dimarts, 9 d’octubre de 2012

Love me do

 
Love, love me do / You know I love you / I'll always be true / So please, love me do / Whoa, love me do / Love, love me do / You know I love you / I'll always be true / So please, love me do / Whoa, love me do / Someone to love / Somebody new / Someone to love / Someone like you... El proppassat 5 d’octubre, Love me do, la mítica cançó dels Beatles composada per Paul McCartney, entre 1958 i 1959, complia cinquanta anys. El 4 de setembre de 1962, s’enregistrà la cançó. Hi participaren John Lennon (harmònica i veu), Paul McCartney (baix elèctric i veu), George Harrison (guitarra acústica) i Ringo Starr (bateria). George Martin en fou productor. (Anteriorment, el 6 de juny, s’havia enregistrat altra versió amb Pete Best a la bateria.) El 5 d’octubre fou llançat al Regne Unit un senzill que portava Love me do —la versió enregistrada amb Ringo— en la cara A, i P.S. I Love You en la cara B.

El tema assolí el número 17 en Record Retailer, una de les quatre llistes britàniques. La cançó té uns acords i una lletra ben simples (el mot love es repeteix vint-i-una vegades). Comença amb una harmònica de blues tocada per John Lennon. De seguida s’incorporen les veus del mateix Lennon i de McCartney. George Harrison fa els cors. Vàries coses la diferencien, però, dels temes que feien altres músics de l’època. L’aire gospel i melancòlic, l’harmònica de John Lennon i les dues veus complementàries de Paul i John eren els elements que donaven encant a la cançó. En 1967, quan els Beatles eren al cim de la seua glòria, Paul McCartney parlava de Love me do en aquests termes: «És el nostre missatge filosòfic més gran. Perquè si hom vol ser simple i sincer, primer que res ha de ser simple.»

L’11 de setembre de 1962, s’enregistrà una tercera versió, en què Andy White, un músic d’estudi, tocava la bateria, i Ringo Starr, la pandereta (a George Martin no li agradava com sonava la bateria de Ringo). Aquesta tercera versió s’inclouria a l’àlbum Please Please Me (1963), i arribaria a ser número 1 en Gran Bretanya i Estats Units (1964). Per la seua banda, Ringo Starr mai no oblidaria la humiliació. En definitiva, Love me do suposà l’inici de la meteòrica carrera dels Beatles, del fenomen de la beatlemania. El dissenyador i dibuixant italià Roberto Grassilli ha commemorat el cinquantenari del tema amb una col·lecció de magnífiques il·lustracions: Conquesta de la gran ciutat; 1964: Beatlemania; Conduint el meu cotxe; Cebes transparents; La senda dels Cors Solitaris; I el final.