dilluns, 26 de març de 2012

Vacances per salari?

La Generalitat té un veritable problema: s’ha quedat sense liquiditat. No pot fer front, per tant, a les despeses corrents (les inversions, ni nomenar-les). En una situació de bonança econòmica, les autoritats haurien acudit al mecanisme de l’endeutament. Però això és impossible en aquests moments; no hi ha ningú disposat a prestar diners a la Generalitat —no han funcionat ni els denominats “bons patriòtics”. Llavors, la cosa més fàcil és traure els diners dels funcionaris que depenen del govern valencià, agrupats bàsicament en tres col·lectius: administració general i serveis, sanitat i ensenyament. Amb els sanitaris, millor no clavar-se. Són més valorats que els ensenyants; tenen cura de la nostra salut. I convé no perdre de vista un detall: si els metges decidiren encarregar sense fre tota mena de radiografies, ecografies, exploracions per TAC i anàlisis clíniques, o receptaren cures i medicaments sense límits, provocarien un veritable cataclisme a les arques de la Generalitat. Conclusió: l’exacció s’aplicarà al col·lectiu més dèbil, el dels ensenyants. Això sí, els afectats, com és lògic, protesten i amenacen amb mobilitzar-se.

No passa res! La Generalitat ho té tot previst. Com saben que el professorat té escassa valoració social —arrossega fama de treballar poc, cobrar molt i fruir massa dies de vacances—, les nostres autoritats han desfermat una “guerra bruta” contra els docents. Les hostilitats estan perfectament graduades en un crescendo evident: «No els hem tocat el sou, sinó un complement, els sexennis, la quantia del qual està per damunt de la mitjana estatal; alguns professors, els d’institut, no fan divuit hores lectives, perquè imparteixen classes de cinquanta-cinc minuts; els docents haurien de treballar en juliol...» Davant d’aquesta guerra bruta, ¿quina ha estat la reacció dels agredits? En general, equivocada. S’han fet servir unes justificacions que oscil·len entre la lírica i l’èpica. Jo pense que és millor dir la veritat. El nostre complement per sexennis no és dels més elevats de l’Estat ni de bon tros. Els professors d’institut fem classes de cinquanta-cinc minuts perquè així ho venia determinant la mateixa Conselleria d’Educació, a través dels Reglaments Orgànics de Centres o les Instruccions de Principi de Curs. Que no ens vinga ara amb històries. Si volia que les classes foren de seixanta minuts, haver-ho ordenat.

Quant als docents que marxen de vacances l’1 de juliol, la Conselleria també en té bona part de culpa; com que no programa cap activitat preceptiva, molts professors marxen a casa. Faig notar, però, que escampar boira no és el més habitual; des de fa temps, els desgavells de les Direccions Territorials, a l’hora de fer les adscripcions, han obligat a celebrar més d’una vegada els últims claustres de curs el dia quinze. Els equips directius i una minoria de docents continuen anant als centres. Altres estan fent, posem per cas, el PALE d’anglès. Alguns, finalment, estan en oposicions, bé perquè concursen, bé perquè formen part de tribunals. La Conselleria sempre ha tingut la possibilitat d’esmenar les coses, si no li agradaven. ¿Per què no ho ha fet mai? Tinc una sospita: crec que ens venia pagant una part del salari en espècie. ¡Vacances, jornada laxa i condicions d’accés favorables en canvi de salari!

¿Per què pense açò? Perquè el professorat de secundària sempre ha estat el cos del grup A que menys sou ha cobrat. Els ensenyants pensàvem que l’altra part respectaria el pacte tàcit. Doncs, no. El govern valencià ha decidit de trencar-lo i posar en marxa el ventilador: «Els mestres no fan un brot.» Jo, la veritat, preferiria unes condicions laborals més estrictes en canvi d’un sou com el dels inspectors d’Hisenda. Però ja no veuré ni una cosa ni l’altra. A curt termini, estem abocats a treballar més hores i a cobrar menys. I encara hi ha gent que no vol fer vaga, per no donar-li a la Generalitat el dia de jornal més la part proporcional de les vacances i les pagues extres... ¡A la Conselleria se li’n fot! Acabarà prenent-nos la pasta igualment. (Ja veurem què passa amb el complement específic i les extraordinàries.) De vegades pense que hauríem de fer una vaga indefinida i deixar-nos de líriques i èpiques.

4 comentaris:

Tadeus ha dit...

Hem estat darrerament compartint idees i debatent punts de vista al voltant de la qüestió educativa, i crec que queda clara una cosa en la qual estem d'acord: per defensar l'ensenyament públic i la dignitat dels ensenyants no cal esgrimir postures quixotesques o apelar a cap esperit del rusc. Hi ha prou amb mostrar fets reals, arguments raonables i propostes coherents per a millorar les coses. Amb aquest procés dialèctic establert per via dels blogs podríem fins i tot arribar a alguna mena de manifest realment útil, que no incloguera exageracions ni aspiracions utòpiques.

Elena Vidal ha dit...

Ximo totalment d'acord amb el que dius tant que m'he permés compartir-ho amb els meus companys/es. El que ens passa al nostre col·lectiu es que no anem tots a una i ja ho diu la dita" divide y vencerás".
Gràcies per la teua opinió compartida.

Atena Cambodia ha dit...

Hola Ximo, és molt encertat el teu article, veig a companys del cole dir que no fan vaga per no donar més diners, i en el fons ens els van a llevar d'igual manera. Costa convèncer a pares i a la societat de la situació, és tremendament hostil per al nostre futur, que són els estudiants, però explicar ara tot açò sembla que és conversar amb persones realment satisfetes de les retallades als mestres, no se'n adonen de que va més enllà!! és el futur de l'alumnat! Ben explicat al teu article mestre, som la part dèbil a rebentar davant els morts!Ho dic pels inconscients que no albiren més enllà de tot açò.

Ximo ha dit...

Tadeus, totalment d’acord. Les exageracions ens acaben perjudicant. Està bé la idea del manifest.

Elena, m’alegre que t’haja agradat l’entrada i que l’hages compartit amb altra gent. Sempre reconforta saber que les pròpies reflexions són d’alguna utilitat.

Atena, estic convençut que els dirigents populars volen anar més enllà de la mera campanya d’intimidació. Temps enrere, ja vaig dir que, per a ells, el principal problema educatiu no és el fracàs escolar sinó l’escassa incidència del PP al sector; l’enorme control polític que exerceixen a les institucions públiques no té translació en un sector que es mostra rebel i poc permeable a la política d’imposicions de la dreta. Abans de les darreres eleccions autonòmiques, Camps ja anunciava que en l’educació anava a dirimir-se la gran batalla ideològica de l’actual legislatura. Molesta molt que els ensenyants públics no combreguen amb el pensament únic. Això sí, el poder coneix la nostra debilitat i la nostra desunió, i actua en conseqüència.