Fa mesos, quan començaren els processos de primàries al PSOE, molta gent va pensar que no pagava la pena de ficar-se en embolics. Es deia que les primàries fomenten les enemistats personals i la divisió entre faccions o militants. Jo, en canvi, trobe molts avantatges al debat intern i les votacions per a seleccionar candidats. Prenguem com a exemple el cas de Madrid. El procés de primàries tingué almenys quatre efectes beneficiosos. Primerament, aconseguí desplaçar de les primeres planes la presidenta de la comunitat, Esperanza Aguirre, durant vàries setmanes. Per un temps, es va parlar a tort i dret del candidat socialista guanyador, Tomàs Gómez. Augmentà la popularitat d’aquest polític, fins aquell moment un perfet desconegut. Finalment, la militància donà un toc d’atenció a l’aparell del partit, en desbancar la candidata oficial Trini Jiménez. Açò darrer no és assumpte menor; un dels mals que pateix la democràcia és la conversió dels partits en maquinàries exclusivament electorals, dedicades prioritàriament a la confecció de llistes i, per tant, al repartiment de prebendes i parcel·les de poder.
A Barcelona, els militants i els simpatitzants socialistes també han donat una puntada de peu a l’aparell partidista. És possible, d’acord amb les enquestes, que el PSOE patisca una rebolcada electoral, però les primàries hauran estat almenys un revulsiu, un senyal que la militància encara està viva. Al País Valencià, en canvi, les coses s’han esdevingut de manera ben distinta. A Jorge Alarte li entrà la por escènica quan Antoni Asunción anuncià la seua intenció de participar a les primàries. L’antic ministre havia recollit recolzaments importants. Se li van fer, doncs, totes les travetes possibles —incloent hipotètiques adulteracions del cens o suposades irregularitats en la validació d’avals— per tal d’impedir-li la participació. No hi hagué, per tant, primàries de país. En cas d’haver-se celebrat, el socialistes valencians haurien ocupat, ni que fos efímerament, les primeres planes dels noticiaris. (En realitat, les estan ocupant igualment, però per motius ben distints: per l’espectacle caïnita que suposa dirimir les rivalitats de faccions en seu judicial.)
En qualsevol cas, aquell procés de primàries no augurava res de bo. Després de conèixer les amistats perilloses del senyor Asunción i vist el perfil del candidat Alarte, si els militants socialistes s’hagueren hagut d’inclinar per l’un o l’altre, s’haurien enfrontat al mateix dilema que em plantejava mon pare quan jo era menut i havia comès alguna malifeta: «Què t’estimes més, una puntellada al turmell o una punyada a l’ull?» En fi, tot açò és francament decebedor. «On no hi ha farina tothom s’amoïna», fa la dita. Quina gran veritat! Això és, justament, el que sembla passar al si del socialisme valencià de cara a les imminents eleccions. I els socialistes socarrats tampoc no es lliuren dels mals presagis. Podrien haver arrabassat a Rus unes setmanes o uns dies de protagonisme, però han preferit deixar-ho córrer. S’ha de dir, en honor a la veritat, que ningú no ha volgut disputar a Roger Cerdà la candidatura a l’alcaldia. Ara bé, tampoc no s’ha fet cap esforç seriós per integrar el sector crític; finalment, l’aparell local ha decidit renunciar al bagatge d’experiència que podrien aportar els militants que ocuparen càrrecs de responsabilitat quan el PSOE governava les institucions locals i autonòmiques.
Conclusió: sengles assemblees en què només ha participat el 40% de la militància local (unes seixanta persones) han proclamat candidat socialista a l’alcaldia de Xàtiva el secretari local, Roger Cerdà, i han confeccionat una llista que sembla, a primera vista, excloent i mancada de gent amb ganxo electoral. Compta amb poques persones que puguen ser considerades veritables referents socials; només una, Rafael Llorens, president del Club de Camp Bixquert, que ocupa la sisena plaça, té possibilitats d’aconseguir l’acta de regidor. I amb aquests vímets es vol fer la cistella d’un futur govern local. Pel que es veu, s’aposta quasi tot a la joventut. Ja sé que és molt difícil captar gent solvent per a les llistes electorals —fa uns dies, ho explicava en aquestes mateixes planes l’amic Xavi Aliaga—, però cal alguna cosa més que simple munició lleugera per a conquerir la plaça forta de Rus. En realitat, caldria artilleria pesant. I no sé jo si així i tot...
A Barcelona, els militants i els simpatitzants socialistes també han donat una puntada de peu a l’aparell partidista. És possible, d’acord amb les enquestes, que el PSOE patisca una rebolcada electoral, però les primàries hauran estat almenys un revulsiu, un senyal que la militància encara està viva. Al País Valencià, en canvi, les coses s’han esdevingut de manera ben distinta. A Jorge Alarte li entrà la por escènica quan Antoni Asunción anuncià la seua intenció de participar a les primàries. L’antic ministre havia recollit recolzaments importants. Se li van fer, doncs, totes les travetes possibles —incloent hipotètiques adulteracions del cens o suposades irregularitats en la validació d’avals— per tal d’impedir-li la participació. No hi hagué, per tant, primàries de país. En cas d’haver-se celebrat, el socialistes valencians haurien ocupat, ni que fos efímerament, les primeres planes dels noticiaris. (En realitat, les estan ocupant igualment, però per motius ben distints: per l’espectacle caïnita que suposa dirimir les rivalitats de faccions en seu judicial.)
En qualsevol cas, aquell procés de primàries no augurava res de bo. Després de conèixer les amistats perilloses del senyor Asunción i vist el perfil del candidat Alarte, si els militants socialistes s’hagueren hagut d’inclinar per l’un o l’altre, s’haurien enfrontat al mateix dilema que em plantejava mon pare quan jo era menut i havia comès alguna malifeta: «Què t’estimes més, una puntellada al turmell o una punyada a l’ull?» En fi, tot açò és francament decebedor. «On no hi ha farina tothom s’amoïna», fa la dita. Quina gran veritat! Això és, justament, el que sembla passar al si del socialisme valencià de cara a les imminents eleccions. I els socialistes socarrats tampoc no es lliuren dels mals presagis. Podrien haver arrabassat a Rus unes setmanes o uns dies de protagonisme, però han preferit deixar-ho córrer. S’ha de dir, en honor a la veritat, que ningú no ha volgut disputar a Roger Cerdà la candidatura a l’alcaldia. Ara bé, tampoc no s’ha fet cap esforç seriós per integrar el sector crític; finalment, l’aparell local ha decidit renunciar al bagatge d’experiència que podrien aportar els militants que ocuparen càrrecs de responsabilitat quan el PSOE governava les institucions locals i autonòmiques.
Conclusió: sengles assemblees en què només ha participat el 40% de la militància local (unes seixanta persones) han proclamat candidat socialista a l’alcaldia de Xàtiva el secretari local, Roger Cerdà, i han confeccionat una llista que sembla, a primera vista, excloent i mancada de gent amb ganxo electoral. Compta amb poques persones que puguen ser considerades veritables referents socials; només una, Rafael Llorens, president del Club de Camp Bixquert, que ocupa la sisena plaça, té possibilitats d’aconseguir l’acta de regidor. I amb aquests vímets es vol fer la cistella d’un futur govern local. Pel que es veu, s’aposta quasi tot a la joventut. Ja sé que és molt difícil captar gent solvent per a les llistes electorals —fa uns dies, ho explicava en aquestes mateixes planes l’amic Xavi Aliaga—, però cal alguna cosa més que simple munició lleugera per a conquerir la plaça forta de Rus. En realitat, caldria artilleria pesant. I no sé jo si així i tot...
(publicat a Levante-EMV, el 26/02/2011)
2 comentaris:
Em sembla interessant el tema que planteja sobre les primàries com a mètode per a mobilitzar als militants i simpatitzants, així com aconseguir ser visible a nivell públic. Una altra cosa, és l'exemple que ha posat sobre Barcelona. El cas de les primàries a Barcelona no sé fins a quin punt a ajudat al PSC. És cert que Hereu ara "obliga" a l'aparell del partit a què li facen costat, però tinc dubtes sobre l'alcanç del "rellançament" d'Hereu. Pocs dies després de la seua victòria, es despatxava amb un tó veritablement ximple del senyor Trias, dient que Barcelona amb la dreta quedaria paralitzada, i no serien capaços de tirar endavant cap gran projecte (no sé si es referia a una Diagonal bis).
Per últim, la participació en les primàries va ser poca. És cert que els candidats van fer diferents debats cara a cara retransmesos a la televisió, i van visitar les agrupacions, però a l'hora de votar no van aconseguir mobilitzar els militants i simpatitzants, crec que no va arribar a un 40%. Un periodista comentava que era perquè als militants tant els hi dóna un candidat com altre, però no m'ho acabe de veure així. Crec que més que res, els socialistes catalans, i els valencians potser més, estan immersos en una atmòsfera depressiva, continuant o començant la caiguda a un pou sense fons.
Bàsicament, estic d'acord amb vostè, però més val això que no res. Vull dir que, ací, al País Valencià, els socialistes no han estat capaços ni tan sols d'intentar unes primàries que trencaren una mica aqueixa dinàmica depressiva.
Publica un comentari a l'entrada