divendres, 16 de març de 2012

Noves glòries a Espanya (II)

Haguí de repassar Noves glòries a Espanya, per tal de presentar el llibre divendres passat. El seu autor, Vicent Flor, recorda com la Batalla de València va crear dos pols oposats: d’una banda, hi havia el blaverisme amb un pack complet que incloïa bandera amb franja blava, llengua valenciana, himne de l’exposició, regionalisme supeditat a l’unitarisme espanyolista, anticatalanisme i aliança amb la dreta; per la seua banda, el pack del nacionalisme d’arrel fusteriana incloïa senyera quadribarrada, català, muixeranga, projecte de països catalans i aliança tàctica amb l’esquerra espanyola. No tot el nacionalisme vindicava, però, el projecte de Països Catalans; els papers programàtics de la desapareguda UPV (Unitat del Poble Valencià) parlaven només d’un espai nacional valencià. Això sí, mentre la dreta assumí íntegrament l’ideari blaver, el pretès valencianisme de l’esquerra centralista era —i continua sent— molt superficial, una mera capa de vernís fusterià.

El PSOE acceptà, creient que així els aquietaria, tots els símbols dels blavers. I també acceptà un estatut de segona categoria. Per molt que es denominen PSPV i PCPV, els principals partits de l’esquerra sempre han tingut una militància majoritàriament espanyolista. De fet, ni Jorge Alarte ni Marga Sanz són valencianistes. És més: recordem que Alarte volgué suprimir “País Valencià” de les sigles socialistes. En definitiva, el blaverisme va guanyar la batalla —o millor, la guerra. Com diu Vicent Flor, el blaverisme vingué per a quedar-se. Avui, la senyera de la franja blava oneja a tots els edificis oficials valencians. I clar, moltíssims joves no han vist altra bandera del país que l’oficial penjada al balcó dels ajuntaments. I bé que Unió Valenciana és avui un partit residual, els postulats del blaverisme impregnen el discurs del PP i el PSOE.

Vicent Flor diu que els blavers han aconseguit d’estranyar en la seua pròpia terra els valencians d’idees catalanistes. Jo no ho tinc, però, tan clar. El mateix sociòleg, en determinar la base social i territorial del blaverisme, demostra que el fenomen sorgí essencialment a València i l’Horta. La penetració del blaverisme més virulent fou escassa en altres comarques. Sí, d’acord, la seua simbologia i una part del seu discurs s’han escampat pertot arreu, en ser incloses a l’Estatut d’Autonomia, però crec que la unitat de la llengua no desperta una prevenció massa significativa a les comarques septentrionals i centrals. Ja són moltes les generacions de xiquets i xiquetes que han estudiat valencià a l’escola i l’institut. Les trobades d’escoles en valencià, per exemple, han esdevingut —amb totes les matisacions que calguen— un veritable moviment de masses.

Igual passa amb els símbols i les idees fusterianes. A l’ajuntament xativí, hi ha hagut quasi sempre, des de 1979, representació nacionalista. I les discussions sobre símbols no han estat la causa dels daltabaixos electorals. (En realitat, només es va perdre la representació institucional una vegada; l’electorat va castigar una mala estratègia municipal.) La bandera de Xàtiva, roja amb les quatre barres, oneja al balcó de l’ajuntament, al reial de la fira i a la salòquia del castell, sense que ningú proteste —i governa el senyor Rus. Per això, García Sentandreu, cap de Coalició Valenciana, va soltar aquesta perla: «Mosatros no acodim a la politica pera fer tonteries. Anem a desmontar tot l’entramat catalaniste creat desde 1982 tant pel PSOE com pel PP. Coleges, instituts, administracions, televisions publiques i, per damunt de tot, l’AVL .»