Gent de got i ganivet

¿Què pensaran els xativins d’esdeveniments com ara la manifestació independentista de l’11 de setembre o les accions del 25S? ¿Estarà d’acord, la majoria silenciosa socarrada, amb la petició de rescat a l’eurogrup? Totes aquestes preguntes em venien al cap mentre llegia, l’altre dia, una columna de Xavier Aliaga. El meu company de plana reflexionava sobre unes declaracions de Rajoy: Permítanme que haga aquí en Nueva York un reconocimiento a la mayoría de españoles que no se manifiesta, que no sale en las portadas de la prensa y que no abre los telediarios. Son la inmensa mayoría de los cuarenta y siete millones de personas que viven en España […]. Esa inmensa mayoría de españoles está trabajando, el que puede, y dando lo mejor de sí. Si la gente está a la altura todos debemos estar a la altura del comportamiento social i no estropear con intereses de vuelo corto la grandeza del comportamiento de nuestros compatriotas. Aquestes declaracions tenien més trampes que un camp sembrat de mines.

El president parlava de la immensa majoria d’espanyols que està treballant —el que puede— sense descomptar immigrants, ni xiquets, ni persones desfavorides o impedides... (En tot cas, només es permetia una al·lusió de passada als aturats.) En fi, si descomptem els sis milions d’aturats i l’altra gent que s’acaba d’esmentar —entre els quals cal incloure els immigrants sense papers que han vist retirada la seua tarja sanitària— la xifra d’espanyols a la altura de las circunstancias deu ser sensiblement inferior als quarant-set milions. Després tenim aqueixa mania de Rajoy —producte de la seua arrogància, de la seua presumpció intel·lectual— de classificar les persones en gent decent i gent rara, donant a entendre que els primers són partidaris seus. ¿Quin criteri fa servir el president del govern per a distingir els uns dels altres? Doncs, ¡el criteri de “normalitat”!

Tots els xativins que vesteixen de manera corrent —o fins i tot de manera moderna i elegant—, tots els veïns que romanen aliens a les protestes, totes les persones que van a la seua són gent normal i decent; en canvi, els xativins que porten crestes o rastes, els veïns que participen en manifestacions o reivindiquen un canvi democràtic són gent “rara”. Segons el criteri de normalitat —que és una pauta merament estadística, com tothom sap—, Xàtiva seria una ciutat corrent, un indret on rarament trobarem algú que se’n surta per cap banda, una localitat on quasi mai no passa res anormal. ¿Això és cert? No sé. De vegades, les aparences enganyen. Xavier Aliaga ho recordava: entre la gent  respectable i normal, pot haver comissionistes, assetjadors... També hi pot haver, atenció, indignats i dissidents. Jo, que solc vestir de manera convencional, estic més a prop d’un jove amb rastes que de Mariano Rajoy.

Les mentides i les polítiques antisocials del president em tenen francament indignat. No em cal, per tant, el seu agraïment. Sóc un dels xativins que no van acudir a la protesta convocada per la Coordinadora 25S. No forme part, però, dels resignats o dels satisfets amb la política de Rajoy. Simplement, em va resultar complicat de viatjar a Madrid a mitjan setmana: el nombre i la freqüència d’enllaços ferroviaris entre Xàtiva i la capital han empitjorat gràcies a les polítiques del PP; el bitllet de l’AVE és caríssim; l’endemà del 25 de setembre havia d’estar al treball... No he aparegut, per tant, a les primeres planes dels periòdics, però rebutge radicalment les brometes, els incompliments i les absències del senyor Rajoy. Cal recordar, per altra banda, que ell i els seus correligionaris no es privaven de participar, quan encara estaven a l’oposició, en les manifestacions de protesta contra Rodríguez Zapatero, convocades per les organitzacions catòliques ultramuntanes.

Pel que sembla, quan governa l’esquerra, la gent normal i decent té barra lliure per a manifestar-se. En canvi, quan governa la dreta, tots els manifestants són facinerosos, extremistes, gent de got i ganivet. Jo veig, en tot açò, un intent, per part de la dreta, d’apropiar-se el llenguatge. Quan es parla del partit del sofà o de la majoria silenciosa, sembla insinuar-se que tots els ciutadans que es queden a casa recolzen les polítiques governamentals. Res més lluny de la realitat. Entre la gent “normal”, sempre pot amagar-se algun pijo ácrata com el jutge Pedraz —segons expressió espontània de Rafael Hernando, portaveu adjunt del PP al Congrés dels Diputats. ¿Quants pijos àcrates hi haurà a la nostra ciutat? ¿Serem, vostès, estimats lectors, i qui subscriu aquesta columna, uns individus d’aqueixos que, tot i no acudir a les manifestacions, volen subvertir el sistema democràtic?

(publicat a Levante-EMV, el 06/10/2012)