dilluns, 5 de març de 2012

Totes les comparacions són odioses

M’he parat a pensar en les diferències entre les oposicions a la judicatura i les oposicions a la docència, i no he tret massa conclusions. Els opositors a jutge es veuen obligats a memoritzar exhaustivament i de manera fotogràfica una enormitat de legislació. ¿És això realment precís en l’època de l’emmagatzemament digital d’informació? ¿Està garantit que la persona capaç de declamar com un lloro tot l’articulat del codi civil o de les lleis processals va a ser un bon jutge? ¿No caldria valorar altres aptituds dels candidats? No sé. Està clar, però, que les oposicions a jutge són dures; s’ha de memoritzar una enormitat de lletra impresa. Per això, qui les aprova sol estar revestit d’una aura d’erudició en matèria legal. Després, ja se sap: hi ha jutges i jutgesses que dicten sentències surrealistes, jutjats que amuntonen piles i piles de casos sense resoldre, magistrats i magistrades que fan instruccions desastroses, jutges que es deixen influir per les seues conviccions ideològiques, magistrats que només pensen en el pròxim ascens o en un canvi de destí imminent, jutges que abandonen a mitges una instrucció... Tots els jutges fan aquestes coses? No! Molts? No sé. Però s’hauria de revisar el funcionament de la justícia. Als opositors a la docència se’ls sol demanar, en canvi, molts coneixements epistemològics de la seua matèria. ¿Saber molta epistemologia equival a ser un bon professor o professora? ¿No caldria valorar altres aptituds dels candidats? ¿Li pot sortir a l’opositor la bola del tema que se sap? I tant! ¿Vol dir això que tots els professors i professores aproven les oposicions per pura xamba? No crec; conec poques persones que hagen aprovat a la primera: moltes s’hi han presentat una i altra vegada, i no han aconseguit d’aprovar-les. ¿Hi ha hagut convocatòries dissenyades ad hoc perquè les aprovaren interins amb molts anys de serveis? Sí. ¿Han influït les pressions dels sindicats en aquestes convocatòries “a la carta”? Sens cap dubte. ¿Es valora com cal la fase de pràctiques? ¿Premia el sistema vigent el treball dels més feiners? ¿Tenen els equips directius dels centres públics capacitat per a corregir la malfeineria? Ja sé, són massa preguntes. Està clar que la funció pública i els seus sistemes d’accés són manifestament millorables. De fet, molts docents interessats a prestigiar la professió ho venim demanant des de fa temps, per a no haver de sentir segons quins comentaris. En qualsevol cas, comparar salaris de professors de secundària i jutges no és massa encertat; el nivell retributiu d’un jutge seria més equiparable al d’un professor d’universitat. Això sense comptar que totes les comparacions són odioses.

11 comentaris:

Tadeus ha dit...

Sóc el primer en opinar que el sistema d'acés a la funció pública, en concret per a professors, haurien de ser diferents. Per desgràcia, l'actual govern del PP ha derogat els nous temaris i el nou sistema que acabava d'aprovar l'anterior govern. Un altre pas enrere.

Efectivament, les oposicions de jutge impliquen molta memorització. Però ahí no acaba tot. Una vegada aprovat l'examen, els jutges i fiscals han de passar un any en l'escola de justícia preparant-se exhaustivament i a temps complet per als aspectes pràctics de la pràctica judicial. No oblidem este xicotet detall.

La comparació, torne a dir-ho, és ridícula. Jo parle pel que conec. I conec casos de professors d'anglès que han aprovat en dos anys quatre oposicions a la primera (dos d'EOI i dos de secundària, en diferents comunitats). També és veritat que en la meua especialitat els continguts teòrics una importància menor; en un país on el nivell d'anglés és tan pèssim, qualsevol aspirant que tinga un bon nivell d'anglés aprova i un mínim de trellat aprova. Hi ha gent amb titulacions d'enginyeria o fins i tot arquitectes que s'estan presentant a opos de professors d'anglés, o es presentaven quan hi havia. També estan els que es presenten set vegades i suspenen sempre. Com solc dir en estos casos, el que han de fer és aprendre anglés. I si no saben anglés, que es dediquen a una altra cosa. Però sempre els queda el recurs de perpetuar-se com a interins, clar.

Cada cos de professors, cada assignatura té les seues peculiaritats, i és difícil generalitzar. Però vaja, en conjunt és sumament ridícul pensar que les opos d'ensenyament són ni remotament comparables a l'esforç objectiu que costa fer unes oposicions de jutge, i la idea que el sou dels jutges hauria de ser com el dels professors de secundària és una barbaritat majúscula.

Ximo ha dit...

Jo crec que vostè està molt mediatitzat per la seua realitat personal, per les seues circumstàncies concretes. D’altra banda, he de dir-li que també els futurs professors han de fer un any de pràctiques. Els opositors no poden considerar-se aprovats fins que no han superat la fase de pràctiques. Qüestió distinta és si algú coneix un opositor que haja suspès aquesta fase. Jo he hagut d’avaluar vàries vegades persones en pràctiques i he estat temptat de carregar-me’n alguna per incompetència supina. Però m’ha parat el temor a passar a la història com el primer malmat que suspenia un pobre xic o una pobre xica amb les primeres fases —en què s’han d’acreditar sobretot els coneixements epistemològics— ja aprovades. En realitat, les pràctiques són un paripé. I tampoc no conec cap futur jutge que haja suspès les pràctiques judicials. En definitiva —i crec que coincidim—, l’oposició és el menys dolent dels sistemes d’accés a la funció pública, però és manifestament millorable.

Tadeus ha dit...

Vosté parla de la 'fase de pràctiques' en ensenyament, que ha sigut sempre una farsa, però jo li parle de l'assistència a l'escola judicial, que està en Barcelona, al qual han d'acudir els nous jutges i fiscals. No són pràctiques en jutjats, és un programa a temps complet on els aspirants a fer la carrera judicial es formen com a juristes. Qualsevol paregut amb les pràctiques que es fan en ensenyament és mera coincidència.

Per altra banda, l'actuació professional de cada jutge està controlada i supervisada per instàncies superiors, en concret les audiències provincials o els tribunals superiors de justícia. Hi ha instruments de control, basats en el principi d'apelació i en l'estructura organitzada i jerarquitzada del poder judicial. ¿Quins són els instruments de control en l'ensenyament públic? Cap ni un. Un professor pot ser infinitament nefast en el seu treball, i no li passarà res. És per això que ningú vol deixar-se esta feina. Ningú. És el 'chollo' per antonomàsia, i damunt està (de moment) ben pagat. Una persona que entra en una classe sense estar preparat per a donar eixa classe és un individu corrupte. No m'estranya gens ni mica que, gràcies a estos comportaments, hi haja un important sector de la ciutadania valenciana que, en l'actual època de retalls pense "encara els passa poc". ¿Paguen justos per pecadors? Clar, com sempre. Que li ho diguen sinó als milers de treballadors que estan sent víctimes dels EROs (i no estava pensant en el Ramatxoto).

EROs Ramatxoto ha dit...

En TOTES les professions hi ha ineptes. Si veu un aura de santedat a és per desconeixement (que no crec) o per punxar-nos (que sí que crec). Si els jutges són tan magnífics què ha passat amb Garzon? I amb esta senyora? I estos professionals (els que han jutjat a Garzon, Garzón o la esmentada senyora) no cobren 1650 euros. En comparació, no crec que un professor cobre molt. Ara que el professorat no cobre molt tampoc significa que cobre poc.

Tadeus ha dit...

Els professors cobren molt, i els jutges també cobren molt, cadascú al seu nivell. Si a això afegim l'extrema seguretat laboral que ofereix ser funcionari, arribem a la mateixa conclusió de sempre: en un país com Espanya, ser funcionari és un CHOLLO. ALmenys de moment. Això és típic en economies poc desenvolupades, o de segon categoria. En països més avançats econòmicament, aquesta situació seria incomprensible. També pssa internament en Espanya. En llocs com Extremadura o castella-Lleó ser funcionari és l'única sortida professional possible. Això indica clarament que l'economia està morta. Tots volem menjar del pastís però és evident que el pastís s'acaba, o es fa més xicotet. Els chollos no duren per a sempre. El cas és que, per més voltes que li pegue, no veig cap solució. El deteriorament de les condicions laborals dels funcionaris és una realitat que cau pel seu propi pes. No hi ha escapatòria. ¿Voleu lamentar-vos, pegar colps de cap contra algun mur de les lamentacions? MOlt bé, endavant. Jo preferisc entendre le realitat, o almenys intentar-ho.

Anònim ha dit...

¿Quina activitat és més important, impartir docència o impartir justícia? No sé. En qualsevol cas, dilucidar la qüestió portaria a l’eterna discussió de les diferències entre preu i valor. (La tasca d’un jutge està més valorada socialment que la d’un professor, això és evident.) Quin és el sou base d’un jutge de recent ingrés en el cos? 1497'80 euros bruts. La resta dels seus emoluments, la formen el complement de destí i el complement específic: altres 1874 euros bruts. (Amb la retribució dels funcionaris s’ha seguit una vella estratègia: fragmentar el total en diferents conceptes, alguns dels quals no serveixen de base de cotització per als drets passius.)

Anònim ha dit...

Aixó després d'haver estat dos anys cobrant 1200 euros bruts al mes, visquent a Barcelona o Madrid i pagant-se l'alquiler y menjador de la seua butjaca. Previ cinc anys i mig (de mitja) esudiant no només articuls sino la copiosa literatura doctrinal i jurisprudencial que l'acompanya

Ximo ha dit...

Gràcies a l’anònim, ja sabem quin sou brut cobra un jutge de recent ingrés (més elevat, efectivament, que el d'un professor). També sabem el que cobra durant l’any de pràctiques (ignore, en canvi, què cobra un opositor en pràctiques al cos de professors de secundària).

Anem a veure. Tadeus, un professor també ha de fer un postgrau específic —al sistema anterior, era el CAP— per a poder aspirar a la docència. Crec que estem donant voltes tota l’estona a la mateix maneta. Les oposicions a judicatura són molt dures. Ja ho sé. Però, clar, ens hauríem de fer la següent pregunta: ¿S’endureix l’oposició a jutge per a després justificar un nivell més alt d’emoluments o l’oposició és molt dura perquè la funció del jutge és importantíssima?

Si la clau està a la segona part de la pregunta, podríem traslladar un interrogant similar a la docència: ¿L’oposició a cossos docents és molt laxa per a justificar després un sou més baix o és fluixeta perquè la tasca del professor és considera secundària? ¿Pensem que els mestres i els professors són una mena d’encarregats de guarderia? Potser, ací està el moll de l’assumpte que debatem. A Finlàndia, país en què els resultats de l’informe PISA són altíssims, el prestigi dels professors és molt elevat —equiparable al de metges o jutges— i els filtres per accedir a la docència molt exigents. Una cosa semblant voldria jo per al nostre país.

Parla vostè del control judicial de les instàncies superiors. Viu vostè en altre planeta, Tadeus. Els jutges estan sotmesos a dos tipus de control: el disciplinari i el de revisió dels seus actes jurisdiccionals. El primer l’exerceix el Consell General del Poder Judicial i el segon, els tribunals superiors. En ambdós supòsits —amb particular transcendència en el primer—, els encarregats de corregir els jutges són llurs col·legues de professió. Per això, llevat de casos escasíssims i excepcionals, no és coneixen càstigs exemplars a jutges infractors.

El jutge involucrat en el cas de la xiqueta de Huelva assassinada per un individu que havia d’haver estat tancat a la presó se saldà amb una multa simbòlica. I quant a la revisió dels actes i sentències, és de sobra coneguda la freqüent interferència de les conviccions ideològiques en les decisions judicials —fins i tot de les instàncies més altes. En general, i segons les enquestes, els ciutadans pensen que la justícia és un cachondeo. I s’ha d’estar cec per a no vure-ho.

Això si, afortunadament, hi ha molts jutges i jutgesses que compleixen amb les seues obligacions.

Ximo ha dit...

Pel que fa a les seues últimes reflexions, alguns estudis seriosos diuen justament el contrari que vostè. Als països escandinaus, per exemple, el percentatge de funcionaris és més elevat que al nostre país. L’atenció als dependents, posem per cas, és exercida per treballadors públics. (Per cert, en aquests països, també es paguen més impostos i s’ha resistit millor la crisi.) A mi també m’agrada conèixer la realitat amb cert rigor.

Estic d’acord amb un dels seus raonaments. Un professor pot ser un incompetent sense que se’n derive cap conseqüència disciplinària o laboral. (No sempre passa això, atenció, però és prou freqüent.) És per això que alguns portem anys proposant mecanismes per a corregir la situació. (proposant, no enlairant lamentacions a l’estil Jeremies.) Tanmateix, els polítics no ens fan molt de cas. Potser siga —no sé si se n’haurà adonat— perquè molts polítics són, a la seua vegada, tan funcionaris com vostè o jo: Aznar, Montoro, Rita Barberà, Sáenz de Santamaria...

També li dic que, afortunadament, i segons la meua experiència, la majoria del professorat és fidel complidora de les seues obligacions. Però basten uns pocs malfeiners perquè el ciutadà comú ens talle tots pel mateix patró. Igual que passa amb els jutges.

Tadeus ha dit...

Home, ja han eixit els països escandinaus! L'autèntic món de fantasia, de conte de fades, on es refugia el que somia en estats ideals!

Dos qüestions:

1. Em continua semblant indiscutible que el sou dels jutges siga superior al dels professors. ¿El procés selectiu dels jutges és més dur? Clar. ¿Per què? Perquè per cada jutge hi ha uns quants centenars de professors. ¿De quina manera podria imaginar-se un procés que fóra menys selectiu?

2. Per moltes voltes que se li pegue, les retallades al sou dels funcionaris són lògiques i inevitables. Van començar fa uns anys, amb la congelació dels sous i aquell retall del 5%, i continuen ara. La discussió no és si ha d'haver retalls, la discussió és quina hauria de ser la seua quantia i la seua distribució. No hi ha una altra solució. Això sí, tenim el dret a protestar, a denunciar comportaments corruptes i polítiques que ens han dut a la debacle econòmica, podem proposar altres polítiques i fins i tot altres mons, però difícilment podem presentar-nos a la societat amb una defensa a ultrança dels nostres sous i els nostres privilegis. Això és absurd en els temps que corren, està fora de lloc. Negar-se a vore la realitat és una clara manifestació d'egoïsme. Per una banda ens mirem el melic i per altra mirem a Escandinàvia. ¿Per què no intentem mirar la realitat? Oslo no està en el Baix Vinalopó, ni en la Plana, ni en la Foia de Bunyol. Açò no és Lapònia, ni Polónia. Açò és València, amic meu. Espanya, el Mediterrani.

Ximo ha dit...

Té raó, Tadeus. Me n’he passat quatre estacions. Resaré tres avemaries i no ho tornaré a fer més. D’ara endavant, em fixaré només en Haití. O millor, en Marroc, que és un país mediterrani. Així em faré la idea que som uns potentats. Si sols prenem com a referència el nord, on diuen —em ve al cap Espriu— que la gent és més culta, civilitzada, etc, sempre sortirem perdent.

Podríem fer jutges els clergues, com fan en alguns països islàmics. Hi hauria més jutges i els jutjats disminuirien la pila d’assumptes pendents. A més, per la simple llei de l’oferta i la demanda, es podrien pagar uns sous més baixos. Sempre, naturalment, que no desapareguen del tot les vocacions.

I parlant un poquet més seriosament, recorde haver escrit en un comentari anterior el següent: «La qüestió és saber quant més ens el tocaran [el sou] i si farem alguna cosa per tractar d’impedir-ho o, almenys, de suavitzar l’escomesa.» I també he escrit açò altre: «Els qui conservem el treball només podem aspirar, com a molt, a engrossir les dotacions per a l’assegurança de l’atur, cosa a la qual jo no em negue en redó; es podria negociar el destí de les nostres reduccions de sou.»

Crec que va sent hora de batre’s en retirada, perquè ja comencem a repetir els dos els mateixos conceptes, cosa il·lògica i evitable.