divendres, 26 d’octubre de 2012

Els nacionalismes integristes

Darrerament, el repertori de desficacis que es llancen contra l’independentisme català frega l'absurd. Un d’ells és el següent: la crisi econòmica ha revifat el nacionalisme integrista català. ¿És el català un nacionalisme integrista? ¿I l’espanyol? En fi, l’afirmació, referida a Catalunya, és doblement fal·laç: ni l’independentisme català ha crescut amb la crisi, ni és fonamentalista. Les aspiracions nacionalistes de Catalunya són seculars; no van nàixer la setmana passada. D’altra banda, l’actual revifament independentista no està motivat ni de bon tros per la crisi econòmica. Les causes són altres: la sentència de l’Estatut, la falta d’inversions estatals en infraestructures, les decisions judicials sobre l’ensenyament del català, l’etern dèficit fiscal, l’insuficient finançament autonòmic, el menyspreu generalitzat envers Catalunya i els catalans... S’han amuntegat massa greuges. Tot plegat ha provocat l’enuig d’una ampla majoria ciutadana —el fàstic arriba fins i tot a sectors no nacionalistes. Tampoc no és correcte equiparar l’independentisme català amb l’ultranacionalisme grec d’Alba Daurada, posem per cas. El catalanisme és un corrent transversal; afecta diverses ideologies i diferents capes socials. És un moviment pacífic que aspira a deixar de ser nacionalista l’endemà mateix de la secessió. És integrador; vol acollir al seu si totes les persones que viuen i treballen a Catalunya. No és, en definitiva, una aspiració fonamentalista. En canvi, algunes respostes espanyolistes —aquelles que apel·len a l’insult o la coacció—, ¿són o no són clarament integristes?