dijous, 4 d’octubre de 2012

El sentit de l’humor de Rajoy

Tothom sap que Rajoy té un sentit de l’humor peculiar. Són cèlebres els seus jocs de paraules basats en dilemes, apories, oxímorons... Tothom li haurà sentit més d’una vegada aquesta expressió enigmàtica: Puede que sí, o puede que no... En realitat, fa servir sovint la paradoxa: un enunciat veritable —que sol constar de dos conceptes antagònics—presentat d'una manera inversemblant, absurda o contradictòria. Al principi, a mi m’agradava el sentit de l’humor de Rajoy. S’agraïen més les seues ironies que les riallotes d’Aznar. Però ja se sap: poc agrada i molt embafa. El president del govern ha abusat massa de les ironies. Les seues brometes, a més de ser sobreres en un panorama de pobresa i desesperació creixents, desmenteixen el seu suposat pesar quan ha d’adoptar mesures doloroses, com ara retallar els serveis i les prestacions socials, en contra de la seua voluntat.

Fa pocs dies, per exemple, davant d’una pregunta dels periodistes sobre el rescat imminent d’Espanya anunciat per l’agència Reuters, Rajoy obrí els ulls, arrufà el front, dibuixà un somrís burleta i soltà el joc de paraules de sempre, entre les rialles dels seus col·laboradors i part de l’auditori: Jamás he hecho una filtración en mi vida. Y no pienso hacerla. Pues muy bien, si hay una agencia que dice que este fin de semana vamos a pedir el rescate, caben dos posibilidades: que esa agencia tenga razón y mejor información que yo, lo cual es muy posible; o que no sea así, lo cual a lo mejor es posible, o no, ¿qué más da? Si a usted le sirve de algo lo que pueda decirle, le diré que no, pero aún así puede pensar lo que estime oportuno, porque, además, a lo mejor acierta.

Estem davant de la paradoxa del gat. El físic Erwin Schrödinger tancà un gat viu dins d'una caixa d'acer opaca junt amb dos elements que havien d'estar protegits de qualsevol acció del felí: un comptador Geiger i certa quantitat d'una substància radioactiva. Existia un 50% de probabilitats que almenys un dels àtoms de la substància es desintegrés durant l’hora següent. Si s’esdevenia això, el comptador Geiger alliberava un martell que trencava una botelleta d'àcid hidrociànic, molt tòxic. El gat moria. Però també hi havia un 50% de probabilitats que no es desintegrés cap àtom. En aquestes condicions, tant el gat com la partícula depenien del principi quàntic d'incertesa: mentre no s’obria la caixa, el gat estava viu i mort alhora; ara bé, en obrir-la, el mateix fet de l'observació modificava l'estat del gat, que passava a estar només viu o només mort.

Substituïm el gat pels ciutadans espanyols, i l’àcid hidrociànic pel rescat europeu, i sabrem si estem morts o vius quan Rajoy òbriga la caixa opaca. També podríem acudir a la paradoxa de Zenó. Els ciutadans no podem recórrer la distància que ens separa del rescat, perquè hem d'arribar abans a la meitat d'aquesta, i abans, a la meitat de la meitat, i encara abans, a la meitat de la meitat de la meitat, i així fins a l'infinit. Teòricament, mai no hi arribarem, per molt que la cosa estiga al caure. En fi, els enigmes de Rajoy passen de la ratlla. Les seues burles comencen a suscitar la indignació de molts ciutadans. Jo, per exemple, com més va, més enfadat estic. El president acostuma a prendre’ns per ignorants, subnormals o poc capaços d’entendre les decisions polítiques.
 
Ens oculta sistemàticament plans que són perfectament coneguts pels seus col·legues europeus. Fa servir tota mena d’eufemismes per a emmascarar la realitat. I s’ha après una cobla amb què tapa les seues mentides: No es mi intención, pero haré lo que haya que hacer. Som davant d’una monumental tergiversació dels usos democràtics. No és tolerable que els polítics facen el contrari del que han promès en campanya electoral. Quan un governant es veu sobrepassat pels esdeveniments, ha de dimitir o convocar eleccions anticipades. Si Rajoy demana finalment el rescat, caldria exigir-li un referèndum, que ens pregunte als ciutadans si acceptem condicions tan dures com les aplicades a Grècia. Així tindríem almenys l'oportunitat d’escoltar altres alternatives.