dimarts, 8 de febrer de 2011

Pescar en aigua tèrbola a molts agrada

El capitalisme triomfant i la globalització han aconseguit desacreditar i traure de l’agenda i els debats polítics la teoria i la praxis marxistes. Tanmateix, elements com ara l’anàlisi de la realitat, proposats pel marxisme, continuen tenint vigència. Arran de l’esclat revolucionari esdevingut en diversos països del Magrib (antiga Barbaria) i l’Orient Mitjà, caldria desempolsar els vells manuals. Aquesta operació vindria bé per a establir els límits d’allò que s’entén per democràcia. Dic açò, perquè el combustible que sembla haver atiat les revoltes del Magrib és l’anhel de democràcia. A hores d’ara, ningú no coneix, però, altre sistema democràtic que el burgés, del qual hom sol dir que és el millor dels sistemes possibles. És a dir, s’accepta que som davant d’un sistema imperfecte (l’altra construcció, el centralisme democràtic propugnat pel marxisme leninisme, ha resultat ser un veritable fracàs històric).

Naturalment, sempre serà millor la més imperfecta de les democràcies que una dictadura. Ara bé, convé tenir clares algunes coses: l’experiència històrica demostra que no ha estat possible d’implantar la democràcia en cap país al qual no existís un determinat grau de desenvolupament del sistema capitalista i, alhora, un paper hegemònic de la classe social que el gestiona, la burgesia. Per regla general, la democràcia no funciona als països pobres o subdesenvolupats (qualsevol ho pot comprovar fent una simple ullada al món). Hi ha una explicació senzilla: la democràcia és el sistema natural amb què la burgesia —l’oligarquia dominant i les capes de la classe mitjana que segueixen el seu solc— usdefruiten el poder. El funcionament del sistema només resulta versemblant quan aquests estrats tenen una presència aclaparadora al cos social. Llavors, es crea la ficció que hi ha una veritable participació en la presa de decisions polítiques.

Ficció? Sí, perquè les classes socials més baixes es veuen marginades sistemàticament del poder. Només un opció d’esquerra, la socialdemocràcia, pot participar en el joc polític en canvi de no qüestionar els pilars bàsics en què recolza tot l’entramat econòmic i ideològic (fins ara, donades les limitacions del terreny de joc, la socialdemocràcia no era una mala opció; no oblidem que fou la impulsora del denominat Estat del Benestar). Les revoltes dels països magribins responen, per tant, als canvis experimentats per una part de les seues societats; hi va sorgint a poc a poc una classe mitjana de professionals, gent il·lustrada i joves universitaris amb possibilitat d’accés a les tecnologies de la informació que es veu bandejada de la participació política i —en molts casos— del benestar econòmic. A la ciutat tunisiana de Sidi Bouzid, posem per cas, el 25% dels homes i el 44% de les dones amb titulació universitària no tenen treball.

A Tunis, l’esclat d’ira contra l’atur, inicialment espontani, esdevingué un moviment de caire polític; s’hi van adherir els sindicats, els malmesos partits de l’oposició i amples capes socials que viuen sota el llindar de la pobresa. Els manifestants de Tunis exigien el final del poder que Ben Alí exercia sobre el govern, les institucions de l’estat i l’economia. Les arrels de la revolta tunisiana eren, per tant, una combinació letal de pobresa, atur i repressió política, tres factors presents a moltes societats àrabs i magribines. I clar, els problemes de Tunis provocaren calfreds a les dictadures veïnes i a les democràcies burgeses. De fet, la revolta ha acabat propagant-se a Egipte, col·locant el seu dictador, Hosni Mubarak, a la corda fluixa. Ara bé, ¿tenen realment, les masses revoltades, possibilitats de subvertir la situació? Aconseguiran d’aplanar el camí cap a la democràcia? ¿S’hi donen les condicions necessàries per aconseguir-ho?


Són preguntes de difícil resposta. Sembla que les protestes populars han agafat de sorpresa els grups salafistes i els germans musulmans. Tanmateix, després dels primers moments de desconcert, uns i altres s’han sumat a la revolta. Hom desconeix, a hores d’ara, la incidència real d’aquests grups islàmics a les societats tunisiana i egípcia, però els nord-americans no volen que torne a repetir-se l’episodi dels aiatol·làs iranians. Per això, s’han afanyat a alinear-se amb les exigències dels revoltats. Els països democràtics europeus, en canvi, han estat més cauts; saben per experiència què significa la dita «pescar en aigua tèrbola a molts agrada». En realitat, europeus i nord-americans voldrien —ves per on!— una transició a l’espanyola.

2 comentaris:

Sancho ha dit...

Releyendo a Lenin?? La doctrina que expones marcó el Siglo XX y es la historia que ha dejado una huella en Asia ( en los '40 y '50), Sdamérica (en los '60 y '70), y Áfica (en los '80 y '90) así como la Revolución de Octubre. Creo que el error en que incurrís ambos es en que la idea vale para el establecimiento del sistema, pero falló y sigue fallando en cuanto a su consolidación y viabilidad ex revolución. Por eso lo liberales no nos convencemos del Socialismo, porque las bases empíricas de que parte el modelo, "materialismo dialéctico" no han podido ser constatadas en la realidad de las Democracias Populares que proponeis(Mao no pudo, y a Allende no le dejaron). Por eso deberías revisar el modelo partiendo nuevamente de la idea original marxista, porque mientras tanto el modelo Democrático Occidental será el preferible a todos los niveles, aceptando quizás los más cínicos el mal menor de la desigualdad material.

Un Saludo

Ximo ha dit...

O no m’has llegit bé o no he sabut explicar-me correctament. Jo no estic advocant pel model comunista. És més, sóc anticomunista. Al meu text, dic clarament que el centralisme democràtic ha estat un fracàs, per utilitzar una expressió suau. Reivindique, això sí, un element de la teoria marxista, l’anàlisi de la realitat (que no és patrimoni exclusiu dels comunistes), com a instrument útil a l'hora de copsar correctament la realitat. I també dic que és preferible una democràcia imperfecta a una dictadura. Està escrit! En el meu article només tracte d’interrogar-me sobre una qüestió: ¿es donen als països del Magrib les circumstàncies adients per al triomf d’un model occidental de democràcia o hi ha el perill que puguen caure en una dictadura teocràtica?

PD
La socialdemocràcia ha conviscut molt de temps amb el sistema capitalista i li ha donat el rostre humà de què mancava.

Salut!