dissabte, 10 de març de 2012

Com les gorretes de bellota

Fa ben poc hem sabut com estan d’entrampades algunes comunitats autònomes. La valenciana, per exemple, sembla tenir un dèficit del 3,68% del seu PIB. Dic “sembla” perquè, amb tanta enginyeria financera, els polítics ens deixen més marejats que un allioli. De fet, ni les mateixes autoritats es posen d’acord: a finals de febrer, José Manuel Vela, conseller d’Hisenda, xifrava el nostre dèficit en un 1,4%. Deia la veritat? No sé. Suposem que la xifra real siga l’anunciada per l’administració central, és a dir, l’esmentat 3,68%. Jo no la trobe tan elevada (la Unió Europea s’ha marcat l’objectiu del 3% per a l’any 2013). És igual; Cristóbal Montoro ha exigit al govern valencià que baixe enguany el seu dèficit a l’1,5%. Serà molt difícil, perquè les comunitats autònomes són les encarregades de prestar els serveis bàsics: educació, sanitat, atenció a majors i dependents... Només aquests serveis ja comprometen el 65% del pressupost autonòmic. Damunt, sembla que el govern valencià ha gestionat pèssimament algunes partides.

Es parla molt d’aeroports sense avions, de maquetes de Calatrava, de circuits de Fórmula 1, d’obres sumptuàries i faraòniques, de places de bous inacabades... Hi ha, però, un fenomen que sol passar desapercebut: la proliferació d’instituts de secundària. Generalment, tothom accepta que cada poble ha de tenir un col·legi de primària. Només hauria d’haver, en tot cas, l’excepció d’aquells llogarets on la població escolar d’educació infantil i primària és tan reduïda que cal enviar-la a un CRA (col·legi rural agrupat). En canvi, el seny aconsella que els instituts de secundària s’emplacen en nuclis densament poblats o en punts escollits d’una comarca als quals puguen arribar transportats els alumnes d’indrets pròxims. Un raonament semblant seria d’aplicació a la sanitat: un dispensari o un ambulatori en cada poble i un hospital de referència que atenga pacients d’una ciutat, una comarca o un sector metropolità. Doncs bé, durant l’època de les vaques grosses, es va ficar de moda que cada poble demanés el seu institut.

Si l’alcalde d’un poble menut tenia cert poder d’influència —cas del president de la Diputació de València i alcalde de Vallada, Fernando Giner—, era normal sentir-li dir: «¡Em demane un institut per al meu poble!» Els centres de secundaria començaren a proliferar, per tant, com les gorretes de bellota: institut a Vallada, l’Alcúdia de Crespins, la Llosa de Ranes, Navarrés, Aielo de Malferit, la Pobla del Duc, la Pobla Llarga... La crisi obligà a tancar l’aixeta, però encara hi havia peticions pendents. S’arribà a parlar, per exemple, de crear un institut a Montesa. Evidentment, s’estava seguint la política de despullar Sant Joan per a vestir Sant Pere. Seccions o instituts que ja existien des de la dècada dels setanta —cas de l’IES Moixent— veieren perillar una part de la seua matrícula. En canvi, alguns dels nous instituts començaren a arrossegar ràtios molt baixes. El malbaratament no era privatiu del sector educatiu; tots els pobles es demanaven una piscina coberta, un poliesportiu, un camp de futbol amb gespa artificial. Però aquests detalls no semblaven importar a ningú. Ja dic, eren temps de vaques grosses.

La proliferació de nous instituts suprimí sinèrgies i multiplicà una part de la despesa pública perfectament prescindible. Un institut ha de comptar amb unes instal·lacions i uns recursos humans fixos i mínims: laboratoris, aules específiques, biblioteca, gimnàs, equip directiu, personal docent, auxiliars de gestió, subalterns... Ha de fer front a les despeses de funcionament: subministres, manteniment... Des d’una òptica estrictament econòmica, tenir menys centres estratègicament ubicats i comptar amb un bon transport escolar és més sostenible i eficient que crear un institut en cada poble. El mal ja està fet. Els funcionaris adscrits als centres menuts, que han obtingut la seua plaça de bona fe, no poden veure conculcats ara els seus drets adquirits. Tampoc no anem a enderrocar els edificis... Qui té la culpa dels desficacis? «La Comunitat Valenciana és un referent», deia Camps. Ara ja sabem de què érem referent. «Espanya és l'únic país del món amb aeroports per a vianants», ha declarat el ministre García-Margallo.

(publicat a Levante-EMV, el 10/03/2012)

6 comentaris:

Tadeus ha dit...

Molt bones reflexions, Sr Ximo. Posa vosté l'accent en un aspecte que molt sovint s'oblida: la racionalització dels recursos. Cal demanar més recursos però també cal demanar més planificació per tal d'evitar distribucions absurdes de centres educatius i altres incongruències que son una sangria permanent en els pressupostos. COm molt bé apunta vosté, eixa planificació, eixe sentit comú, xoca amb l'ego de determinats polítics locals amb voluntat de cobrir-se de glòria com si foren faraons en miniatura. En fim que té vosté molta raó.

Ximo ha dit...

M'alegre de coincidir amb vostè, Tadeus.

Anònim ha dit...

No te vaig a llevar la raó, perquè sé molt bé que allò que dius és veritat (hi ha instituts on no hi hauria d'haver), però també crec que estàs tirant terra damunt dels teus companys d'altres centres veïns. No t'has parat una estona a pensar-ho? Hi ha centres on els professors/es estan preocupats pel seu futur i pel futur del centre que estimen (i tot per les barbaritats que està fent Conselleria) i només falta que un suposat "company?" com tu, tire benzina al foc per arreplegar clientela. No fa falta arribar a aquest extrem per defensar una idea.

Ximo ha dit...

No entenc per què t’amagues sota l’anonimat per a exposar una opinió perfectament defensable. ¿És per a poder amollar-me l’expressió “suposat company” [així, entre cometes] amb certa impunitat, sabent que no et podré contestar personalment? ¿I quina és, segons tu, la clientela que vull arreplegar?

Que no et cegue el corporativisme, “hipotètic company”. Crec que he estat perfectament moderat. De fet, el meu article acaba amb aquestes paraules: «Els funcionaris adscrits als centres menuts, que han obtingut la seua plaça de bona fe, no poden veure conculcats ara els seus drets adquirits.»

Anònim ha dit...

No vaig a entrar en polèmiques, simplement sóc un profe de l'IES de Vallada i el fet d'escriure com anònim no és per amagar-me de res sinó per ignorància sobre el funcionament d'un blog ja que és la primera vegada que hi escric. Vaig respondre al teu article ja que després de llegir-lo al diari amb els meus companys, el sentiment de decepció per les teues paraules cap a la situació del nostre centre va ser compartit per tots nosaltres.

Ximo ha dit...

Ara entenc millor el teu primer comentari. Jo tampoc no vull polemitzar. (Al cap i a la fi, vas admetre que no deixe de tenir raó.) En tot cas, només et faré notar que tu i els teus companys heu agarrat el ferro per on més crema. És normal. Travessem uns moments molt complicats i la sensibilitat està a flor de pell. En realitat, el meu text intenta denunciar els excessos d’uns alcaldes que —ves per on— són majoritàriament del PP. ¿Realment creieu que els meus articles tenen un ressò tan gran que poden arribar a influir, positiva o negativament, en la situació del nostre gremi? Crec que em doneu més poder d’influència del que realment tinc, que és ben poc.

La continuïtat dels centres de la nostra rodalia (no nomenava únicament el vostre) està assegurada a curt i mitjà termini. La causa per la qual perdran la feina molts companys interins no serà aquest article; seran els retalls de plantilla i els augments de ràtios. Tampoc la necessitat de “clientela” per al nostre institut —bàsicament alumnes de batxillerat— no ha estat el motor del meu article; els competidors de Moixent no sou vosaltres; són els instituts de Canals i Xàtiva.

Si continueu pensant, malgrat aquestes explicacions, que he tirat benzina al foc, sols em queda dir que lamente haver-vos donat aquesta impressió. I recorde novament les paraules amb què acabava el meu article: «Els funcionaris adscrits als centres menuts, que han obtingut la seua plaça de bona fe, no poden veure conculcats ara els seus drets adquirits. I tampoc no anem a enderrocar els edificis...»

Crec que dir la veritat mai no fa mal; al contrari, ens rearma moral i dialècticament. Si diem la veritat, ningú no ens podrà acusar mai d’amagar cartes a la bocamànega.