintures de Fernando Yáñez de Almedina: un Sant Enterrament cedit per la catedral de València, vàries peces d’un retaule dedicat a Sant Miquel Arcàngel, propietat de l’església de Santa Maria la Major d’Aiora, i un Crist camí  del Calvari procedent d’una col·lecció privada. Eren especialment bellíssimes les peces cedides per l’església parroquial d’Aiora, sobretot la Mare de Déu del Socors i Sant Gabriel. En ambdues eren evidents les influències del mestre Leonardo da Vinci. Yáñez decorà, amb altre pintor castellà, Fernando Llanos, les portes del retaule major de la seu valentina. En fi, el Museu del Prado conserva l’obra mestra de Yáñez, una Santa Caterina de ressonàncies també italianes.

Diferents investigadors han documentat l’estada de l’artista manxec a Xàtiva o la seua rodalia. Se sap, per exemple, que va pintar per a la col·legiata un Judici Final, desaparegut durant la Guerra Civil. No seria estrany, doncs, que el pintor hagués trepitjat les nostres places i els nostres carrers. Altres personatges admiraren l’esplendor de la nostra ciutat. Ludovico Ariosto, autor de l’Orlando Furioso, escriví aquests hendecasíl·labs: E 'l dì che da Valenza si partiro / ad albergare a Zattiva veniro. / I patroni a veder strade e palazzi / ne vanno, e lochi publici e divini (El dia que València deixaren, / cap a un alberg de Xàtiva marxaren. / Vies, palaus, volgueren veure els caps, / i altres espais, tant públics com sagrats). No sé si finalment s’atribuirà a Yáñez l’autoria de la Gioconda del Prado. Però jo he redescobert les seues magnífiques pintures (Santa Caterina, la Mare de Déu del Socors, Sant Gabriel). Com diuen els italians, se non è vero, è ben trovato. A partir d’ara, miraré les obres de l’artista manxec amb altres ulls. Una cosa és segura: la còpia de la Mona Lisa ha esdevingut una nova icona.

(publicat a Levante-EMV, el 24/03/2012)