dissabte, 20 d’octubre de 2012

Amb carmanyola i llibres prestats

Darrerament proliferen molt els retrets dels polítics dirigits a ciutadans corrents. Encara pitjor: com més va, més freqüent resulta escoltar, en boca dels actuals governants, tota mena de diatribes i expressions calumnioses —sovint, veritablement insultants— dedicades a sectors sencers de la ciutadania. Les víctimes preferides dels improperis solen ser aquells col·lectius (professors, estudiants, aturats) que protesten per les dures circumstàncies en què es veuen immersos a causa de les polítiques governamentals. En definitiva, la baralla habitual entre partits —poc edificant per si mateixa— s’ha traslladat a l’àmbit de les relacions entre polítics i ciutadans. Tothom sap que un polític ha de suportar, a canvi del sou, les crítiques dels electors i els adversaris. (Com resa el refrany, qui no vulga pols que no vaja a l’era.) Però les persones corrents no haurien d’aguantar de cap manera els exabruptes dels governants.

Dic açò perquè el ministre Wert, en saber que es preparava una vaga d’estudiants, va titllar d’extremistes perillosos els convocants i els seguidors de la protesta. Alfonso Alonso, portaveu del PP al Congrés dels Diputats, encara anà més lluny: establí paral·lelismes entre Herri Batasuna i les dues entitats convocants, el Sindicat d’Estudiants i la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes. (Més tard, el diputat demanà disculpes per la seua  desafortunada comparació.) Montserrat Gomendio, secretària d’Estat d’Educació, Formació Professional i Universitats, reblà el clau: Esta huelga es política. ¡Al·leluia! La secretària d’Estat ha descobert Amèrica. En fi, hi ha hagut una veritable competició per veure qui la tirava més llarga. Diversos dirigents populars s’esforçaren a explicar que els pares vaguistes infligien el dret a l’educació dels seus fills. Arribaren a dir que els alumnes no podien fer vaga.


Conclusió: el PP aconseguí que la vaga tingués més èxit de l’esperat. Dijous, el 80% dels alumnes xativins de Secundària no assistí a classe. En Primària, el seguiment de la vaga fou més desigual, perquè algunes AMPES no n’havien informat. (Així i tot, només 60 dels 212 alumnes del CEIP Martínez Bellver acudiren a classe.) A l’IES Moixent, el 90% dels alumnes del segon cicle d’ESO i el Batxillerat secundà la protesta. A les comarques veïnes, l’èxit de la jornada de protesta encara fou més remarcable. ¿Per què protestava la comunitat educativa? Pels atacs en tota regla a l’ensenyança pública, un dels pilars de l’estat del benestar. Les raons per al malestar són múltiples: minven les beques per a transport escolar, menjador i llibres de text, disminueix el nombre de professors, augmenten les ràtios i el preu dels materials escolars, no hi ha prou substituts per a cobrir les baixes del personal docent.... I clar, la gent n’està farta.
 
Si tenim en comte que altres col·lectius —el dels discapacitats, posem per cas— també estan patint els retalls dràstics del govern valencià, s’entendrà millor l’enuig generalitzat de molts ciutadans. Cal destacar, en aquest sentit, la lluita contra els incompliments de la Generalitat duta a cap per Aspromivise, entitat presidida entre 1993 i 2001 per la xativina Mercedes Montell, personatge bondadós i solidari traspassat fa pocs dies. En definitiva, ens acostem a un món que crèiem desaparegut per a sempre, un món en què els xiquets més desafortunats aniran a una escola de pobres —proveïts de carmanyola i llibres vells prestats— i els brots de família més acomodada estudiaran en col·legis de rics. De fet, la carmanyola em recorda la meua infància i el got que duia a escola, perquè em ficaren la llet en pols de l’ajuda americana. No m’estranya, doncs, que la convocatòria de vaga haja trobat un ambient tan receptiu entre les famílies.

A Xàtiva no ha aterrat Herri Batasuna, ni la kale borroka. Han aterrat el descontent i el cabreig generalitzats. I que els governants facen escarafalls d’una vaga d’estudiants, perquè és política, fa riure. ¿Com havia de ser una vaga contra el ministre Wert? ¡Política! ¡Evidentment! La gent sempre s’ha defès de les polítiques injustes amb mesures de pressió “polítiques”. En resum: que els autors dels retalls es queixen del caràcter polític d’una vaga és com si un púgil és queixés pel crochet que vol amollar-li el seu contrincant. Si no vols pols, no vages a l’era.
 
(publicat a Levante-EMV, el 20/10/2012)