dissabte, 31 de març de 2012

Noves glòries a Espanya (i III)

Després de llegir Noves Glòries a Espanya, sorgeixen inevitablement les preguntes: «¿I ara què? ¿Si no podem amb el nostre enemic, ens unim a ell?» Jo no sóc, evidentment, partidari d’aquesta estratègia. Els projectes emancipadors d’arrel fusteriana encara no estan morts ni soterrats. Ja s’ha vist que les coses no solen ser —i menys en política— blanques o negres. Evidentment, el redreçament nacional del país no serà possible al marge de la capital i la seua rodalia, habitades per milió i mig de persones. Però tot no està perdut. Ara mateix, el PSPV-PSOE sembla en caiguda lliure. Compromís, en canvi, té unes perspectives prou bones, fins i tot al cap i casal. Això sí, l’eslògan «serem d’esquerres o no serem» s’hauria de canviar per aquest altre: preferiblement, voldríem ser d’esquerres, però volem, per damunt de tot, “ser”. En altres països, com ara Euskadi o Catalunya, la qüestió nacional té caràcter transversal; hi ha partits nacionalistes de dretes i partits nacionalistes d’esquerres.

Els valencianistes hauríem d’acostumar-nos a pensar transversalment. Hauríem de donar prioritat al projecte de construcció nacional —una tasca que frega la utopia—, deixant per a més endavant altres projectes emancipadors (també quimèrics en les actuals coordenades). És precís atraure a la causa valencianista els sectors més oberts i dialogants de la nostra societat. Tot açò no lleva, però, que tinguem uns objectius irrenunciables a curt termini: el canvi del model econòmic valencià, la lluita contra l’atur, el manteniment dels serveis públics que han configurat fins ara el nostre estat del benestar, la millora d’infraestructures estratègiques, com ara les vies de comunicació entre les comarques centrals o l’eix mediterrani, i la defensa aferrissada de la llengua. I mentrestant, haurem de col·laborar en la redefinició d’una alternativa progressista enfront de l’allau conservador que ho envaeix tot.

Els socialistes valencians comencen a estar anguniats. Dies enrere, la premsa donava compte del manifest «Per una socialdemocràcia valencianista», que prepara Ximo Puig. Entre els promotors de l’escrit, elaborat per l’antic conseller Vicent Soler i el periodista Alfons Llorenç, figuren el pintor Manuel Boix, el fill de Sanchis Guarner i els cantants Lluís Miquel i Paco Muñoz. En realitat, el PSPV ja no sembla alternativa de res. I vist que els seus militants són incapaços de proposar una política econòmica oposada als dogmes ultraliberals, un partit nacionalista pot fer seues les banderes del progrés, la sostenibilitat i la justícia social. Ara bé, mai no esdevindrà veritable alternativa sense sortir de l’aïllament polític. Hauria de connectar, doncs, amb els diferents sectors de la societat: els moviments associatius cívics i culturals, el món empresarial, el món de l’esport i les activitats lúdiques, les colles festeres, el sindicalisme... D’esquenes a tots aquests col·lectius, difícilment arribarà a tenir una presència política significativa.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt d'acord amb el teu comentari. Jo també pense en que el sentiment de País Valencià / Països Catalans no hauria de tindre color. Jo sóc de centre i sent els Països Catalans tant com ho fa un d'extrema esquerra, però és clar, jo no sóc ni vull ser comunista. La gent té la concepció que estar a favor dels PPCC és estar a favor del comunisme, i per això a mols els diuen "rojos".
Hauríem de tindre un CIU a la valenciana, però és clar, sense pactar amb el PP ni disfressar-se de catalanisme/valencianisme per amagar la seua espanyolitat.

Salutacions.